Es curiós, per dir-ho d’alguna manera, que Joan Fuster haja estat estigmatitzat com alguna cosa aliena -o adversa- a la matèria valenciana profunda. És molt injust, ja ho sabem. Tota la seua obra i la seua vida varen ser un esforç apassionat en favor de la pàtria valenciana. Que ell entenia que, per a ser autèntica, fidel al seu passat i sobretot per a projectar-se al futur, havia de tornar a connectar amb les altres terres de la mateixa llengua, història i llegat cultural. Una idea bastant raonable, per cert.
El procés d’estranyament de Fuster és ben conegut. L’ha analitzar recentment, de nou, Francesc Viadel en la seua aportació al número de L’Espill dedicat al Centenari de Fuster, on explica fil per randa aquesta qüestió, amb la seua prosa esmolada i precisa. És un exercici convenient. Mai en traurem totes les ensenyances d’un procediment que remet a la Inquisició, a les fogueres, a la intolerància més brutal que s’ha perpetuat entre nosaltres.
Però Fuster va ser un gran estudiós -com només poden ser-ho els amants apassionats- de la història i la cultura del deu poble. Dels seus veïns, dels seus conterranis, de les víctimes d’una opressió secular, que s’acarnissava més enllà de règims polítics amb la gent normal i corrent del poble valencià, fins fer-la creure que era inferior, que parlava una mena de patois, una llengua subalterna, sense història, no apta per a la cultura o la vida moderna. Que havien de deixar de ser valencians en sentit ple i esdevenir una altra cosa, castellans de segona. Una tasca impossible i denigrant.
Doncs, no. Els valencians tenien un passat cultural gloriós: Joanot Martorell i el Tirant, Ausiàs March, Roís de Corella, Jaume Roig, Isabel de Villena. I molt més. Una gran tradició que s’havia mantingut fins als nostres dies, malgrat tragèdies i entrebancs. I que calia recuperar, com a premissa -com a condició necessària- de la mínima dignitat personal i col·lectiva.
El 1956, per exemple, Fuster va publica a l’editorial Selecta, de Barcelona, una Antologia de la poesia valenciana, que a la coberta en tela tenia impresa la silueta inconfusible d’En Teodor Llorente. I a la pàgina a l’esquerra de la portadella la fotografia d’una barraca i uns versos del poeta: “Més que els palaus de jaspis i de marbres/ més que los arcs triomfals i els coliseus/ tu, pobre niu perdut enmig dels arbres/ valdràs sempre als meus ulls”. L’acompanyava una Introducció datada a Sueca el Nadal del 1955, d’unes 60 pàgines, que a mi personalment em va ensenyar molt. Em va aclarir dubtes. Em va enlluernar. És, in nuce, una història social de la cultura i del país tot sencer, d’una lucidesa i una precisió impressionants. Un estat de la qüestió de la relació cultura-societat pel que fa al País Valencià inspirada en una vocació incontenible d’aplanar el camí cap al futur, de fer viable, de nou, una cultura amb arrels antigues en la modernitat i el futur de llibertats a què aspiràvem.
L’antologia com a tal incloïa el bo i millor- tot allò salvable- de la tradició poètica valenciana contemporània a partir de Teodor Llorente, la generació del 1909, la del 1930, la de la postguerra (Xavier Casp, Joan Valls), fins arribar a les darreres promocions, que incloïen Bru i Vidal, Estellés, Maria Beneyto. Per cert, que en la correspondència de Fuster que exhuma Antoni Furió els diumenges al diari Levante-EMV hi ha una carta (del 4 de juny de 1956), antològica també, adreçada a Ignasi Villalonga demanant-li ajuda econòmica per aquesta edició, que havia representat un esforç econòmic. El prohom i banquer milionari, a través del secretari personal, respongué positivament: en comprà 5 exemplars, per un import de 175 pessetes. Molt il·lustratiu.
Però la tasca de Fuster en favor de la tradició literària i cultural valenciana fou ingent. El 1958 publicà un Recull de contes valencians, a l’editorial Albertí, mirant de promoure la prosa, amb tots els textos viables en aquella època anterior a l’esclat de la novel·la valenciana. No cal dir que era una collita ben pobra i precària. Calgué esperar als anys 60 i 70, a les noves generacions representades per Amadeu Fabregat, Josep Lozano i Isa Tròlec. Però Fuster volia estimular i accelerar el procés de creació d’una narrativa valenciana, que va rebre un impuls decisiu amb el Premi Andròmina, que ell mateix va promoure.
Al llarg de la dècada dels 50 publicà desenes d’articles -900 segons Antoni Furió- a la premsa valenciana (Levante i Jornada) fins que això s’acabà abruptament a partir del 1962. Molts d’aquests articles estaven dedicats a temes valencians. Posteriorment els assumptes que hi havia tractat, reelaborats, juntament amb altres de diversa procedència, els recolliria al volum primer de l’Obra Completa d’Edicions 62 publicada el febrer del 1968 (titulat “Llengua, cultura, història”), amb apartats dedicats a l’oratòria de sant Vicent Ferrer, el món literari de sor Isabel de Villena, Jaume Roig, Ausiàs March, Roís de Corella, la història social de la llengua al segle XV, la llengua dels moriscos, o el dietari de Pere Joan Porcar.
Encara el 1959 havia publicat una Antologia poètica d’Ausiàs March, un intent de posar a l’abast dels lectors contemporanis de la poesia vivencial i profunda, però de difícil accés, del gran clàssic valencià. Cal dir que hi va reeixir plenament. Es va publicar a l’editorial Selecta, de Barcelona.
En fi, la tasca de tota una vida. El 1973 va editar Flor d’enamorats, de Joan de Timoneda (Albatros, València), amb una introducció erudita i, com sempre, amena. Havia contribuït a fer realitat aquesta col·lecció de clàssics valencians, que va començar amb una edició de l’Obra profana de Joan Roís de Corella a cura de Jordi Carbonell el mateix 1973.
I Joan Fuster va impulsar i va ser director de la Biblioteca d’Autors Valencians de la Institució Alfons el Magnànim, encara viva i activa, que és la font i el dipòsit essencial de tota la tradició literària valenciana en la llengua pròpia i històrica de l’Antic Regne de València, el País Valencià modern. Per superar, aquesta col·lecció -que avui dirigeixen Enric Sòria i Vicent J. Escartí- ha estat capaç de sobreviure als desenfocaments malintencionats d’un antic director de la IAM nomenat pel PP, antic redactor de Las Provincias, que la va voler deformar. Però avui torna a ser resplendent.
A Heretgies, revoltes i sermons (Barcelona, Selecta, 1968), Fuster tornava sobre temes valencians, amb apunts històrics i altament erudits, com havia fet a Poetes moriscos i capellans (València, L’Estel, 1962), i al pròleg es justificava així: “Com que els investigadors barbuts i meticulosos se n’han inhibit, ¿no serà ‘lícit’ que un ‘assagista’ hi digui la seva?”
Tot això son exemples, mostres esparses. Hi ha molt més, com ara la sèrie ‘Lletra menuda’, publicada a Sueca. La tasca que va fer Joan Fuster en favor de la tradició literària i de la història cultural dels valencians és immensa. Encara al seu darrer llibre publicat -Llibres i problemes del Renaixement (IIFV-PAM, 1989), reincidia amb textos sobre Joan Lluís Vives, la llengua al segle XVI, Ausiàs March o Joan Timoneda.
La poesia, la prosa, els clàssics: les premisses d’un reviscolament seriós i en profunditat, els fonaments de l’assoliment final d’una Renaixença llargament ajornada que Joan Fuster -amb altres, per descomptat, però amb una energia singular- va contribuir a activar. Una aportació decisiva.
3