Quatre dècades de l’atemptat ultra amb goma-2 contra l’assagista Joan Fuster que a penes va meréixer una investigació judicial de 40 fulls

Sueca, matinada de l’11 de setembre de 1981. L’assagista Joan Fuster (1922-1992) està a sa casa del carrer de Sant Josep, número 10, de tertúlia amb els professors Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador Liern. A les 5.30, senten una forta explosió. Ixen al carrer, altres veïns també trauen el cap a veure què ha passat i veuen una de les finestres de la planta baixa destrossada. Observen que encara ix fum; Pérez Montaner s’acosta, comprova que hi ha un altre artefacte i, just a temps, els noctàmbuls es refugien a la casa. Una veïna vola dos metres per l’onada expansiva. L’atemptat estava dissenyat per provocar una autèntica matança.

Les destrosses afecten fins i tot el bar que hi ha enfront de la casa de l’assagista i uns quants vehicles. També l’esplèndida biblioteca de l’escriptor i part de la seua col·lecció d’art. “Tot indica que va ser un atemptat de l’extrema dreta tradicional franquista amb connexions directes amb gent ultra de l’exèrcit i de la Policia”, relata a elDiario.es el periodista Francesc Bayarri, autor de Matar Joan Fuster (i altres històries), editat per Austrohongaresa de Vapors. 

L’escriptor ha investigat en profunditat aquest atemptat, del qual dissabte es compleixen 40 anys, contra l’assagista més destacat que, en ple erm franquista, es va inventar en Nosaltres els valencians (publicat el 1962) una proposta per a un País Valencià modern, que ha servit de guia, de discussió o de blanc d’ires diverses per a unes quantes generacions. Joan Fuster –heterodox, càustic i savi– es va convertir així en la diana preferida per a l’analfabetisme ultra, que ni tan sols va llegir l’assaig. Fins i tot hui és un autor incòmode, fent gala (pòstuma) de la seua talla intel·lectual. 

El llibre de Bayarri , que està a punt de veure la segona edició, repassa minuciosament l’atac i rescata de l’oblit la documentació judicial i policial a què, després d’un titànic esforç, ha aconseguit accedir. “L’expedient judicial estava en un arxiu del Ministeri de Justícia a punt de ser expurgat, vaig aconseguir que la jutgessa de Sueca el demanara, després va tornar a aquest arxiu i, pel que em va contar un historiador que estava fent la tesi, finalment va ser expurgat”, conta el periodista. “Sort que jo en tinc una còpia”, afig.

L’escriptor, autor d’un dels millors llibres de periodisme d’investigació escrits en valencià (Cita a Sarajevo), també va obtindre part de la documentació policial sobre l’atemptat contra Fuster. Així doncs, les seues troballes revelen que el sumari per aquell atemptat a penes té 40 fulls. El jutge, que ni tan sols es va esperar a obtindre l’informe policial sobre l’explosiu (era goma-2), va incoar diligències per un delicte de danys, penat en el Codi penal vigent llavors amb una simple condemna de multa. “Hi ha dades policials que continuen sense fer-se públiques, de les quals he aconseguit alguns documents que no són els més importants”, adverteix l’autor de Matar Joan Fuster (i altres històries).

“Les bombes que han estat a punt de matar l’intel·lectual valencià més important del segle XX, dos dels seus amics i tres veïns de Sueca –també amics– han merescut quaranta fulls d’investigació i únicament un mes –menys un dia– d’esforç judicial. Cas tancat”, escriu Bayarri en el seu llibre. “És cridaner que el jutge no espere ni a rebre informes que ell mateix ha sol·licitat”, declara el periodista la vespra de l’aniversari de la bomba. 

L’historiador Borja Ribera, autor d’una tesi doctoral sobre la violència durant la Transició, coincideix en l’autoria ultra de l’atemptat. “La investigació judicial va ser de riure, ho van tancar tot; el que se sap és perquè Bayarri va consultar l’expedient abans que netejaren l’arxiu”, assegura a aquest diari. “Tot sembla indicar que es va decidir, en aquest cas com en tots els altres atemptats de l’extrema dreta, senzillament no investigar”, afirma Francesc Bayarri.

L’atac contra la casa de Fuster es va produir a penes 24 hores després d’una sèrie d’atemptats, els primers en territori valencià, de Terra Lliure, un grup armat independentista. L’informe confidencial de la Brigada Regional d’Informació argumenta que l’explosiu contra Fuster és una represàlia per l’atemptat de Terra Lliure contra l’edifici del Govern Civil a la plaça del Temple de València. 

“Tot indica que es tracta d’explosius provinents d’algun polvorí de l’exèrcit subministrats en un temps rècord de 24 hores”, afirma Bayarri. “Preparar un atemptat d’aquestes característiques en 24 hores és sorprenent, tots aquests atacs venen de l’extrema dreta tradicional i de grups parapolicials”, remata l’historiador Borja Ribera.

L’explosió a la casa de Fuster va despertar una onada de solidaritat: es va celebrar un homenatge a la Universitat de València (UV) i un acte multitudinari a la Plaça de Bous de València. En represàlia, l’antiga seu de la UV en l’edifici de la Nau va patir un altre atac en què van resultar ferits tres treballadors de la institució acadèmica. Una de les víctimes va perdre un peu a causa de l’explosió. 

“No van detindre ningú ni per la bomba de la Nau ni per la de la casa de Fuster, mentre que en els de Terra Lliure si que hi hagué uns quants detinguts, és una dinàmica que es repeteix al llarg de la Transició”, explica Borja Ribera, que afig: “Demostrar no demostra res, però dona molt a pensar”. “Era una constant en l’època”, recorda Bayarri.

L’activitat cívica i les aparicions públiques de l’escriptor es van ressentir, “no sols per l’atemptat, sinó també pel clima de desencantament”, apunta el periodista, ara responsable de premsa de la Universitat de València. Francesc Pérez Moragon, biògraf de Fuster i col·laborador d’aquest diari, també apunta al desencantament de la Transició, però recorda que l’obra de l’escriptor ja estava plenament consolidada en aquella època. 

La casa de Joan Fuster, que ja havia sigut atacada amb un artefacte d’escassa potència el 18 d’octubre de 1978, sempre va tindre la porta oberta per a qualsevol que volguera dialogar una estona entre copes i cigarrets. “Va ser durant molts anys un focus d’irradiació cultural, un lloc de trobada per a escriptors, artistes plàstics, polítics, activistes i, en general, gent del món de la cultura”, explica Salvador Ortells, director de l’Espai Joan Fuster. 

L’autor de Nosaltres els valencians (i d’una vasta obra addicional insuficientment explorada) “va participar en la vida cultural i social a través de nombroses iniciatives i sempre es va mostrar disposat a exercir el seu magisteri entre els més joves”, afig Ortells. L’habitatge és hui la casa museu dedicada a l’escriptor i compta amb un centre de documentació que conserva i gestiona els fons de l’assagista, una aula didàctica per a escolars i docents i un espai amb la col·lecció d’art llegada per Fuster a Sueca, que inclou originals de Josep Renau, Antoni Tàpies, Joan Miró o escultures d’Andreu Alfaro. 

La memòria de Joan Fuster continua viva quatre dècades després d’aquella nit en què l’extrema dreta va intentar matar-lo.