L'obsessió per “la unitat indissoluble de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols” (article 2 de la Constitució) expressa aquesta concepció metafísica de la Nació. Un article tan absurd com contrari a la realitat històrica i a la lògica jurídica. Es prescindeix de la realitat plurinacional en què s'assenta l'Estat espanyol. Com més pot un text legal proclamar la indissolubilitat d'un model d'organització política? Es confon Estat i Nació i s'atribueix a les Forces Armades “la missió de garantir la sobirania i independència d'Espanya i defensar la integritat territorial (article 8 de la Constitució)”. El cap suprem de les Forces Armades és el Rei, el poble i els seus representants electes no compten. Segons explicava un dels ponents constitucionals, Jordi Solé Tura, aquests dos articles van ser imposats per la Casa Reial per pressió de les Forces Armades i la dreta neofranquista representada per Fraga Iribarne, membre de la ponència redactora.
La distinció entre nació i nacionalitat va ser un invent oportunista i confusionari: solució per avui i problemes per demà. Els catalans (i bascos), la gran majoria dels ciutadans i gran part de les elits, s'afirmen com a nació com ho ha reiterat al Parlament de Catalunya i consta a l'Estatut. També en menor grau a Galícia i a Andalusia hi ha un sentiment nacional. Però les elits polítiques i els poders mediàtics espanyols consideren que només hi ha una nació, Espanya. Les raons: ignorància sobre la història, confusió entre Estat i nació i, sobretot, afany de monopolitzar al màxim tot el poder polític.
El resultat va ser establir en la Constitució una dicotomia nació-nacionalitats perquè cadascú ho interpretés a la seva manera. Els polítics espanyolistes entenien que només hi havia una nació-Estat sobirà. Una sola pàtria, un sol poble. No era possible reconèixer una part de la nació com un demos o subjecte polític. Però les nacionalitats es consideren nacions i per tant l'Estat ha de ser plurinacional i les nacions que el componen estan legitimades per negociar bilateralment amb l'Estat el seu estatus i fins i tot optar per la separació.
Resulta evident que la distinció nació-nacionalitat és avui font de confusió. Si una comunitat autònoma, per àmplia majoria, parlamentària i social, es declara reiteradament nació, amb arguments històrics, lingüístics, culturals, polítics i econòmics com passa a Catalunya, de què serveix negar-ho? Al contrari, si hi ha al davant un govern com l'espanyol que el nega, l'únic que aconsegueix és radicalitzar i augmentar el nacionalisme oposat.
Una discussió acadèmica o legalista sobre l'ésser nació o nacionalitat és una pèrdua de temps. Hi ha una nació quan un poble, amb les seves divisions i contradiccions, expressa la seva voluntat d'autogovern i construeix un projecte polític. Si l'Estat del qual forma part li nega aquest reconeixement només aconsegueix radicalitzar la tendència nacionalista pròpia davant la prepotència de l'Estat que actua mogut per un nacionalisme dominant que no suporta l'emergència d'un poble amb voluntat de ser nació. L'exacerbació dels nacionalismes condueix fatalment a l'explosió de comportaments passionals per ambdues parts, la qual cosa genera una suma zero: ningú guanya, tots perden, encara que hi hagi aparentment vencedors i vençuts.
Brecht i el seu senyor K ens va recordar que el mal que comporta el nacionalisme és que tendeix a convertir-te en nacionalista de signe oposat. I com deia Me-ti, un altre alter ego de Brecht, “l'autodeterminació dels pobles forma part del gran ordre (una societat justa) sempre que es vinculi autodeterminació amb el gran ordre”. Traduït del llenguatge críptic que va haver d'usar Brecht, l'autodeterminació reclamada per un poble només es legitima si el resultat és un model polític just per aquest poble.
Recuperem doncs el concepte de poble i la seva relació amb la ciutadania. El poble és l'altra cara del poder polític. En el nostre món europeu occidental el poble emergeix amb força en la revolució francesa. El poble són tots, tots els que s'enfronten amb el poder monàrquic absolutista i excloent. Els sectors socials que donen suport a la monarquia són “els enemics del poble”. El poble fa caure l'Estat monàrquic i es constitueix en nació. I els que eren súbdits esdevenen ciutadans, lliures i iguals.
A Catalunya hi ha una evidència que hi ha un poble català que s'ha expressat com a subjecte actiu, amb voluntat política de ser reconegut com a nació, és a dir, amb vocació d'autogovern. Si no s'admet prèviament aquesta realitat no hi ha diàleg ni escenari de pacte possibles. L'Estat espanyol va fracassar històricament en la construcció de la “unitat nacional” però, en el marc de les inevitables interdependències que es donen en el món actual i especialment a Europa, podria ser un Estat plurinacional. No obstant això, la ignorància, la ceguesa, l'afany impossible de monopolitzar el poder i l'arrelament de la ideologia nacionalista més retrògrada de la casta política espanyola condueix al precipici de la implosió.
Un poble, una nació (sense Estat), que no és reconegut, no és del tot ni lliure ni igual. Pateix un dèficit de ciutadania, ja que els seus ciutadans ni posseeixen els drets que els fan lliures políticament, ni són tractats per igual que els ciutadans de l'Estat espanyol que s'assumeixen com a membres de la nació espanyola. Dit d'una altra manera: el ciutadà castellà pot identificar-se amb el seu Estat; el català no, perquè ni tan sols es respecta la seva llengua.
L'altra cara de la moneda és un Estat, l'espanyol, que històricament i fins avui no accepta que representants del poble català dirigeixin el govern de la nació espanyola. No ho diu una norma formal però si material. Podríem conviure en un Estat plurinacional previ pacte de Catalunya amb l'Estat espanyol, però no se'ns pot exigir ni la submissió a un poder superior ni l'adhesió a una Espanya eterna. No crec que hi pugui haver matrimoni passional però sí de mutu interès i de base contractual.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
