Un musical literari ple d’emoció i identitat

Les gales literàries, ja sabeu, poden arribar a ser soporíferes, una mena de prova de foc per al compromís més ferm amb la cultura i les lletres. Ocorre sovint que alguns dels assistents hi van per feina, uns altres per amistat o curiositat i fins i tot —tot i que mai no ho confessaran— perquè quasi sempre hi donen de menjar i beure. Després hi ha la família dels premiats, assistents inqüestionables, i els menys, però els més importants, els premiats. Tot això és cert, però us diré també que aquest cap de setmana la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura ha deixat clar que pot i sap fer de la gala dels seus premis una festa divertida i inoblidable, plena d’emocions i germanor. I així ha estat aquesta edició dels guardons del 2022, una trobada amena i càlida, després d’un 2021 de virtualitat i fredor tecnològica. 

No ens enganyem, la gent vol gent. I això avui s’ha fet evident des del primer moment en què la capella d’estil neo-bizantí del Centre Cultual la Beneficència de València ha anat omplint-se d’amics i convidats: escriptors, actors, editors, periodistes, bibliotecaris, professors, representants polítics, acadèmics... Molts rostres coneguts, moltes abraçades a tort i a dret. En definitiva: moltes ganes de veure’ns la cara, a pesar de les mascaretes.

Converses, felicitacions, riures, més abraçades... Uns vint minuts per anar escalfant motors i de sobte, les llums que van apagant-se i comença l’espectacle, perquè la gala d’avui ha estat espectacular. Sobre l’escenari l’actor Josep Zapater i l’actriu Noèlia Pérez que, des del primer moment, han sabut captivar l’auditori amb música, versos, contes, però sobretot, molt d’humor, senzillesa, elegància i sensibilitat: una combinació infal·lible, però que tampoc no abunda, segons com. Amb les seues cançons, acudits, mirades i gestos ben plens de complicitat han sabut, des de l’inici fins a l’acabament, conduir l’acte amb amenitat i gràcia, sense eixides de to, i han fet d’una gala literària un espectacle musical i teatral de primera, amanit també amb uns vídeos molt bonics i amb punts divertits, plens de veus properes als guanyadors. 

Per fer història exprés, només recordar que la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura du des del 2001 treballant per la lectura i el valencià. Així ho ha ressaltat Rosa Mengual, directora de la Fundació, que ha tingut, primer que res, unes paraules de solidaritat amb el poble ucraïnès, davant de la invasió russa i ha recordat la soledat de la passada gala virtual sense públic: “Ens faltàveu vosaltres i per això, ara que hi sou, voldria aprofitar per donar-li aquell aplaudiment càlid que llavors no fou possible al poeta Marc Granell, guardonat l’any passat i present avui entre nosaltres”. Davant d’un auditori emocionat i un aplaudiment efusiu, Mengual ha recordat que la cultura “és necessària per a la nostra vida en comú”, i ha donat pas als premiats.

I els premiats són...

El primer en pujar a recollir el guardó per a la modalitat individual ha estat Carles Cano, autor de literatura per a infants i reconegut narrador oral. Amb una seixantena d’obres escrites i centenars de festivals i espectacles de contes a la seua esquena, Cano és un referent en el món del conte i el teatre infantil «un amfitrió de categoria internacional» com el defineix el seu fill Andreu. I no li falta raó, perquè aquest home ha dedicat la seua vida al conte i a les històries orals que ell ha passejat arreu del món i que li han permès fer moltes coneixences i convidar a casa nostra autors i conta contes d’altres latituds. 

“Escrivim per a què ens vulguen i ens estimen” ha dit Carles Cano en agrair el guardó i amb l’humor marca de la casa ha confessat: “Aquest és un premi que em fa molt patxoca i no puc evitar pensar en Llorenç Giménez, amb qui vaig compartir tanes històries i qui hauria d’haver rebut també aquest guardó si no ens hagués abandonat precipitadament”. 

Amb dificultat per a amagar l’emoció, Cano ha comentat que quan li pregunten què li agrada més: contar històries o escriure és com quan li preguntem a un xiquet: ¿a qui vols més, a la mare o al pare? Difícil triar. “En tot cas, quan contes de viva veu sens les emocions i les reaccions com a resposta i tot és ràpid i espontani, però quan escrius, el premi més bonic és quan un xiquet se t’apropa i et diu el què ha sentit mentre llegia un conte teu”.

Cano —que ha confessat que encara manté intacte el plaer per continuar contant— ha recordat que se sentia feliç de compartir aquest guardó amb escriptors com ara Mercè Viana, Joan Pla, Carme Miquel, Rosa Serrano i Marc Granell, entre altres. I com que no podia ser d’una altra manera, per a acabar i amb l’humor i l’esbojarrament transgressor que el caracteritzen ha regalat un microrelat al públic: “Seré breu, va dir aquell narrador sense pensar que les seues paraules serien profètiques perquè immediatament patí un atac al cor i caigué fulminat”.  I davant d’un públic seduït s’ha acomiadat dient: “El màgic món de la ficció és real, només has d’escoltar el teu cor”.

Tot seguit, el protagonisme ha estat per al guardó a la modalitat d’institucions públiques, que enguany ha anat a parar a mans de Dolors Insa, directora de la Biblioteca Pública Municipal Pare Arques de Cocentaina, en representació de l’equip bibliotecari, format per ella, Sílvia Adrián i Asunción Orts. 

Una bona biblioteca del segle XXI és molt més que un edifici que custodia llibres i saviesa, és una biblioteca útil i estimada «un lloc de vida». Aquest és el cas de Cocentaina, un poble que no s’entén sense la seua biblioteca, la qual ha esdevingut nervi del poble, escenari de caliu cultural  i baula social i generacional. Una comunitat on hi ha molts i bons lectors i on l’equip bibliotecari en té bona cura, pensant en els seu gustos, duent-hi autors, i creant espais virtuals de lectura al ritme que ho demana la societat de les noves tecnologies. Dolors Insa, alma mater de la biblioteca, és una bona part d’aquest èxit. 

“Estem contentes i desvanides —que diuen al meu poble— d’haver rebut aquest premi, ha dit Dolors en pujar a l’escenari, i voldria recordar ara i ací que el proper 2 de març farà quaranta anys dels meus inicis a la biblioteca, on he vist créixer moltes generacions lectores, i que des de 1982 totes les activitats de la biblioteca de Cocentaina s’han fet en valencià”.  

Insa ha insistit en què per a veure els fruits del foment lector cal temps perquè l’efecte no és immediat i ha afegit que la lectura “és una cursa de fons i de llarg termini, i que cal tenir clar que invertir en biblioteques és invertir en formació, cultura i democràcia”. “Els bibliotecaris som mediadors del llibre que procurem la simbiosi entre els llibres i els lectors i aquest premi”, ha conclòs, “és un premi per a tots els lectors de Cocentaina, perquè un llibre tancat és un llibre adormit”.  

Per últim, la distinció a la modalitat col·lectiva ha sigut per a Albena Teatre, pels vint-i-set anys de treball i valentia demostrada davant d’uns temps —els d’ara però els d’abans també— en què «tenir una companyia de teatre i produir teatre és una heroïcitat.»

Carles Alberola i Antoni Benavent han rebut el guardó en reconeixement de la qualitat cultural i escènica dels seus espectacles teatrals, amb quasi 30 produccions i 3.000 representacions al darrere, com ara Tic-Tac, Besos, amb mil actuacions, i Curriculum, entre altres, així com una desena de produccions audiovisuals. En paraules de Pasqual Alapont, Albena ha sigut determinant en el foment de textos dramàtics, com ara L’aneguet lleig i Joan, el Cendrós. 

Els qui els coneixen de prop, actors i companys, diuen que Albena és una família més enllà dels escenaris i que, si per separat Alberola i Benavent són dues personalitats fantàstiques, junts fan la parella perfecta, un tàndem de treball, talent i senzillesa. 

En paraules de Benavent: “el més important ha estat envoltar-nos de gent que ha tingut complicitat amb nosaltres, incloses les nostres famílies, perquè aquesta professió del teatre, més que un ofici, és una forma de vida”.

Per la seua part, Carles Alberola —que afortunadament avui hi ha pogut estar present, després d’una temporada delicada— ha escenificat tots els anys de treball i dedicació amb una anècdota: “Durant molt de temps em preguntaven Per què escrius en valencià i jo els responia: I tu per què respires, Per a viure (em deien), Doncs això mateix! Aquesta és una pregunta que ja no està tan present i això és el fruit del treball de molta gent: editors, escriptors, periodistes, actors, professors, mestres. Per a mi això és la normalització, deixar d’escoltar aquesta pregunta”. “El millor regal que mai m’han fet és una llibreta i un llapis. En ella”, ha explicar, “sempre he apuntat com m’agradaria que fora la vida més que no pas com és, i així he fet de la ficció una realitat”.

I el millor regal que la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura  podia fer avui als assistents a la gala és una festa literària plena d’humor i humanitat i, last but not least, uns vins i aperitius de qualitat —inclòs l’arròs a banda i els dolços. Tot en un pati gran i acollidor on fins i tot el cel ens ha respectat fins al darrer moment, justet quan marxàvem i uns gotes ben rodones començaven a ploure sobre tots els llibres imaginats, inclosa una plaquettepublicada per a l’ocasió, plena de fotos, records i testimonis bonics dels guardonats, que tots ens hem afanyat a endur-nos a casa, sana i estàlvia.