Park(ing) Day: Prefereixes zones verdes o asfalt?

“Què esteu fent aquí? Aquest és el meu carrer”, pregunta la Pilar. Davant seu, ocupant una plaça d’aparcament de l’àrea verda, hi ha mitja dotzena de joves muntant una paradeta. És al carrer Salvà, al Poble Sec, barri de Barcelona. Un dels nois deixa de moure caixes i li explica a la curiosa veïna que volen saber si els veïns estan contents amb el seu carrer, si consideren que l’espai públic està ben distribuït i si no creuen que potser els cotxes comencen a tenir massa privilegis. La dona escolta amb atenció. La part que menys li interessa de tota la explicació és la de que es tracta d’una iniciativa internacional que es diu Park(ing) Day, que va néixer al 2005 a San Francisco, de mans d’un despatx de dissenyadors i arquitectes. A ella li interessa el seu carrer, on fa 40 anys que hi viu.

“Home, jo no tinc cotxe... però els meus fills sí i quan em vénen a veure necessiten deixar-lo a algun lloc”, els hi respon la senyora. I continua: “El que està bé és que cada dos places d’aparcament hi hagi un arbre”. El carrer Salvà es va remodelar fa uns cinc anys i ja van treure un carril d’aparcament per eixamplar les voreres, però les maquetes que els joves arquitectes i dissenyadors han posat enmig d’una plaça de la Zona Verda serveixen per dissenyar qualsevol carrer. “La veritat és que si m’haguessin demanat la meva opinió quan van arreglar la plaça del Molino, els hi hagués dit que no posessin aquells bancs que semblen taüts”. Els joves, que és el primer cop que organitzen el Park(ing) Day a Barcelona, van prenent nota de totes les propostes.

La Liliana, una dona colombiana que viu al Poble Sec des de fa 15 anys també s’atura enmig del carrer, per esbrinar què passa. Assegura que, en contra del que es pugui pensar, a Bogotà “no s’utilitza tant el carrer. Tothom va en cotxe d’un pàrquing a un altre pàrquing. No hi ha gent, com aquí, parlant als portals i pel carrer”. Ella prefereix mil vegades el Poble Sec que no pas la seva Bogotà però gràcies a les preguntes dels nois, que cada cop van agafant més confiança, la Liliana llança una proposta: “El que sí que faria jo es posar més aparcaments per a les bicicletes. Ens diuen que no les lliguem als arbres però no ens ofereixen llocs on deixar-les”, lamenta. Els nois li agafen el nom i la proposta i la pengen en una cartolina que han portat. Tot el mobiliari és molt precari, però per tenir zero euros de pressupost és molt generós. Sobre un taulell hi ha cartrons petits per a representar l’asfalt o zones verdes i figures reprodueixen les de persones, gronxadors, cotxes... Tot a punt perquè els veïns facin i desfacin a plaer. Si la iniciativa surt bé, potser l’any vinent serà més vistosa, com ja passa en altres ciutats del món.

La participació ciutadana té avantatges claríssims. Entre d’altres, serveix per reforçar la democràcia però, a més, permet captar més fàcilment les necessitats dels veïns i, per tant, n'obre la porta a poder-les satisfer. Però els processos participatius no dirigits sempre donen sorpreses i aquest no n'és excepció: tots els veïns consultats diuen que no volen cap banc al carrer. “Bancs per asseure’s, eh?”, aclareix un dels joves, pensant que els veïns s’imaginen una entitat bancària. Però l’han entès perfectament. “Si posem bancs, hi haurà xivarri”, diu la Maria Rosa, per sorpresa dels organitzadors de la iniciativa que donaven per fet que la gent gran vol bancs. En el que gairebé també coincideix tothom és en que calen més arbres.

Un dels espontanis que es para amb més il·lusió és el Jaume Matifoll, arquitecte de professió i membre de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, de militància. “Ostres, crec que ploraré i tot”, diu en broma. Després de preguntar-li si té feina per oferir i entomar un “no” com a resposta, els joves li pregunten el seu parer. “Les acàcies bordes aquestes no van bé per carrers estrets perquè les branques arriben a entrar per les finestres dels pisos”, critica. La Gemma, una de les arquitectes, se l’escolta amb atenció. Matifoll diu que “les ciutats tenen moltes ganes de participar” però avisa que el problema de la participació és que la dificultat per accedir a certa informació. Després d’escoltar una bona estona, la Gemma li pregunta: “Nosaltres havíem pensat d’enviar totes les propostes que recollim a l’Ajuntament. ¿Les tiraran?”. I ell, fa una rialla i li respon: “No! Tirar-les no. A l’Ajuntament no tiren res. Les arxivaran!”.