Temps de vacances

Ara, a mitjan agost, quan els que van i tornen de vacances es compten per milions…, en una seqüència que, per repetida any rere any, ens sembla ja un fet natural, crec que té sentit reivindicar la memòria dels qui van iniciar la conquesta d'aquest dret social i registrar la realitat dels qui, entre nosaltres, encara no hi tenen accés real.

Actualitzant el seu significat etimològic (del llatí vacatio,-onis, pausa en les ocupacions), el Diccionario de la Lengua Española (DRAE) defineix vacación com a “descanso temporal de una actividad habitual, principalmente del trabajo remunerado”, el que ens remet a la relació salarial pròpia de les societats capitalistes.

Fins a l'expansió de la Revolució Industrial (s. XIX), la relació treball/descans en les societats tradicionals venia determinada pel calendari religiós (diumenges, festivitats patronals…) i el cicle de l'activitat agrària (sementera, collita…), caracteritzada per la continuïtat entre els espais (i temps) de la producció i la reproducció, del treball i la vida quotidiana.

Amb la industrialització es trenca eixe continuum i seran les fàbriques (els seus propietaris i capatassos) els qui imposen els ritmes i condicions de la producció i el treball als milions d'homes, dones i xiquets que passen a integrar des d’aleshores la nova classe proletària.

En la fase més descarnada de l'explotació capitalista, els treballadors industrials acumulaven jornades de 10, 12, 14 i fins i tot més hores durant sis dies a la setmana, sense cap període de descans, amb un còmput anual que superava les 3.000 hores de treball, pràcticament el doble del que fixen actualment els convenis col·lectius al nostre país.

Aquesta situació, agreujada pels baixos salaris i males condicions de salubritat, afectava negativament la qualitat de vida dels treballadors i de les seues famílies com testimonien, entre altres, importants autors anglesos de l'època, tant polítics (Engels) com literaris (Dickens), generant des de mitjan segle XIX una creixent espiral de protestes socials i demandes col·lectives per al reconeixement legal del dret al descans, que s'orientaria primer a la reducció de la jornada laboral i, més tard, a l'exigència d'un període de cessament d'activitat sense pèrdua d'ocupació ni de salari.

Reivindicació de les tres 8

Fou Robert Owens, un dels fundadors del socialisme anglés, el primer que va formular en 1817 la reivindicació de les tres 8 (“Huit hores de treball, 8 e lleure i 8 de descans”) que operaria des d’aleshores com a consigna central del moviment obrer internacional, d'orientació tant reformista com revolucionària.

Entre els primers cal destacar als cartistes que, arreplegant les demandes dels naixents sindicats obrers, van dirigir en 1842 un document al Parlament de Westminster (People’s Charter) demanant el sufragi universal i la reducció de la jornada laboral.

Malgrat que la sol·licitud va ser displicentement rebutjada durant anys pels parlamentaris de la corona, l'objectiu de la jornada de 8 hores va continuar acumulant suports entre la classe obrera, passant a formar part del programa de l'Associació Internacional de Treballadors (Congrés AIT, Ginebra 1866), convertint-se en la principal reivindicació del sindicalisme, en el panteó laic del qual ocupen lloc preferent nombrosos episodis relacionats amb aquesta lluita, des de la manifestació del 1r de Maig de Chicago en 1886 a la vaga de La Canadenca a la Barcelona de 1919.

Convocada per la CNT, sota el lideratge de Salvador Seguí (El Noi del sucre) va ser aquella vaga, que va paralitzar durant 44 dies la indústria catalana, la que va forçar al govern de Romanones a signar, el 3 d'abril de 1919, el Reial Decret pel qual s'establia la jornada laboral de 8 hores diàries i 48 setmanals, convertint a Espanya en un dels primers països en aprovar la seua regulació.

A penes huit dies més tard es constituïa a París l'Organització Internacional del Treball, amb l'objectiu de contribuir a la pau mitjançant el desenvolupament de la cultura de la negociació i el diàleg social. El 29 d'octubre d'aquell mateix any l'assemblea tripartida de lOIT (amb representació obrera, empresarial i governamental de cada país membre) fixava la jornada laboral de 8 hores com el seu `primer Conveni (C-1), amb el qual inaugurava una llarga trajectòria normativa orientada a promoure els drets laborals arreu del món.

Tot i ésser important, el reconeixement legal del dret no garantitzava automàticament la seua aplicació real de fet, tant per la resistència de moltes empreses com per les limitacions derivades de l'estructura productiva i laboral majoritàriament agrària fins a ben entrat el segle XX.

Cap a les vacances obreres pagades

Després dels primers avanços en matèria de reducció de jornada, en els anys posteriors a la Iª Guerra Mondial la reivindicació del dret al descans es va ampliar amb la demanda, difusa i temptativa al principi, d'un període anual de vacances per als treballadors, plantejada en uns casos a través de la negociació col·lectiva (Anglaterra, Alemanya) i en uns altres mitjançant regulació legal (Àustria, Finlàndia).

Fins llavors, i durant segles, les vacances estivals, els palaus d'hivern, els llargs viatges i càlids balnearis…, havien sigut patrimoni exclusiu de la vella aristocràcia i, més recentment, de la nova burgesia aspiracional, mentre que generacions de treballadors naixien, vivien i morien atrapats per rígides constriccions de temps i espai que limitaven els seus drets i asseguraven la seua explotació.

El 21 d'agost de 1929 un editorial de El Socialista ho plantejava en termes quasi naïfs: “Cuando las clases improductivas, al llegar la época de los calores enervantes, consideran necesario proporcionarse una temporada de descanso -¡qué ironía!-, es de toda justicia que las clases trabajadoras exijan a su vez se le faciliten medios para gozar de un breve descanso, que tan bien ganado tienen”.

Des de feia ja uns anys els dos grans sindicats de l'època (UGT i CNT) venien impulsant aquesta reivindicació jutnt amb la de la jornada de 8 hores, el salari mínim i els drets a la negociació col·lectiva i les assegurances socials que, poc després de la proclamació de la IIª República, serien legalment reconeguts a proposta del Ministre de Treball, el socialista Francisco Largo Caballero.

El 22 de novembre de 1931 el butlletí oficial (Gazeta de Madrid) publicava la nova Llei de Contractes de Treball, l'article 56 de la qual establia que que “El trabajador tendrá derecho a un permiso ininterrumpido de siete días, al menos, si su contrato de trabajo ha durado un año El disfrute de esta no supone descuento alguno del salario que gane el trabajador”.

L'impacte de la crisi económica que sàrrosegava des de 1929, el boicot patronal i la posterior derrota parlamentària de la coalició republicano-socialista van limitar l'aplicació d'aquesta norma pionera al nostre país, per la qual cosa la primera experiència exitosa de vacances obreres pagades (congés payés) es va registrar a França, després del poderós moviment vaguístic que va seguir a la victòria del Front Popular (maig de 1936) i els Acords de Matignon (8 de juny) entre el govern de LeónBlum, el sindicat CGT i l'associació patronal que establiren la regulació de la negociació col·lectiva, la jornada setmanal de 40 hores i dues setmanes de vacances.

Aquell va ser l'estiu en què milions de famílies treballadores viatjaren per primera vegada a les platges de França, ocupant espais fins aleshores vedats i convertint en dret universal el que fins llavors era un privilegi exclusiu de la classe dominant.

L'exemple francés seria prompte reconegut per la OIT que el 24 de juny d'aquell mateix any va aprovar el seu Conveni 52 pel qual s'instava les nacions membre a traslladar a la seua legislació la proposta de, almenys, una setmana de vacances retribuïdes a l'any que en una revisió posterior (C-132, de 24 de juny de 1970) ampliaria a tres setmanes.

Ací haguerem d'esperar a la fi de la dictadura i l’inici de la transició democràtica per a aconseguir primer les tres setmanes de vacances (Llei de Relacions Laborals, 1976) i els 30 dies actuals (Estatut dels Treballadors, 1980).

La història contínua

En tots els casos la seqüència va ser sempre la mateixa: identificació de la demanda per part del moviment obrer i l'esquerra política, pressió social en suport de les reivindicacions plantejades i, en funció de la correlació de forçes, regulació posterior del dret reclamat, l'aplicació efectiva del qual queda encara lluny d'estar garantida i requereix per això del manteniment de la pressió social i vigilància institucional.

Pel que fa a la jornada laboral la qüestió es planteja en dues direccions: el control de les hores extra i la reducció/redistribució del temps de treball com a política activa d'ocupació. En el primer cas, un recent estudi de CC.OO. demostrava, amb dades de l'Enquesta de Població Activa corresponents al segon trimestre d'enguany, que cada setmana es realitzen al nostre país 6,4 milions d'hores extra, de les quals 2,5 milions no es paguen, la qual cosa equival a un frau de 3.378 milions d'euros/any i 68.000 llocs de treball potencialment perduts.

D’altra banda, l'última Enquesta de Condicions de Vida realitzada per l’INE va constatar que el 32,2% de la població espanyola (33,8% a la Comunitat Valenciana) no va poder anar-se’n l’any passat de vacances fora de casa ni tant sols una setmana, per les limitacions derivades de la precarietat laboral (atur, salais baixos), social (alt índex de pobressa, marginació) i, fins i tot, legal (emigrants en situación irregular).

Tots dos casos posen de manifest tant la grandesa com els límits de les conquestes laborals, la consolidació i l'expansió de les quals passen per renovar la pressió del moviment obrer i sindical que les va fer possible abans i ha de garantir ara la seua aplicació universal mitjançant un nou contracte social, en el marc d'una economia globalitzada en accelerat procés de transformació tecnológica que torna a amenaçar els drets aconseguits.

Quan encara no fa un segle de les primeres conquestes obreres en la gestió dels temps de treball i descans, ens cal honorar als qui ho feren possible amb el compromís de continuar avançant pel cami que aleshores obriren en defensa de la dignitat del treball i els drets de totes les perssones treballadores.

I mentrestant, bon estiu a tots…, especialment als qui no tenen vacances!