Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

El sobiranisme: la reacció del nacionalisme català a la Gran Recessió

Finalment, tot i que hi va haver moments en que semblava que no seria així, el President Mas ha convocat les eleccions, utilitzades constantment al llarg de l’any com arma llancívola per pressionar ERC i les entitats sobiranistes, que va anunciar a començaments d’any. El proper 27 de setembre, doncs, els catalans i catalanes estem cridats a les urnes per escollir un nou Parlament i valorar l’acció i les polítiques del Govern sortint, segons uns, i per decidir sobre la independència de Catalunya, segons uns altres, tal i com afirmava el darrer baròmetre del CEO. Però més enllà d’aquestes eleccions, del seu caràcter plebiscitari o no, m’interessa més analitzar els canvis que s’han produït en l’espai nacionalista català, el qual es troba en plena ebullició política, programàtica i organitzativa, en el marc d’aquesta crisis econòmica i financera global.

La dura i vergonyant campanya de recollida de signatures del PP contra l’Estatut d’Autonomia, la incapacitat política i jurídica del TC a l’hora de jutjar el text català, i la posterior sentència van provocar un punt d’inflexió en la historia política del catalanisme afectant les seves tendències presents i futures. La manifestació de juliol de 2010 amb el lema Som una nació. Nosaltres decidim és la primera llamborda d’aquest camí empedrat de mobilitzacions populars que ha arribat fins als nostres dies, i que ha marcat l’agenda mediàtica, política i electoral a Catalunya en un sol sentit situant la qüestió nacional al centre de qualsevol debat. Aquesta posició central de la qüestió nacional i el consegüent continu ascens del sentiment de catalanitat i dels suports a que Catalunya esdevingués un Estat independent, van llençar els partits catalanistes, en especial CiU, a una carrera per assolir majors quotes d’autogovern (pacte fiscal, Estat confederal i dret a decidir) fent pujar constantment l’aposta i topant sempre contra un Govern Central enrocat en les seves posicions immobilistes i reaccionaries.

Tanmateix, aquest panorama polític català l’hem d’entendre en el context de crisis econòmica i financera global que estem patint i en les seves successives ramificacions nacionals. A Espanya (i a Catalunya, també), la crisis global es va materialitzar en l’esclat de la bombollà immobiliària i el seu contagi a les caixes i bancs espanyols que va provocar una espiral recessiva en forma de pèrdua de llocs de treball, augment espectacular de l’atur, falta d’ingressos per a l’Estat, endeutament per rescatar el sector financer, i una dura política d’ajustament fixada des de Brussel·les i implementada tant des de Madrid com des de Barcelona, adreçada a acabar amb les certeses socials i laborals amb les que havíem viscut. Les conseqüències de tot plegat són sobradament conegudes: atur, precarietat laboral, baixada de sous, desnonament, inseguretat econòmica, pobresa, exclusió social, etc. Una crisis social sense pal·liatius. A Catalunya, doncs, es van encavalcar totes dues crisis: la nacional i l’econòmica-social.

Un dels resultats polítics més destacable d’aquesta doble crisis ha estat el canvi en la correlació de forces dins del catalanisme polític. Per primer cop en més de cent anys de catalanisme polític, l’opció independentista ha esdevingut hegemònica deixant al marge les opcions federalistes o adreçades a la modernització d’Espanya. Això és resultat dels grans canvis i transformacions viscuts per l’independentisme, que en els darrers anys ha passat de ser un moviment romàntic i fortament identitari, fet que el condemnava a ser minoritari donada la pluralitat de la societat catalana, a un de basat en la recuperació de la capacitat de decidir per mitjà d’un seguit d’estructures polítiques, jurídiques i administratives. L’ independentisme del S.XXI es basa en recuperar la sobirania política en un moment en que les grans decisions són presses a Madrid, Brussel·les o Washington per poders o elits en molts casos aliens a les regles del joc democràtic. Aquesta transformació és cabdal per entendre la gran acumulació de capital social, polític i electoral que ha experimentat l’opció independentista, també coneguda com sobiranisme, durant els darrers anys. El sobiranisme, doncs, ha esdevingut la corrent majoritària i hegemònica del catalanisme i, per tant, tal i com indiquen a hores d’ara les enquestes per al 27-S, de la política catalana.

Vist l’objectiu d’aquest nou moviment polític, podem passar a mirar qui el sustenta, tant políticament com socialment. El màxim defensor d’aquest nou independentisme del S.XXI o sobiranisme, ha estat el President Mas i CDC. El partit de les classes mitjanes catalanes, en constant refundació per l’ocàs del pujolisme i els successius escàndols de corrupció que el flagel·len, ha estat qui ha bastit aquesta nova opció política que ha capgirat el taulell de joc del catalanisme polític. Aquest canvi, que ha provocat el trencament de la federació nacionalista i una alteració brutal del sistema de partits català, ha atret a les classes mitjanes catalanes que caminaven desorientades cercant una resposta, una utopia de recanvi en paraules de Marina Subirats o una utopia disponible per a Ramoneda, que fes front al deteriorament en els serveis públics, els problemes relacionats amb l’habitatge, l’atur i la precarietat laboral, i l’esfondrament de les expectatives vitals presents i futures creades durant el boom immobiliari. Aquesta utopia és encarnada pel decisionisme del sobiranisme. Davant de l’ensorrament de les revolucions socials del S.XX, del pacte socialdemòcrata i de l’Estat del Benestar que va donar a llum, i de l’aparició de les inseguretats econòmiques, socials i laborals que estan caracteritzant aquest inici de S.XXI, a Catalunya gran part de la població (principalment les capes mitjanes) es decanta per aquesta opció política motivats per la promesa de que amb un Estat propi, els catalans i les catalanes podran decidir sobre tot el que els afecta per tal de poder garantir el benestar social i les certeses econòmiques perdudes en aquesta crisis. Tanmateix, la capacitat de decidir no té perquè anar de la mà de la capacitat d’implementar la decisió pressa, tal i com demostra el cas grec.

Podem concloure, doncs, que el sobiranisme polític i la seva formalització organitzativa actual, Junts pel Sí (la suma de CDC, ERC i de les entitats sobiranistes) són la transformació que ha experimentat el nacionalisme català davant de les pors i inseguretats que la globalització econòmica i financera, i les seves derivades socials, laborals i polítiques han provocat a Catalunya, i dels atacs duts a terme per part d’un Govern Central marcadament conservador, reaccionari i nacionalista espanyol. La suma dels dos factors, doncs, fa del sobiranisme la reacció del nacionalisme català a la Gran Recessió.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
21 de agosto de 2015 - 06:00 h

Descubre nuestras apps

stats