Els tancs del 23F a València: 40 anys després segueixen les incògnites sobre la trama colpista

La nit del 23 de febrer de 1981 a València va ser freda i silenciosa. Només se sentia l’avanç pesat dels tancs que el capità general Jaime Milans del Bosch va ordenar desplegar per diverses artèries de la ciutat mentre el coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero mantenia segrestats els parlamentaris electes democràticament en el Congrés dels Diputats. Els colpistes van desplegar en enclavaments estratègics de València unitats de soldats, carros de combat i vehicles de la Divisió Motoritzada Maestrazgo.

Antonio Montalbán, històric dirigent de Comissions Obreres (CCOO) i actiu militant comunista de l’antifranquisme, recorda el lloc exacte on estava en aquell moment. “Em va agafar al carrer del Doctor Vila Barberà, on teníem la seu de la direcció confederal de CCOO”, recorda en una conversa telefònica amb elDiario.es. “Me’n vaig informar per la ràdio, em vaig acostar a la plaça d’Espanya i vaig veure vindre la comitiva de tancs que Milans havia posat en marxa”, relata. La primera cosa que va fer va ser desallotjar els treballadors de la seu i emportar-se els papers més comprometedors del sindicat, que vivia els seus primers anys en la legalitat després de la lluita clandestina contra el franquisme. 

Els tancs van circular per l’avinguda del Port i l’Albereda i es van apostar al pont dels Vivers, entre la plaça del Temple, seu del Govern Civil, i la plaça de Tetuan, que acull la Capitania General. Al pont d’Ademús, escamots de militars van instal·lar nius de metralladores a totes dues vores del llit del riu Túria. 

Les redaccions dels principals diaris valencians, així com les ràdios i el centre territorial de TVE, van rebre la visita del tinent coronel Silla, encarregat de repartir el ban militar de Milans del Bosch. 

El ban imposava la jurisdicció militar, prohibia les activitats públiques i privades dels partits polítics i les vagues (considerades sedició) i establia un toc de queda des de les 21 h fins a les 7 h del matí. Milans va assumir el control del poder judicial i administratiu i va agrupar tots els cossos de seguretat de l’Estat sota la seua autoritat. “Aquestes normes estaran en vigor el temps estrictament necessari per a rebre instruccions de SM el rei o de la superioritat”, deia el ban militar. 

“Impressionaven els carros de combat que, sense cap resistència, es van ensenyorir de la ciutat desèrtica, amb molta menys llum que en l’actualitat, i amb la gent refugiada en les seues llars”, escriu el periodista Vicente Furió en el llibre col·lectiu 23F, 25 anys després, editat per la Unió de Periodistes Valencians.

Furió va eixir amb la seua companya del Diario de Valencia Emilia Bolinches a recórrer la ciutat, fingint que eren parella. “Em va quedar la imatge de veure que els carrers de la meua ciutat eren controlats per uns tancs immensos, que deixaven les empremtes damunt del paviment”, rememora en el llibre, que agrupa els principals testimoniatges dels periodistes que treballaven aquella jornada a València. 

Dos tècnics de TVE van poder escapolir-se dels controls militars instal·lats en el centre territorial de la cadena pública i van aconseguir gravar els tancs desfilant per l’avinguda del Port de València, unes imatges que van fer la volta al món l’endemà. Pocs fotoperiodistes van aconseguir immortalitzar els tancs desfilant per la ciutat. 

En els embossos que va provocar l’eixida dels tancs no hi hagué ni un toc de botzina. El periodista Manuel Peris recorria el centre de la ciutat en el seu 127 i recorda “tots els cotxes amb la ràdio posada a escàs volum i la gent que a penes s’atrevia a mirar-se els uns als altres”. El sindicalista Antonio Montalbán, ja amb la documentació comprometedora fora de perill, va acceptar amagar-se amb la seua dona i els seus tres fills a la casa d’un economista del sindicat que s’hi havia incorporat recentment i que, per tant, no era tan recognoscible. 

Rosa Solbes, responsable llavors de la secció de política del Diario de Valencia, la nova capçalera informativa de l’esquerra, es va posar a telefonar a les seus dels partits polítics i dels sindicats de la ciutat, sense que ningú contestara. En la Capitania General de Tetuan tampoc donaven informació. A la redacció del diari en l’antic camí de Montcada van acudir, a més dels militars, policies per evitar atacs d’incontrolats de l’extrema dreta. “Estàvem molt indefensos als afores de la ciutat”, recorda la veterana periodista quatre dècades després. 

“Les persones amb més càrrecs de responsabilitat”, recorda Montalbán, “són les que es van ocultar més i no van dormir aquella nit a sa casa”. “Dels cinc germans que som, vaig parlar amb tres i els vaig aconsellar que feren el mateix, dos se’n van anar per la zona de Llíria ”, rememora l’històric sindicalista, membre d’una activa família antifranquista.

Un dels pocs testimoniatges des de dins de les casernes, el del pedagog i psicòleg Carles Marco publicat fa exactament un any en aquest diari, recull com es van viure els esdeveniments dins de les casernes. “El 23 de febrer ens van fer telefonar en cua des de l’únic telèfon del pati a les nostres famílies per dir-los breument que no sabíem quan tornaríem. Les ordres eren clares: cada vint metres havia d’haver-hi un soldat al pont d’Aragó, a qualsevol ciutadà calia cridar l’alto! i, si no feia cas, disparar. Teníem entre 19 i 24 anys”. 

El jove caporal primer va presenciar en el quarter general de la Divisió Maestrazgo 3, d’on van eixir els tancs, que “els comandaments i oficials destapaven botelles i botelles de xampany”. “Estaven eufòrics i convençuts que el colp d’estat havia triomfat. Ni el general de divisió, ni el de brigada, ni cap coronel va ser imputat. Només el capità general Jaime Milans del Bosch va ser processat i sentenciat a 30 anys de presó per delicte de rebel·lió militar. Mai se’n va penedir. No obstant això, només nou anys després va ser indultat i posat en llibertat. Tots els altres generals i coronels de València que eren de l’olla i van mobilitzar els carros de combat en van eixir impunes”, lamentava Marco.

L’agència Efe va poder informar sobre l’ordre donada per Milans del Bosch al governador militar, LuisCaruana, perquè anara al Palau del Temple a arrestar el governador civil, José María Fernández del Río. “No hi ha testimoniatges que el governador civil fora detingut, mai va voler parlar del tema, però en tenim totes les sospites”, afirma Rosa Solbes. “Fernández del Río estava retingut i incomunicat i era la seua dona qui feia d’intermediària amb la junta de sotssecretaris”, apunta la periodista. 

A la plaça de l’Ajuntament, els militars van instal·lar un carro de combat M-48 al costat de la porta principal del consistori, governat llavors pel socialista Ricard Pérez Casado, i en la seu de Correus van apostar una bateria antiaèria i un altre carro de combat. El periodista Tomás Álvarez, de l’agència Efe, recorda que “en el paviment es veien les empremtes dels tancs”. 

Quatre dècades després, encara queden moltes incògnites sobre l’operatiu colpista a València, l’única ciutat on els tancs van eixir als carrers. El senador de Compromís  Carles Mulet ha sol·licitat al Govern que desclassifique “els documents encara secrets sobre el que realment va passar en aquella data i en els dies previs per a la seua preparació”. “És evident que ací, en la III Regió Militar, hi havia més de tres persones implicades”, afirma Solbes.

Després de l’intent de colp d’estat, la Unió de Periodistes Valencians va elaborar un informe en què sol·licitava que s’investigaren a fons les trames civils i militars en la III Regió Militar. “Jo no estaria tan segura que aquesta investigació no estiga feta i guardada en algun calaix per part dels serveis d’intel·ligència”, diu la periodista Rosa Solbes.