Lluís Llach, rebel amb causa

“Profund i estructurat, fa que la seva magnífica concentració es manifesti en un ric entramat d’aromes i gustos potents i originals que no eviten la finor i l’harmonia”. Una descripcióque bé podria valer per a la músicade Lluís Llach (1948), però que en realitat és del vi insigne del cantautor: el Vall Llach. Un caldo que, segons els seus elaboradors,es fa pensant en una degustació serena, per a un assaboriment plaent, fugint del simple consum, talment la música del gironí.

La relació de Llach amb el seu públic no ha estat mai de consum, d’obediència a les lleis del mercat, més aviat ha estat de degustació i assaboriment plaent. Tot i això, Llach va defugir l’envelliment de la relació i va jubilar-se fa més de set anys i després de quaranta d’història. Va confessar que, després de tants anys, tenia por de perdre la capacitat de renovar. Amb la coneixença del poeta Miquel Martí i Pol, Llach va viure un “renaixement estètic”, com ell l’anomenava. Però el poeta rodenc va morir i el músic gironí va triar plegar i redescobrir una altra manera de viure.

Músic, cantautor, vinícola, escriptor... la vida de Llach és polièdrica. Va ser l'últim component del grup dels Setze Jutges i se'l considera un dels capdavanters del fenomen de la Nova Cançó. Perseguit pel franquisme, als anys setanta va haver d'exiliar-se un temps a París. La seva trajectòria és plena de moments i cançons. El seu concert més mític va celebrar-se el 6 de juliol del 1985, quan va congregar 103.000 persones al Camp Nou.

Entre el 1969 i el 2007, Llach va enregistrar 33 discos. La seva cançó més popular i més compromesa, L'estaca (1968), va ser adaptada com a himne pel sindicat polonès Solidaritat fundat per Lech Walesa, i també de la Revolució de Tunísia del 2011. Però hi ha moltes més cançons que han esdevingut himnes: Que tinguem sort, Ítaca, Laura, País petit...

Després de la seva la seva fugida musical i, a part de cultivar els seus vins, l’any 2011 va crear la Fundació Lluís Llach al Senegal, país al qual dedica ara gran part del seu temps i esforços. Però una de les principals ocupacions del músic català és ara l’escriptura. El seu llibre Memòria d'uns ulls pintats va serun dels més venuts de l'any 2012. Més recentment, ha publicat una segona novel·la: Les dones de la Principal. Apassionat per l’escriptura, ara no entén com no s’hi va posar abans.

D’on no ha volgut o no ha pogut jubilar-se mai és de la seva rebel·lia. Va lluitar contra el franquisme fins a l’exili, i ara la seva causa és la independència de Catalunya. És un dels fundadors de l'Assemblea Nacional Catalana i sota aquest paraigües ha protagonitzat una nova gira, però aquest cop de paraules i arguments. Es posa a disposició de la causa, disposat que facin servir la seva tirada per tal d’ajudar a assolir la independència del seu país.