El miracle d’Afers

No ho amagaré: tot i que som de València de dues o tres generacions, Catarroja és el meu poble ancestral, el lloc d’origen del meu avi patern (Jacobo Muñoz Alapont) on teníem unes ties amb botiga oberta i panteó familiar al cementeri. D’allà procedia el meu avi, home liberal i culte, soci primerenc de l’Ateneu Mercantil, lliurepensador, republicà, empresari del ram dels transports. Un mon d’ahir, ja desaparegut. Les ties, beates, deien segons la llegenda familiar: “Jacobo és molt bon xic, llàstima que siga volterià”. Volterià! Això fa evocar tot un rerefons d’idees i representacions, que ja ens cau molt lluny, però amb el qual em puc identificar.

Per això tot el que tinga a veure amb Catarroja em toca la fibra. Muñoz i Alapont son cognoms molt comuns a Catarroja. No crec que siga, en això, cas únic: els orígens ens marquen o, si més no, ens interroguen. Si a més hi ha pel mig els llibres, la dèria d’editar, la cultura, com en aquest cas, encara més.

Afers és una editorial de Catarroja. Un miracle, en certa mesura. S’ha consolidat com a editorial especialitzada en història, però es projecta molt més enllà. Producte d’un treball seriós, regular, perseverant al llarg de dècades, d’un editor de raça, Vicent Olmos i Tamarit.

Afers és a hores d’ara una de les editorials capdavanteres en història, en l’àmbit de la llengua catalana i no només, reconeguda als rànquings acadèmics corresponents. I a més s’eixampla com a editorial generalista amb noves propostes: memorialisme, dietarisme, literatura, pensament crític, art.  Tot de la mà d’un editor que coneix el mercat, en tots els sentits de l’expressió. De les idees, sí, però també de la demanda i l’oferta de llibres: el pa que s’hi dona. Un editor és un empresari sui generis, aquell que posa els quartos per a publicar obres, idees i cabòries de gent que no en té ni idea, del mercat, i que pensa que tot és bufar i fer ampolles. Un editor es aquell que es juga els seus diners, o els busca i els troba. Un personatge insubstituïble del mecanisme cultural. Realista arran de terra, sí, però mogut -segons experiència contrastada- per la passió de la lletra impresa i, al capdavall, de les idees. Sui generis...

A Catarroja, a l’Horta Sud, a un pas de València, però més enllà de la Creu Coberta, hi ha una editorial que amb pocs recursos ha fet una gran feina. Bàsicament la mouen l’editor Vicent Olmos, el corrector (i escriptor) Ramon Ramon i la cap d’administració Marta Rodrigo, que porta els números. Però la xarxa de relacions i de col·laboracions és molt més extensa. Com pertoca i com han aconseguit que siga amb la seua tasca constant, reeixida i prestigiosa.

El món editorial està molt mogut darrerament. En català, especialment. Més enllà del procés de concentració, que és general, hi ha una gran oferta i molta competència en narrativa i traduccions. Més oferta que demanda? És el dilema, que s’afegeix al declivi del públic lector culte, al canvi cultural, a la substitució generacional, als daltabaixos logístics i, en general, als problemes de fons d’una cultura sense Estat. Els territoris de parla catalana estan desarticulats comercialment. Un públic lector no massa gran i, a més, desconnectat. Sense eines de comunicació compartides. Els qui pitjor ho tenen son els autors i autores valencians, poc reconeguts a casa -per dèficits acumulats no esmenats “botànicament”- i negligits a fora. A Catalunya, mal que bé, s’ha creat un circuit. Miquel de Palol surt al telenotícies. Els mallorquins, per descomptat, son una potència literària a la conquesta de Catalunya. I què passa amb els i les valencianes? Les institucions pròpies haurien de tindre alguna idea ben estructurada. No és el cas, malauradament.

Malament el panorama de conjunt, doncs. I què direm en el camp de l’assaig, del pensament, dels estudis històrics? Moltes dificultats. I tanmateix, des de Catarroja una editorial com Afers ha fet molt de camí. No tot està perdut. “Encara hi ha fe a Israel..”, sobretot si en comptes de lamentar-nos estèrilment, una variant del narcisisme adolescent, treballem amb perseverança i amb intel·ligència.

L’editorial Afers publica una revista homònima, Afers, que és el nucli inicial de l’editorial i té com a lema “fulls de recerca i pensament”. Ha arribat al número 99 amb un gran dossier dedicat a “Una historiografia emergent”: les propostes dels nous historiadors, dels historiadors joves cridats a fer la substitució generacional. El número fa 752 pàgines. La temàtica és diversa, el conjunt, sense dubte, impressiona.  Una garantia de la viabilitat i la persistència futura del valencià és aquesta gran inversió -esforçada- en bibliografia acadèmica, especialitzada, rigorosa i de referència: en alta cultura.

Una cultura i una llengua no se salven només amb aquesta mena de recursos, però sense alta cultura la deriva cap al patois i la marginalitat està assegurada.

D’altra banda, Afers acaba de publicar tres llibres més de recerca històrica, en una col·lecció que ja compta amb uns 115 títols, que trobe significatius: La unitat d’Espanya com a valor polític, una arqueologia intel·lectual d’Antoni Simon; El llibre de les fonts, aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII, coordinat per Maria Antònia Martí Escayol, Santiago Gorostiza i Xavier Cazeneuve; i Ser invisible. Testimonis literaris i documentals femenins, a cura de Rafael Roca. Voldria destacar la finesa intel·lectual i l’oportunitat política del llibre d’Antoni Simon. També el caire innovador dels estudis sobre hidràulica a la Barcelona del segle XVII. I l’aportació erudita a la història amagada de les dones, un volum coordinat per Rafael Roca que il·lumina replecs substancials i negligits en la historiografia tradicional.

Si hi afegim llibres tan seductors com L’home que seu al passadís, de Marguerite Duras, en traducció i amb pròleg d’Arnau Pons, o les narracions Les cendres del fènix, de Josep Enric Rubio i La pensió dels alemanys, de Montserrat Corretger, o els quatre volums apareguts fins ara a la Biblioteca de Pensament Crític (Enzo Traverso, Albert O. Hirschman, Theodor Adorno, Edgar Morin), per exemple, podem concloure que ens trobem davant d’una oferta editorial imprescindible. Llibres que creen lectors. Una de les facetes clau d’una bona tasca editorial, d’un enfocament actiu de l’ofici és oferir propostes que el lector no sabia que li podrien interessar tant. En aquest sentit, a Catarroja s’hi fa una feina de primer nivell, tot un “miracle”. I per molts anys.

No ho amagaré: tot i que som de València de dues o tres generacions, Catarroja és el meu poble ancestral, el lloc d’origen del meu avi patern (Jacobo Muñoz Alapont) on teníem unes ties amb botiga oberta i panteó familiar al cementeri. D’allà procedia el meu avi, home liberal i culte, soci primerenc de l’Ateneu Mercantil, lliurepensador, republicà, empresari del ram dels transports. Un mon d’ahir, ja desaparegut. Les ties, beates, deien segons la llegenda familiar: “Jacobo és molt bon xic, llàstima que siga volterià”. Volterià! Això fa evocar tot un rerefons d’idees i representacions, que ja ens cau molt lluny, però amb el qual em puc identificar.

Per això tot el que tinga a veure amb Catarroja em toca la fibra. Muñoz i Alapont son cognoms molt comuns a Catarroja. No crec que siga, en això, cas únic: els orígens ens marquen o, si més no, ens interroguen. Si a més hi ha pel mig els llibres, la dèria d’editar, la cultura, com en aquest cas, encara més.