De corona, Corinna i crisi

Els reis (els d'Orient, que no els Borbons) ens han dut enguany com a premi una epidèmia de mil parells de....: el COVID- 19 o SARS- 2, que ve a ser el mateix. Jo no recorde (i ja en tinc prop dels 70), una situació d’aturada en sec, confinament i aïllament que està repercutint de forma molt seriosa en la vida quotidiana, que posa en estrès el sistema sanitari i que tindrà gravíssimes repercussions socials i econòmiques quan passe un infern que sembla que encara durarà; en el millor dels casos, dos mesos.

Tocar fusta, fer cas als epidemiòlegs, conrear la paciència i el bon humor semblen ser els únics antídots que ens queden. De l’epidèmia, a més de lamentar un improcedent i contraproduent bombardeig de cadenes i tertulians, sols apuntaré -doctors te l’església- algunes impressions subjectives. La primera és l’excessiva parsimònia en preparar-se (material específic, mobilització de tots els recursos sanitaris públics i privats, inspeccions preventives de centres de majors  etc..) i en prendre mesures dràstiques, no sé si confiant que el “perill groc” no ens arribaria. La segona és la confusió sobre la procedència de fer tests massius. La tercera és l’evidència de la penosa situació dels centres de majors, molts de règim privat. Finalment, la més política, és que és clar que el virus no sap de territoris però, a banda de l’estúpida decisió de “no tancar” Madrid i permetre l’èxode de madrilenys al “Levante” i Andalusia, la unitat d’ acció no era incompatible amb una consulta prèvia (telemàtica) ante i no ex-post, amb les comunitats autònomes. Sempre estem presoners de la sagrada unitat d’Espanya i sobren militars amb medalles en les rodes de premsa. Tal com està de verd el “problema territorial” era normal que el “mando único” despertara recels .

Deixaré el coronavirus per a parlar del Corinnavirus (els famosos 65 milions enviats a Mònaco al compte de Corinna i que eren una part dels 100 milions de comissió de l’AVE Medina-La Meca, en fase d’investigació). Sembla una mica estrany que l’affaire de les comissions de Juan Carlos I (que ja se sabia de fa temps) i la compareixença notarial de Felip VI per a “renunciar” (rentant la imatge) a l’herència de fons d’inversió “opacs”( quan l'herència no se substancia fins a la mort del que fa testament) no haja estat tema central en la premsa “aborígen” i ha estat The Telegraph el que ha destapat la caixa de Pandora, just en un moment (oportú o inoportú, ves tu a saber) en què el país està confinat pel coronavirus. A banda estan les converses Corinna –Villarejo i la denúncia de “pressions” i amenaces a aquesta testaferro qualificada. La cosa ha derivat en una bronca  monumental en la Zarzuela amb la retirada de l’assignació a Juan Carlos I i altres mesures que tracten de salvar in extremis la monarquia.

Un intent cada vegada complicat perquè es van coneixent altres affaires com la “distracció” de la valuosa colecció de pintures del Conde de Hernani -la família Mendez de Vigo- (Tizianos, Goyas, Rembrandts etc..). Quasi 700 quadres inscrits en el Patrimoni Nacional i avui en museus nordamericans (malgrat ser “inexportables”) amb la intervenció de Margarida de Borbón, germana del Rei, que es féu amb el ducat. El tema està sota investigació, i predomina l’omertà.

Al remat, un altre Borbó corrupte (fent honor a la saga). Però a banda d’aquesta evidència i de la mala sort que hem tingut amb aquesta branca reial des de la batalla d’Almansa, mai no em cansaré de dir que la monarquia (qualsevol monarquia, absoluta o parlamentària) és un insult a la intel.ligència i que, en el nostre cas, a més, és una imposició de Franco que cap demòcrata hauria d’acceptar i que demana a crits, com a mínim, un referèndum en condicions.

El tercer tema que volia plantejar és el referent a la V, la U o la L. Tres formes gràfiques que indiquen les possibilitats de recuperació de l’economia una vegada l’hem posada a zero i cal posar- la en marxa. Tots els paquets dels diferents governs van en la línia de minimitzar els costos a curt termini dels damnificats, permetre l’ajust temporal de plantilles (els ERTE) i proporcionar liquiditat. La qüestió és com, passada l’epidèmia, es reactiva una economia paralitzada amb una taxa d’atur que recordarà la crisi del 2008.

Els governants voldrien una resposta en V, és a dir que superada la depressió, es revitalitzara amb rapidesa l’economia. La segona (la U) és que després de la davallada ens mantindrem un temps en el fons abans de començar la remuntada. La tercera (el pitjor escenari) és la L: després de bajxar ens mantindrem prou de temps en la depressió. No faré de gurú però sí deixaré caure que per a absorbir el  previsiblement enorme dèficit (a banda del permís del BCE) caldrà  que l’economia recupere nivells d’activitat (no es pot caure de nou en la síndrome dels austericides) i, perquè això siga possible, cal restablir les expectatives positives i generar un increment del consum que invite els empresaris a invertir i mantenir les plantilles anteriors a la crisi. Haurem de tornar a Keynes i pensar en un Pla Marshall coordinat (i no que cada estat vaja per lliure) per a tota Europa. El perill de la L no es gens menyspreable. Les crisis les paguen els de sempre i la paciència té un límit.

Una última consideració: diuen que les crisis són, o poden ser, moments de detectar errors i rectificar-los. Aquesta no n'és una excepció. El famós “nou model econòmic”  promès pel Botànic està per definir i estrenar i el que estem comprovant, de nou, és el gran pes que el turisme, la restauració i una construcció que també baixarà. Són els “pilars” d’una economia farcida de pymes i amb un nivell d’innovació insuficient. Amb la qual cosa caldrà prendre’s les coses molt més seriosament i bastir una economia menys feble davant de crisis i amb sectors més dinàmics i competitius.

Salut i República!!!!