L’escriptor Joan-Lluís Lluís en terres valencianes

No ocorre tots els dies que un escriptor de la Catalunya Nord visite terres valencianes. Des del passat dilluns, Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) ha estat recorrent diferents punts del nostre territori: Sagunt, València, Gandia i Benicàssim, per a presentar la seua darrera novel·la, Junil a les terres dels bàrbars (Club editor), i conèixer de prop els seus lectors valencians. 

Diu que a València –on es lamenta d’escoltar parlar valencià molt poc, tan poc com català a Perpinyà!, tot i que li comente que això depèn dels barris i els ambients– s’hi troba ben a gust, i que li agrada molt anar pels pobles per tal de descobrir una altra cara del País Valencià. També pensa que al llarg de la seua trajectòria com a escriptor hi ha vingut massa poc, “però això té solució” diu amb un somriure bonic i generós. Així que m’avança el fet que duu en ment tornar-hi en primavera, en aquesta ocasió, per les comarques valencianes del sud, i com ell diu, i li prenc la paraula: “podeu convidar-me a tornar al País valencià sempre que vulgueu, que hi vindré”. Ja ho saben!

En tot cas, ha quedat clar que a Joan-Lluís no li fa mandra viatjar ni anar de ciutat en ciutat o de poble en poble per a parlar de literatura i dels seus llibres. La prova n’és que en ocasions –no a casa nostra, almenys de moment– ha arribat a presentar els seus llibres en llocs tan insòlits com ara un corral de cabres enmig del camp. “Mentre tingui garantit un mínim de públic, jo hi vaig”. I m’ho crec perquè l’he escoltat en viu i en directe i perquè després de conversar amb ell –ell amb una xocolata i jo amb un cafè amb llet– m’adone que Joan-Lluís és un home fet per i de literatura, encisat per les històries que escriu i pels seus personatges, com un enamorament poderós. Potser és per això que aquest escriptor –que ja duu a la seua esquena quaranta presentacions de la seua novel·la Junil a les terres dels bàrbars, tot i que se li veu com si fos el primer dia– es pren la difusió dels seus llibres amb un tarannà especial i ben personal, un entusiasme i una dedicació poc habituals. 

D’entrada, no el presenta ningú –llevat d’excepcions en què li fan una presentació amb format d’entrevista– sinó que és ell mateix qui puja a l’entarimat de la llibreria o de la biblioteca, siga on siga, micròfon en mà, i comença a seduir el públic, amb humor, intel·ligència, naturalitat i generositat. No hi ha pressa, i quasi sempre troba temps per a una història, per a un conte, perquè Joan-Lluís és un gran narrador i un enamorat de la literatura oral, i per això, sempre que pot, regala als seus lectors històries de viva veu.

I les coses van així, en gran part, perquè Joan-Lluís Lluís és un escriptor que creu fermament en el poder de la ficció, en l’encanteri de les paraules, dels noms, i en la necessitat que hem sentit els humans de segles ençà de contar-nos històries per a sobreviure com a espècie: “la història oral és la gran història de la humanitat –comenta– perquè la literatura oral fins ben entrat el segle XX, fins a la II Guerra Mundial, estava molt present en les vides de la gent. Els pagesos, que eren analfabets, sabien improvisar històries, versos en mètrica, i això era molt valuós, un tresor que hem perdut. Avui ocorre –afegeix– que sovint els contes i les faules es menyspreen com si fossin coses de la canalla, i jo reivindico els contes i la oralitat també per als adults. Per què no podem començar una història per a un lector adult dient: això era i no era... o una vegada hi havia...”

De fet, així és com comença Junil a les terres dels bàrbars: “Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla. Aquest menyspreu, evident i constat, va ser la causa indirecta de la mort d’aquest home, i per tant, del fet que només apareixerà breument en aquesta novel·la.” I no debades els personatges de la novel·la, –la colla iniciàtica formada per Junil, Lafàs, Tresdits i Dirmini, i tots els que se sumaran a l’aventura– sobreviuran, en gran mesura, gràcies a les històries que es conten entre ells, als poemes, a les batalles, als records evocats perquè, com diu l’autor: “la ficció és el motor de la imaginació i ens alimenta. I si la ficció ens alimenta és que no és ficció (o en tot cas és una paraula que es contradiu a ella mateixa), perquè si ens nodreix és que existeix”. 

Tot això, que pot semblar un joc de paraules, no ho és en absolut. Joan-Lluís Lluís sap molt bé de què parla i en llegir Junil a les terres dels bàrbars els lectors ho entendran. Entendran que els humans han sobreviscut, en gran part, gràcies a d’explicar-se històries, bajanades, a escoltar-se els uns als altres, molt sovint, al voltant del foc i de la llar, perquè el foc, com diria l’autor, va permetre els humans ser més productius, i tenir més temps de lleure per a reunir-se per les nits, comunicar-se i, per descomptat, contar-se històries. “D’ací, com insisteix Joan-Lluís: ”la importància del foc en l’origen de la literatura“.

El foc i l’atzar estan, doncs, units tots dos en l’origen de la literatura d’aquest autor nascut a Perpinyà, educat en francès, i que va descobrir el català com a llengua culta i literària als setze anys. Fins aquell moment Joan Lluís-Lluís desconeixia que el català era una llengua amb diccionaris, gramàtica i regles. En tot cas, va ser una hora setmanal optativa de classe de llengua catalana al lycée (l’institut) allò que li va canviar la vida, i que li va mostrar que, a banda de Catalunya, existien territoris com ara el País Valencià i les Illes on també parlàvem la mateixa llengua. Més tard, als 19 anys, es compraria el seu primer llibre en català, Invasió subtil i altres contes de Pere Calders, i va decidir que, tot i que li resultava molt difícil llegir en català, si havia de ser escriptor –cosa que ja tenia clara des de l’adolescència– ho seria en català, “perquè si no, m’estava traint a mi mateix”.

Tornant a l’atzar, potser si Joan Lluís-Lluís hagués nascut més al nord, possiblement no hauria escrit la seua obra en català. I si hagués nascut més al sud, potser no hauria concebut mai la seua primera novel·la, Els ulls de sorra (1993), que narra un episodi de la Guerra d’Algèria. Podríem dir que és un escriptor de frontera, d’intersticis, d’aquests espais que queden oberts com a mena d’escletxa meravellosament possible, entre dos territoris. 

Compromès amb una identitat i una manera de contar, Joan-lluís Lluís ha publicat fins ara El dia de l’ós (2005), Aiguafang (2009), Les cròniques d’un déu coix (2014), El navegant (2016) i Jo soc aquell que va matar Franco (2018), novel·les que l’emparenten amb els grans fabuladors. Però també altres llibres d’índole diferent, com ara: Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2002), una obra que s’abeure en la tradició pamfletària o, més recentment, Els invisibles (2020), una obra de literatura autobiogràfica on recrea el seu recorregut personal per la llengua “paterna”, el català, llengua que fins als vint anys només havia parlat amb el seu pare. 

I com que és un autor que creu fermament en la música de les paraules, en la cadència i la màgia del llenguatge, Joan Lluís-Lluís ha escrit poemes des de sempre, com a ell li agrada dir. “He escrit poemes, que no poesia, perquè es poden escriure poemes que no contenen poesia i podem veure poesia, emoció, fora dels poemes: en una imatge, en la natura, en una fotografia”. En tot cas, enamorat de poetes com Joan Salvat-Papasseit, confessa que ha escrit poemes des de l’adolescència i que, tot i haver-ne destruït molts, moltíssim, en va salvar uns quants en un volum que es diu Saliva.

Parafrasejant els versos de Salvador Espriu, Joan Lluís-Lluís també ha viscut per salvar-nos els mots.