Posar pals a les rodes

Fa unes setmanes, als que advertien que no era seriós pretendre que la Unió Europea encaixaria entusiasmada la separació de Catalunya d’Espanya se’ls acusava de promoure “la estratègia de la por”o de posar “pals a les rodes”. Quan el propi capdavanter del procés independentista, Artur Mas, va acabar reconeixent que Catalunya hauria de sortir de la Unió Europea si s’independitzava d’Espanya, ningú, des del bàndol secessionista, no es va prendre la molèstia de donar la raó als que ho havien advertit.

Hi ha més contradiccions i riscos en el “procés sobiranista”. Denunciar-los torna a ser “posar pals a les rodes” o fomentar “l’estratègia de la por”? “Si no estàs per la independència, almenys no posis pals a les rodes”, em deia un interlocutor en un dels habituals debats sobre aquesta qüestió. Què he de fer, doncs? Callar davant actituds i decisions que em semblen desencertades? Donar per bo que tot el que diuen o fan Mas, Junqueras, Forcadell i companyia s’ha d’acceptar a ulls clucs? És freqüent l’al·lusió a que, en el camí cap a la independència, cal renunciar a tot allò que enfronti els partits i grups polítics que el recorren.

Qui més clar i contundent ha estat en aquesta actitud és Oriol Junqueras, que no es va estar d’afirmar que entre Catalunya i l’esquerra, ell optava per Catalunya. Quan va dir això, em va quedar ballant pel cap una pregunta afegida: “Entre Catalunya i democràcia, què?”. Estic convençut que Junqueras contestaria, sense dubtar-ho, que “democràcia”. No tinc tan clar com respondrien alguns (molts?) dels que em demanen que si he de “posar pals a les rodes” en el “procés sobiranista”, millor que calli.