Per què renunciar al repartiment del treball?

Cada vegada que arriba al nostre país una dada negativa sobre els països nòrdics el sentiment col·lectiu sembla ser de satisfacció amb prou feines dissimulada. En la nostra situació de pobresa objectiva i simbòlica el malestar dels nostres veïns del nord, abans tan venerats, contribueix aparentment a augmentar la nostra deteriorada autoestima. Les dades que indiquen un elevat índex de suïcidis, alcoholisme o violència de gènere ens proporcionen la trista alegria de no ser els únics que els patim, sense més autocrítica ni anàlisis comparatives de com es registren les dades en un i altre lloc. I, no obstant això, aquestes notícies es situen en el context d'ofensiva política contra la socialdemocràcia i els seus èxits perquè, mal que pesi a alguns, el model nòrdic continua sent un exemple d'eficiència i equitat en tots els camps.

Ara ens sorprenen amb una nova proposta: els suecs han decidit apostar per augmentar l'eficiència en el treball, l'estalvi econòmic i el benestar de la població amb una iniciativa experimental de reducció horària en l'ocupació. La reducció horària o compactació de la jornada va ser provada en el sector automobilístic a Göteborg amb bons resultats i ara el Partit de l'Esquerra en el govern local pretén testar l'impacte en l'Ajuntament de la mateixa ciutat, reduint l'horari a 6 hores sense que es baixi el sou del personal empleat. Hi ha el convenciment que el dia laboral més curt reduirà l'absentisme, disminuirà les baixes laborals i contribuirà a un major benestar físic i psicològic de les persones treballadores, a més que acabarà redundant en la creació d'ocupació. Si la iniciativa funciona, com esperen, s'estendrà a la resta d'empreses i administracions públiques del país.

Semblaria sensat que al nostre país se sentís alguna proposta en aquest sentit, i ,però, el silenci és gairebé total. En temps de tràgiques xifres d'atur seria desitjable escoltar moltes propostes per superar-lo i trobar la valentia suficient com per dur algunes a terme, ni que fos de forma experimental, com a Suècia. El repartiment de treball hauria de ser una d'elles. Aquest ja va ser un tema de debat en la crisi dels noranta del segle passat i es van dur a terme algunes experiències. Una de les més conegudes (i polèmica) va ser la famosa jornada laboral de 35 hores duta a terme a França, impulsada per la llavors ministra de treball Martine Aubry. Malgrat totes les crítiques que va rebre posteriorment, hi ha la sensació de fracàs deguda a la revocació que de la Llei va fer el govern conservador quan va arribar al poder, les dades que ens ofereixen les avaluacions de l'experiència no són irrellevants. Per contra, la implantació de la nova jornada va generar prop de 350.000 llocs de treball entre 1998 i 2002, sense que s'observessin efectes negatius sobre la situació de les empreses ja que, al contrari, van continuar guanyant en productivitat un 3,2 % de mitjana anual. Per la seva banda, les persones treballadores van fer una valoració globalment positiva de la mesura, destacant especialment la satisfacció de les dones ocupades per la millora que comportava en la conciliació de la vida personal i laboral.

Encara que amb perspectives diferents, totes dues experiències, la sueca i la francesa, propicien la creació de llocs de treball i contribueixen a una organització més eficient i sostenible de la societat. Estem en situació de menysprear mesures d'aquest tipus? Ens ho podem permetre? Per descomptat, el tema s'ha d'abordar en la seva complexitat, lluny dels simplismes que estem tan acostumats. Podria incomodar, a priori, al sector empresarial (cal recordar la insòlita manifestació de 25.000 patrons recorrent els carrers de París en contra de la Llei Aubry). També podria trobar algunes resistències en el sector sindical pel temor (no demostrat) a una possible disminució del nivell de vida dels assalariats més pobres i la seva deriva cap al multiocupació. No obstant això, gairebé 6 milions de persones en atur exigeixen respostes. No tenim opció. Un pla rigorós i multifactorial que contempli el repartiment de tot el treball (el remunerat i el no remunerat -el que bàsicament fan les dones-), acompanyat d'altres mesures socials i culturals, així com possibles compensacions per a les rendes més baixes (com en Alemanya) hauria de ser una exigència social de primer nivell.

A l'actual sistema econòmic que no contempla les necessitats humanes i que triomfa indiferent sobre el terç de la població que viu en la pobresa, hem d'oposar un model alternatiu d'organització sostenible, racional i justa, que garanteixi ocupacions dignes i posi realment en el centre la vida humana.