Set claus del 24-M a Catalunya

Catalunya, com Galícia, Euskadi i Andalusia, no celebra eleccions autonòmiques el 24-M, però els resultats tindran lectures que aniran molt més enllà de l'àmbit municipal. Les urnes mesuraran la intensitat del sobiranisme i decidiran el model de Barcelona, el gran instrument polític, cultural, econòmic i social de Catalunya, i d'Espanya. I mesuraran molt més. Aquestes són set claus del que està en joc a Catalunya el 24-M

1. Trias o Colau. Una alcaldia per administrar els interessos dels actors econòmics que actuen en l'extraordinari escenari de negocis que és Barcelona. O una alcaldessa que simbolitza tot el contrari: La resistència davant els poders financers i lobbies, amb una autoritat moral guanyada fora de la política, en l'activisme social. És molt més que una opció conservadora davant d'una proposta d'esquerres. Són dos símbols, cara a cara, que decideixen el seu pols a una ciutat amb projecció universal, que durant dècades va ser un referent de les polítiques progressistes. Barcelona llançarà al món un missatge molt diferent si manté a Trias en el càrrec o escull alcaldessa a Colau.

2. La intensitat del sobiranisme. Els partits que clarament advoquen per la independència de Catalunya han plantejat el 24-M com unes primàries de les eleccions plebiscitàries de setembre. Així, els resultats de les municipals tindran una lectura sobiranista i, també, anti sobiranista. Les urnes ratificaran, o no, l'empat que reflecteixen les enquestes. Però no serà un empat homogeni, i el més previsible és que s'accentuïn dues Catalunyes des del punt de vista electoral. Moltes comarques majoritàriament sobiranistes, davant àrees metropolitanes (Barcelona i Tarragona) amb majories no nacionalistes. I la ciutat de Barcelona? Aquesta és la major de les incògnites.

3. Una major pluralitat. Però reduir l'anàlisi a sobiranisme versus la resta (federalistes o 'unionistes') constitueix un error. Aquestes eleccions expressaran l'extraordinària pluralitat política de la societat catalana, on es creuen els eixos socials i nacionals de forma molt complexa. Presumiblement, Barcelona serà el seu principal reflex, amb set forces polítiques al consistori, que a l'hora dels pactes hauran de mesurar molt bé com fan compatibles els seus projectes 'nacionals' i 'socials'. ERC o la CUP, per exemple, poden enfrontar-se al dilema de triar entre l'opció 'nacional' (Trias) o la 'social' (Colau). Per al 'unionisme' de PP i Ciutadans, possiblement els dubtes seran molt semblants, però en sentit invers. I el PSC? Haurà de cercar entre les seves ànimes si al final està a les seves mans elegir alcalde.

4. El 'factor Ciudadanos'. El gran impacte sorpresa del panorama polític espanyol és un vell conegut a Catalunya. Des d'aquí observem amb interès com l'opinió pública espanyola descobreix Ciudadanos i es pregunta si és de dretes o d'esquerres. A Catalunya aquest dubte no existeix. És un moviment polític que neix amb una única idea, combatre el nacionalisme a les urnes, però sobretot en el terreny intel·lectual. Ha crescut a Catalunya amb un programa del qual només es coneixia un argument, la denúncia dels suposats abusos del nacionalisme, i de la tebiesa del PSC, la seva gran víctima fins ara. En la mesura que aconsegueixi quotes de poder a Espanya, augmentarà la seva capacitat de pressió també a Catalunya. El 'factor Ciudadanos' pot rearmar Ciutadans en la seva croada contra el nacionalisme.

5. De Podemos a la confluència. Durant anys el malestar i les ànsies de regeneració democràtica van estar concentrats a Catalunya en el sobiranisme. La irrupció de Podemos trencar el monopoli. Després de l'avís de les eleccions europees, el 24-M mesurarà la força d'un moviment sísmic amb epicentre a la Universitat Complutense de Madrid. La mesura resultarà complexa perquè a Catalunya el 'factor Podemos' adquireix múltiples cares. Des de Barcelona, on concorre amb ICV i Procés Constituent, fins a altres poblacions on comparteix cartell amb, fins i tot, les CUP. Per això, el que realment està a examen el 24-N en l'àmbit de l'esquerra són els processos de confluència, i si l'experiència té alguna possibilitat de repetir-se de cara al 27-S.

6. Un nou repartiment de poder. La història de la democràcia a Catalunya és la del repartiment de poder entre CiU i el PSC. L'equilibri es va trencar fa quatre anys, quan el PSC va perdre els seus dos majors feus: l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Les dues institucions van actuar durant dècades de contrapoder socialista a l'hegemonia política i mediàtica de CiU. Els mitjans de comunicació públics que el PSC va impulsar des d'aquestes institucions avui comparteixen la mateixa línia que TV3 i Catalunya Ràdio. Canvis de Govern a Barcelona aportarien una major pluralitat en els mitjans públics. Barcelona, de nou, apareix com el principal factor de canvi, ja que totes les enquestes indiquen una notable estabilitat en la resta de demarcacions, tant en ajuntaments de grans ciutats com en les diputacions.

7. A la recerca de referents. Durant dècades a Catalunya pugnaven dos referents polítics, socials o, fins i tot, morals. El Pujolisme i el Maragallisme. La figura de Jordi Pujol s'ha ensorrat i avui és un tabú a la societat catalana. Queda el llegat de Pasqual Maragall però ningú ho reivindica. Els dissidents del PSC, amb el seu germà Ernest al capdavant, s'han diluït a ERC, un partit que està en una dinàmica molt distant del que havia significat Maragall. El PSC es presenta com el canvi a Trias i no vol parlar del passat. I resulta que al final de la campanya les primeres paraules que reivindiquen el 'pare' de l'actual Barcelona vénen d'Ada Colau. Possiblement l'esperit transformador que va encarnar Maragall en els vuitanta i els principis dels noranta està avui en una plataforma tan transversal com va ser el PSC en aquella època.