Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Procés en mode ON

En un article publicat a El País (11/12/14), el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Valladolid, Fernando Rey, concloïa que «el nombre de persones amb idees independentistes és més un pa de pessic compacte de cert gruix que alguna cosa fràgil i passatgera. I que augmentarà si no s'actua amb més intel·ligència que l'exhibida fins al moment». Ho resumia perfectament en el títol de l'article: Era un 'plumcake', no un suflé. Des de llavors no sembla que les coses hagin canviat gaire, almenys a millor: les amenaces continuen, el menyspreu institucional persisteix i les acusacions infundades (per exemple pretenent relacionar sobiranisme i gihadisme) apareixen en forma de píndoles incendiàries en un relat visiblement dissenyat i executat amb voluntat de confondre i intoxicar.

La sensació que tinc és que ja fa temps que hem creuat el punt de no retorn. El nombre de gent que veu en la independència una sortida, l'única que ens han deixat, no para de créixer. Massa greuges, massa retrets, massa ferides obertes. La desconnexió emocional és un fet, des de fa temps. Per molt que, eventualment, un canvi de majories a l'Estat fes possible un canvi en el to i el discurs (canvi que d'altra banda veig poc probable, a hores d'ara), difícilment el fons de la qüestió es modificaria substancialment. Ja no és una qüestió de correlació de forces, és un problema més estructural. Per a molta gent, només es percep un escenari: la derrota (novament) i la subsegüent submissió. En altres paraules: ja no hi ha marge per trobar un encaix satisfactori, i és una llàstima, perquè fa uns anys, no massa, aquesta opció si semblava que existia.

Ho hem intentat tot, i res ha funcionat. Parleu, ens demanen des d'Europa. Però és que des d'aquella dolorosa mutilació de l'Estatut, no hem aconseguit que cap porta s'obrís ni cap telèfon es despengés. Parlar? Amb qui? De què?

La conclusió és òbvia: l'estatus quo ja no és una opció. Quedar-nos com estem no està en el menú. O bé avancem, o si no cal reconèixer (si actuem de manera honesta) que donem per bo retrocedir, encara més, en tot tipus de drets (socials, polítics i ambientals).

És per això que, personalment, entenc el moment que vivim amb una gran dosi d'il·lusió per un fet molt simple: suposa una enorme finestra d'oportunitat. Constato des de fa temps que molta gent té ganes que les coses facin un gir radical, de 180 graus. La política està massa desprestigiada, l'economia segrestada per elits i poders corruptes i les il·lusions òrfenes d'estendards. La demanda per iniciar un procés de canvi i regeneració política creix, i només disposem d'una eina que sigui alhora útil i acceptable: la Democràcia.

El qualsevol cas, a l'Estat aquesta expectativa se'ns ofereix incerta i enormement difícil. En canvi, a Catalunya vivim un moment singular en el qual qui vulgui començar de nou un projecte estimulant, qui desitgi establir les bases d'un marc nou, d'un Estat modern, propi del segle XXI, té una gran oportunitat. Detecto, més que mai, fam de democràcia, però també d'apoderament. La gent necessita, necessitem, tenir la sensació que recuperem les regnes del nostre futur. Ser sobirans del nostre destí, en l'àmbit individual i col·lectiu.

Del cas escocès aprendre com el debat sobre l'exercici del dret a decidir en relació a les relacions amb el Regne Unit van obrir de manera subsidiària molts altres debats sobre la necessitat (i el dret) a decidir sobre tot tipus de qüestions. En definitiva té a veure amb les sobiranies (en plural) de les que es dota una ciutadania cada vegada més depauperada en termes democràtics.

La gran demostració de força i vitalitat demostrada al voltant de l'organització, el pròxim 24 d'abril, d'un gran acte al Palau Sant Jordi (i voltants) demostra que l'esperit és més viu que mai. On és el desencant abanderat per uns i lamentat per altres? No ho veig per enlloc.

La campanya 'Ara és l'hora' (impulsada per l'ANC i Òmnium Cultural) ha estat determinant per posar sobre la taula la importància del moment, i no obstant això s'ha fet gran. Hem passat pantalla. El jove ja no és cap promesa, ara és una realitat adulta. Entrem en un marc diferent: el de la maduresa. Hora de construir. Ja no toca parlar de si cal fer-ho, o no, sinó de com ho farem (sempre que el 27S la majoria, via urnes, expressi aquesta voluntat de posar en marxa les màquines). Fins ara hem parlat del perquè, ara toca encarar el per a què. Parlem sense embuts de regeneració democràtica, d'obrir-nos al món, de benestar, de justícia social, d'innovació, de sostenibilitat, d'equilibri territorial, de solidaritat, d'igualtat, d'educació i cultura, de diversitat.

Per a mi està més clar que mai: la societat civil escalfa motors. La cosa està en marxa. Veurem com es tradueix això a la projecció institucional, primer el 24 de maig, a escala local, i sobretot el 27S. Procés en mode ON.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
24 de abril de 2015 - 06:00 h

Descubre nuestras apps

stats