Guerres per aigua en la histórica valenciana

D'ençà el Discurso pronunciat per Borrull en les Corts de Cadis (1813), alguns juristes han divulgat una tesi sublimadora de les séquies valencianes, que remarca l'acatament reverencial de les ordenances i l'absència de conflictes. Però, en consonància amb l'inevitable potencial conflictiu inherent a distribuir cabal insuficient, s'hi documenten 'guerres d'aigua'.

Abundaren els enfrontaments de regants d'una mateixa séquia. A Escalona, per exemple, entre 1696 i 1729, s'hi produïren “grans bregues i morts per llevar-se l'aigua uns als altres, que només regaven els que tenien més força”.

Els pitjors antagonismes, però, foren els que oposaren a poblacions veïnes. L'episodi més reiterat consistí en destruir assuts per fer que l'aigua circulara avall. Així, un grup d'Oliva fou agredit, l'any 1401, per seixanta atacants que destruïren la presa: “Qué voleu, hòmens?. E dixeren: Aygua volem, o ací volem morir! E trencaren l’açut”.

Emprar el concepte de 'guerra d'aigua' no és exagerat, atès que arribaren a intervindre veritables exèrcits per dirimir disputes d'aigües. Així, durant l'agost del 1413, el municipi de València mobilitzà una milícia de “cent homes a cavall, i mil soldats de peu, incloent-hi arquers i llancers”, dotada amb l'artilleria necessària per destruir qualsevol obstacle que trobara al riu, que remuntà el Túria. En 1457, el Justícia d’Alzira ordenà als veïns que “sots pena de desacatament al rei i multa de 500 florins d'or, el seguiren, amb les seues armes, a mitja nit, al lloc de Campanar, per destruir la séquia que es dirigeix a Sueca y tornar a obrir la séquia de la Hueta que aquells havien reomplert amb terra”.

Un dels llocs on les disputes assoliren major virulència fou el Camp de Llíria. En 1408, la resistència a que els mudèjars de Benissanó regaren els diumenges culminà amb l'incendi d'aquesta població, resultant condemnat tot el veïnat de Llíria a la pena de mort. Els de Llíria no escarmentaren: en 1576 destruïren l'aqüeducte que conduïa l'aigua potable a Benissanó i tornaren a ser indultats pel monarca. També a Escalona la violència fou un fet quotidià entre 1610 i 1620, quan grups armats de Carcaixent acudien per la nit “a rompre parades y queixers, per a furtar aigua manu armata”.

Al País Valencià no esclataren disturbis per l'encariment del pa, com en altres parts de la Península, al voltant de 1766 (motins d'Esquilache). Ho feren per qüestions d'aigües. En 1764, els regants de la Font i Potries, “per mitjà d'un motí convocat a toc de campana”, desobeïren el torn de reg imposat per l'Audiència i impediren que l'aigua arribara a Oliva. Regaven “totes les vegades que volien” mentre la collita de dacsa es perdia a Oliva “per falta de reg, violentament impedit”.

La conflictivitat hidràulica s'intensificà durant la segona meitat del segle XVIII, fins al punt que un fiscal de l'Audiència, expressà —sens dubte exagerant— que “al Regne de València, no sols per falta d'aigua, sinó per qui ha de regar abans, no només renyen, sinó que inclús es maten”. La Plana de Castelló patí una conflictivitat endèmica, que enfrontà a Castelló, Almassora, Borriana i Nules per les aigües del Millars; però saberen solucionar antagonismes dotant a cada poble d’una sèquia independent.

El 1828, els regants de l'Horta hagueren de demanar “auxili de tropa” al Capità General per obligar als Pobles-Castell a practicar l'habitual tandeig del Túria. Les pitjors guerres d'aigua esclataren, però, a meitat segle xix. En la séquia Major de Sagunt ja existia certa tradició de lluita intermunicipal (Morvedre prohibí, en 1632, que els moliners veneren farina als rivals de Gilet i Petrés o que els metges visitaren als seus malalts). La tibantor assolí tal paroxisme durant la segona meitat del set-cents que incità a intervindre a l’administració estatal. El Consejo de Castilla s'atreví a imposar, en 1798, un Auto de Buen Gobierno que, en lloc d’apaivagar els conflictes, els radicalitzà, fins al punt d'haver de militaritzar el reg. Durant dècades, destacaments de soldats vigilaren el repartiment d’aigües; però no pogueren garantir-lo ni evitar diversos assassinats. Aquestes resistències comunitàries foren una protesta social contra les autoritats hidràuliques que havien abolit una tradició pactada. S'ignorà la normativa imposada amb maneres coercitives i els usuaris d'amunt es sentiren legitimats per cometre actes violents. Situacions dramàtiques es repetiren en altres séquies durant anys de poques pluges. Per exemple, la resistencia de Sueca a obeir l'ordre del governador provincial de cedir aigua a Cullera, en 1851, obligà a destacar forces militars i els tumults subsegüents provocaren una desena de morts.

Les 'guerres d'aigua' no són episodis dramàtics d'un passat llunyà. N'hi ha de recents i cal esperar-ne en el futur si no s'efectua una governança adient. L'Ajuntament de Pego publicà en 2024 un Monogràfic sobre la guerra de l'aigua, que recorda fets esdevinguts entre 1983 i 1988. Després de la sequera del 1978-1984, mobilitzacions ciutadanes a Pego i Oliva, liderades pels Defensors de l'Aigua, s'oposaren al projecte autoritari de l'IRYDA, que pretenia dessecar la marjal i transvasar l'aigua del Bullent per abastir a la demanda turística de Dénia. Culminà el 26 d'agost de 1984 quan 5.000 persones impediren, al Port de les Aigües, que es reprengueren les obres i la Guardia Civil no pogué impedir la destrucció de vehicles i maquinària.

Cal concloure que la conflictivitat no és una quimera inventada per desprestigiar a les institucions de reg. Es tracta d’un fenomen històric previsible —coherent i lògic— que ha deixat un ample rastre documental. La coerció violenta fou una fórmula minoritària d'afrontar conflictes hidràulics. La majoria d'antagonismes es resolgueren amb concòrdies pactades, una minoria es dirimien com plets als tribunals i una part marginal de casos mal gestionats culminaren com 'guerres d'aigua'. El regadiu tradicional mereix l’atenció dels investigadors i la consideració dels ciutadans. El millor homenatge que se li pot retre consisteix en no amagar la conflictivitat que l’acompanyà, sinó en estudiar-la amb rigor. Sobretot tenint present que si les séquies valencianes són un referent mundial de bona governança de l'aigua és perquè saberen respondre encertadament als conflictes i posar en marxa encertades solucions institucionals.

*Reportatge elaborat per l'autor a partir del seu llibre Huertas valencianas y marjales (siglos XIII-XIX). Argoecosistemas hidráulicos de base orgánica