No n'és cap novetat. Ho fan amb Jesulín de Ubrique, o amb qui sigui. Burxen allà on poden fer més mal. La qüestió és que el comportament dels Pujol, allà on els troben, aquests darrers dies, és d'incomoditat, de neguit i de pèrdua de nervis. També és normal: No hi estan acostumats. Doncs que s'hi posin bé perquè això només n'és el començament. Hauran de prendre lliçons de la Pantoja o d'algú d'aquests: Com encarar la relació amb una mena de premsa amb la qual no havien tractat mai. Enmig del terratrèmol que està vivint la família, per inèrcia, actuen com han fet sempre: El fill gran de Jordi Pujol té un nét. L'expresident esdevé besavi. Són catòlics. El bategen. Lloguen un restaurant per fer-ne la celebració. Hi ha mil càmeres esperant-los. No entenen res. S'emprenyen. No entenen res. Els capten amb cara furibunda. No entenen res. La púrria els assetja. No entenen res. Els gossos els borden. No entenen res. Mala sort, no es pot pas tenir tot. Valdrà més que espavileu, i ràpid. En record dels vells temps, us brindo un primer i únic consell: Nois, em sap greu, però ara és moment de discreció.
Actituds de la mena de “res no m'impedirà celebrar el bateig del meu nét” -pensa Pujol-Ferrussola- són un greu error. Per ara, l'esmentat Jordi Pujol Ferrusola ha aconseguit ser portada del diari ABC. Celebra el bateig a casa, noi. O deixa'l per una mica més endavant. I si no, ja veus què passa. Ja ho aniran captant perquè la cosa va per llarg. I no solament això, també s'adonaran que la majoria de gent que es va beneficiar amb ells, no solament no és discreta, no solament no és lleial, sinó que començaran a cantar com pardalets davant de qualsevol micròfon. De fet, ja ho estan fent. La gent s'ensuma els seus cinc minutets de glòria i hi clava queixalada. No els deixa anar. La tal Vicky, l'exnòvia, tant és de quin, en perdrà ràpidament l'exclusiva. La família Pujol-Ferrusola és catòlica, entendran, doncs, que el via crucis no ha arribat ni a la primera estació, que és la de la condemna de Jesús.
La segona, és la de la càrrega de la creu. I així, anar-hi anant. Fins al calvari. No ens fan pena. Ens fan vergonya. Sisplau, controlin-se una mica. Ni que sigui, també, pels vells temps. De fet, aquest és el problema, ara, que no ens fan gens de pena.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
