Unilateralitats

Sempre vaig pensar que l'estiu era l'estació ideal per les revolucions, sobretot en aquells temps en què no es pagaven les vacances i els ànims explotaven les tensions acumulades durant mesos. A Catalunya des de fa quatre anys cada juliol és una plataforma per l'escalada de tensió que culmina l'onze de setembre amb una apoteosi massiva plena d'optimisme per part d'un sector important de la població del Principat.

Abans d'arribar a aquest moment sol caldejar-se l'ambient. Farà cosa d'unes setmanes ho vaig intuir, però els fets, llegiu la misteriosa votació per a la vicepresidència de la mesa del Congrés, semblaven desmentir-ho. No obstant això aquests últims dies l'espurna s'ha encès. Ja veurem si dura o és un simple cop de calor, tan habitual en aquestes dates.

Com que a hores d'ara de l'any relaxem una mica la maquinària em solc fixar amb més fredor en alguns factors. Un d'ells és propi de la nostra època. Moltes vegades es generen consensos que per ser tan aclaparadors generen una profunda desconfiança. Els observo en molts camps. Si són culturals espero una mica abans d'interessar-me pel llibre, la cançó o l'obra que sigui. No tot pot ser meravellós i agraeixo les veus discrepants que raonen el seu argument i no cauen en la idolatria o el fanatisme.

En una societat civilitzada discrepar és el més positiu del món. N'haurien aprendre els líders dels partits que negocien la formació d'un govern a Espanya i entendre que els votants els han demanat un consens raonat que implica cedir per arribar a un acord on cadascuna de les postures enfrontades cedeixi a favor del bé comú. Com que no ho fan és possible que anem a unes terceres eleccions i cada vegada la Democràcia tingui menys aspecte de ser efectiva a l'estar segrestada pels de dalt.

A casa nostra els de dalt s'arroguen que tenen el suport dels de sota per continuar amb l'etern Procés. Aquesta setmana han votat al Parlament la desconnexió amb Espanya perquè així ho demanen els seus 72 escons, que com tothom sap són el 48% de l'electorat que en el seu moment va apostar per una coalició que inclou l'antiga Convergència, ara PDC amb el mateix líder messiànic d'antany, ERC i el suport extern per qüestions sobiranistes de la CUP. Dos d'aquests partits estan en crisi i l'altre espera la seva oportunitat i deixa que el joc continuï.

Suposo que les xarxes socials estaran plenes d'aquelles frases ja llegendàries com ja la tenim a tocar, tenim pressa i altres per l'estil. El sentiment és una cosa contra la que no es pot combatre. Fins aquí estem d'acord. En canvi discrepem amb l'exclusió d'una quantitat notable d'habitants que preferirien un altre tipus de solucions per complicades que siguin d'assolir.

La unilateralitat predomina i s'ha vist amb una altra qüestió més preocupant,perquè també tots sabem que una llei o una proposta emanada pel Parlament de l'últim lustre és més una foto de cara a la galeria que una mesura precisa. L'Ajuntament de Barcelona va anunciar que el pregoner de la Mercè 2016 serà l'escriptor Javier Pérez Andújar, bon cronista parlamentari i millor novel·lista de la perifèria de la capital catalana. La seva elecció ha aixecat la típica reacció dels opinòlegs de tot tipus, tant de plató televisiu com de sofà casolà, els mateixos que davant qualsevol elecció contrària a la seva causa alcen el crit al cel com si els seus oponents, que ho són en les seves fantasies, atemptessin contra el més sagrat.

No conec Javier Pérez Andújar. El vaig entrevistar en una ocasió i sense coincidir en algun que altre punt vam discutir segons l'accepció correcta del terme. Si volen vam debatre, però no des de l'enfilall d'improperis que generen les notícies que duren un sospir. Ho vam fer mitjançant raonaments, sabent que dues persones poden tenir punts de vista diferents i entendre. Això és la normalitat.

Per això llegir articles com els de Pilar Rahola on es critica l'opció per ser la d'un intel·lectual progressista que, segons ella, defeca sobre els independentistes i escriu en el diari més llegit del moment, un fet condemnable al seu parer, tan condemnable que els que només tenen l'opinió del seu compte personal ho secunden sense cap argumentació coherent. El que prima és que cadascú digui la seva perquè la bola s'engrandeixi i això, tant en el periodisme com en el món virtual al qual donem tanta importància, indica el llastimós de l'actual estat de les coses, on prima la rebequeria davant el argument raonat, el jo dic davant la informació ben articulada, que hauria de ser la reina hegemònica sempre, amb majúscules.

Altres protagonistes secundaris han aprofitat la tessitura per dir la seva. La poeta Dolors Miquel, la dels versos sobre el cony, va enviar un tuit a l'alcaldessa on més o menys deia que li havien imposat la seva lectura. Colau va respondre que l'elecció de la seva persona per recitar es va basar en la plena confiança d'una programadora externa. Que salti l'assumpte just ara no deixa de fer olor d'oportunisme i a suggerir que se segueix una política d'aïllament dels independentistes de l'univers cultural, cosa que no té ni cap ni peus.

L'any passat per aquestes dates Màrius Serra va tuitejar sobre una xerrada privada, a l'aire lliure, de Ferran Toutain. Ara felicita Pérez Andújar des de la diversitat. Rectificar sol ser de savis i en aquest cas mostra un equilibri, el mateix, ja ho comentàvem uns paràgrafs més amunt, de les societats que accepten que en el seu si hi caben molts postulats.

I així seguirem, amb tempestes estivals fins a fora de temporada, fins que s'entengui que construir és una causa que afecta a tots, perquè si deixem la nau a uns pocs que veuen el context com si fos un partit de futbol només trobarem una acritud que no condueix a res, només a veure qui la diu més grossa i a la crítica del blanc sobre el negre. Encara que tingui mala fama crec que el gris sempre és una bona solució, sobretot si es combina amb encert.