Immunitzats, no: sedats

Que la secció valenciana de eldiario.es aculla escriptors valencians que parlen de literatura i llengua catalanes és un esdeveniment que cal celebrar. Si en aquesta culta sensibilitat, en aquesta aposta per la bona literatura del País Valencià, hi té a veure Adolf Beltran (com que crec que sí), abans de tot el felicite amb reverència. És un luxe per al foment de les nostres lletres que eldiario.es òbriga les portes a intel·lectuals com Gustau Muñoz, Vicent Alonso o Joan Ramon Borràs, entre d’altres. Ara s’hi afegeix Martí Domínguez amb la secció “Cau de lletres”, que segons diu tractarà d’escriptors valencians i els seus refugis creatius (acompanyant-se de les fotografies del seu inseparable Jesús Císcar). No cal recordar ara que Martí Domínguez és un dels escriptors més notables de la literatura catalana i, al País Valencià, un dels més llegits (tinguem en compte que al nostre país es llig molt poc —sobretot en català— i es fa molt poc o res per popularitzar els bons escriptors). Sembla que al “Cau de lletres” Martí Domínguez seguirà la petja —el to i l’estil— dels retrats d’artistes i els seus estudis que, en els darrers anys, ha publicat en alguns diaris valencians (l’editorial Afers és a punt d’editar-li un recull extens d’aquests retrats, un llibre que recomane vivament als que vulguen comprovar la riquesa de pintors i escultors del nostre país). Gose dir que els perfils d’escriptors amb què ara Martí Domínguez ens pretén delectar encara seran més captivadors. Crec que Martí Domínguez, per més que s’estime i conega les arts plàstiques, és un peix que nada molt millor entre les literates passions —amb permís de la mare Ciència, és clar. La prova n’és el primer retrat que ens ofereix en el “Cau de lletres”: el de Josep Piera, una petita joia literària.

Si algú encara desconeix la importància de Josep Piera per a la literatura catalana contemporània, i sobretot per a la del País Valencià, que acale el cap de vergonya i córrega cap a la llibreria més pròxima de sa casa per reeducar-se. La meua intenció, però, no és lloar l’obra de Piera —de justos lloadors de la seua obra, ni li n’han faltat ni li’n faltaran mai. Només vull comentar —des d’una gran estima i admiració per la seua personalitat intel·lectual— les opinions polítiques que ens trasllada el retrat de Martí Domínguez. Espere que Josep Piera no pense que vull discrepar ideològicament d’ell en públic per guanyar notorietat: en primer lloc, perquè estic convençut que ideològicament naveguem en la mateixa barca; i, en segon lloc, perquè he après dels bons escriptors com ell que l’única notorietat que val la pena és la que ens reporta el treball literari ben fet.

D’entrada, m’agradaria contrarestar un mena de tòpic que insinua Piera —i també Martí Domínguez— sobre la pèrdua dels bons editors o la manca d’editors que no pensen només en “els números”, és a dir, en la rendibilitat econòmica. Piera diu que ja no queden editors com Josep Maria Castellet, sense l’aportació del qual no s’entendria l’edició de la literatura catalana contemporània —inclosa la de l’obra de Piera. Però no és cert. Sí que n’hi ha, d’editors valents i sensibles a la literatura de qualitat. El que passa és que no tenen el suport econòmic i cultural de què va disposar Castellet. Podria citar ara un enfilall d’editorials petites —de petits editors i editores— que fan mans i mànegues per fer surar la bona literatura —Gustau Muñoz, a eldiario.es, en parla de tant en tant. El mateix editor que publicarà els retrats d’artistes de Martí Domínguez n’és un —i que ningú pense que el destaque pel fet que jo treballe en la seua editorial, o sí, m’és igual. Si, com diu Piera, els editors d’ara són “executius il·lustrats”, que giren la cara a l’“humanisme” si aquest “humanisme” no els fa guanyar diners, cal dir on són i en quin lloc remenen les cireres, sense emboirar la totalitat dels editors. Potser hauríem d’entonar tots plegats —Piera i tots els que ens estimem la bona literatura— el mateix rèquiem i denunciar, en veu alta, que el grup editorial on Castellet va promoure amb dignitat la literatura catalana s’ha “deshumanitzat” una mica i no publica si la bossa no sona per tot el planeta.

Anem, però, al gra que ha provocat el meu escrit: els comentaris de Piera sobre el procés independentista català i la seua connexió amb el País Valencià. Piera diu, referint-se a aquest procés, que a Catalunya “hi ha ara una obsessió paranoica”. És cert. Tot xoc o trasbals identitari, sobretot si està en ebullició constant perquè és de difícil solució, manifesta inevitablement aquests símptomes. Piera diu que, quan a Barcelona l’entrevistaren a propòsit d’El llibre daurat, el seu assaig sobre la paella, es desviaren del tema per preguntar-li pel procés. Si es tracta de l’entrevista que jo recorde (li’n deuen haver fet unes quantes, tal com es mereix el llibre), el que em va semblar inacceptable és com es va aprofitar la qüestió culinària per a plantejar la qüestió política —argumentant en contra, és clar, de l’independentisme català. Més o menys se’ns hi suggeria que els valencians, tal com demostra el comboi i les bones maneres que ens gastem a l’hora de menjar-nos una paella, sí que sabem compartir, a diferència dels catalans independentistes, l’egoisme dels quals —l’ànsia de menjar-s’ho tot— els ha fet trencar amb Espanya, segons sembla un Estat generós que sap compartir el poder. A aquests catalans antiindependentistes —que deuen haver llegit poc Piera i que el seu llibre sobre la paella només l’usen com a llenya per a mantenir el foc del seu perol ideològic— caldria assabentar-los que la “paella” també ha estat un instrument d’imposició identitària. ¿O és que no han sentit mai dir —des de la societat civil valenciana, des dels seus mitjans de comunicació i fins i tot des dels seus governs— que els catalans “mos volen furtar la paella”? Hi ha catalans —massa per al meu gust— que, a part de no tenir ni idea de la bona literatura que es fa en català al País Valencià, tampoc no en tenen sobre els conflictes identitaris que patim els valencians.

El que més m’ha sorprès dels comentaris de Josep Piera és quan es pregunta per què els valencians “ens hem de ficar en aquest embolic”, referint-se —si no ho he llegit malament— al fet d’intervenir i opinar sobre la qüestió catalana. Ací, la meua discrepància amb Piera és absoluta. Per a mi, és urgent que els valencians ens “fiquem” en l’embolic català. És urgent que n’opinem, que en denunciem les injustícies, que en ressaltem les semblances amb el nostre “embolic” com a valencians. El procés independentista català ens afecta de ple: d’entrada com a demòcrates (tant si ens sentim espanyols com si no, hem de denunciar que l’independentisme és combatut des de massa fronts antidemocràtics) i, per als valencianistes (els valencianistes que escrivim en valencià que és català i tot això i tot allò), com a avís del que ens passaria si mai tinguéssem l’oportunitat d’assolir l’hegemonia cultural. Piera sembla suggerir —tal com ho semblen suggerir alguns dirigents del partit que jo vote i en el qual milite, el Bloc Nacionalista Valencià— que al País Valencià podem anar fent la viu-viu mentre fem cultura i literatura de valor. Sí, de cultura i literatura valuoses, els valencians en fem. Ara bé, no sé quants valencians, catalans i espanyols ho saben, llevat d’una minoria militant que ha de perforar les capes del periodisme d’Estat —l’expressió és de Francesc Serés— per a arribar als racons on són visibles les manifestacions culturals que es fan en català. Piera diu que nosaltres, els valencians, “ja portem molts anys patint els castellans”, que ja sabem com són, que sempre han actual així (és a dir, menyspreant tot allò que no és castellà) i que sembla que els catalans se n’acaben d’adonar. I aleshores Piera amolla una afirmació que em desconcerta, potser perquè no l’he entès bé. Piera diu que els valencians, davant aquesta actitud prepotent dels castellans, ja estem “immunitzats”. No sé què significa “immunització” en boca de Piera. Jo sóc un inculte en ciència —per això, des que tinc fills, m’he subscrit a la revista Mètode que dirigeix Martí Domínguez, per tal que els meus fills no cresquen amb la ignorància científica de son pare—, però diria que Piera, en aquest cas, no ha fet un bon vers. ¿Quantes lleis en favor del valencià i del benestar dels valencians i valencianes —aquell “patriotisme social” de què parla Mónica Oltra— ens han tombat els tribunals “generosos”, amants de la “paella”, de l’Estat espanyol? ¿Davant de tanta impotència, no tenim prou raons per a frustrar-nos i, fins i tot, tornar-nos paranoics? No, els valencians no estem immunitzats: estem sedats. Per això no reaccionem amb la contundència que cal davant els qui ens volen ocults o arraconats quan fem literatura de qualitat en català. Si no estiguéssem sedats, ens escandalitzaria que els bons escriptors com Josep Piera publiquen les seues columnes periodístiques o literàries en seccions panoràmiques de diaris provincians —en comptes de fer-ho en llocs de més visibilitat i ressò—, uns diaris que ens donen molles a canvi que callem davant les mossegades redones amb què els castellans es reparteixen l’àpat gros —aquell que alimenta de veritat quant a l’hegemonia cultural. Potser ens caldria, com tradicionalment fem algunes famílies de l’Horta davant la paella —això de les bones maneres a l’hora de menjar-se-la és molt relatiu—, “pegar-se a cullerades” pels trossos de carn més sucosos, o com a últim recurs —un recurs, en segons quins casos, molt recomanable— servir la paella en plats individuals.

*Ramon Ramon, poeta