La burgesia valenciana i les eleccions del 28 de maig

Interessant el repte, i tant! Les afinitats ideològiques tiren, pressionen, però no fins al punt d’embarcar-se en un projecte que no té massa trellat. La burgesia valenciana -un ens discret i desconegut, però existent- no sembla precisament entusiasmada amb la candidatura de l’alacantí Carlos Mazón a la presidència de la Generalitat, que només obtindria amb l’ajuda de Vox, el partit d’extrema dreta en sintonia amb uns feixistes postmoderns que -si se’ls deixa- acabaran carregant-se la millor aposta econòmica, política, social i democràtica dels nostres conciutadans, inclosos els empresaris i burgesos valencians. Que és Europa... Més d’un s’ho pensarà dues vegades. O s’ho hauria de pensar. Aquest extremisme extemporani, realment val la pena?

Però és que, a més, aquest Mazón candidat del PP, que imita el Zaplana del 1995 (y “nunca segundas partes fueron buenas”), no fa el pes. Inquieta i insulta constantment béns molt preuats, la convivència, el respecte per la gent autòctona valenciana que parla valencià, el consens sobre la llengua, la pau civil, tot allò que havíem deixat enrere. Mazón ataca la pau lingüística, ataca els parlants del valencià, ataca l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ataca la Universitat, ataca la unitat de la llengua i els criteris de la filologia acadèmica. Ho fa dia si i dia no, o dia també. Un senyor que per a referir-se a l’Institut d’Estudis Catalans, venerable organisme acadèmic i científic, en diu “agència catalanista dels estudis no-sé-què·, es desqualifica per si sol. Un temerari que posaria en perill l’equilibri social i que practica un populisme fiscal -com a gran proposta ofereix així, en general, baixar impostos- sense solta ni volta, fum de botja al capdavall. No és seriós.

Puc entendre la perplexitat de la burgesia valenciana. Òrfena de líders des de fa molt de temps. La darrera líder d’una part de la burgesia valenciana fou Rita Barberà, que no va passar del perímetre local de València, i que va acabar molt malament. Víctima de la corrupció sistèmica del seu partit -el PP- i del seu clan, els Barberà-Corbín. Perquè Pedro Agramunt, també enxampat amb el temps en el tarquim putrefacte de la corrupció (en aquest cas exòtica: la connexió azerbaijana, quan fou eurodiputat) no fou realment un líder. El gendre de Sáez Merino no donava la talla. Abans hi havia hagut Emilio Attard, que es va vende l’ànima a l’extrema dreta blavera (el GAV), i ja no va fer res. La burgesia valenciana no va defensar els seus hipotètics líders alternatius, Ximo Muñoz Peirats, Paco Burguera o Josep Lluís Barceló, crucificats per Maria Consuelo Reyna a Las Provincias quotidianament com a catalanistes. I eren tots ells unes grans persones, que en una societat civilitzada haurien donar molt de joc. En mans dels ultres, València va retrocedir en termes de civilització. Aquesta burgesia miop, en el pecat va portar la penitència.

Perquè governaren el socialistes durant 12 o 13 anys. I arribà el dia que vingué Eduardo Zaplana, un gran espavilat de Benidorm, oriünd de Cartagena, amic de Julio Iglesias, que arribà ací com qui diu a assaltar la banca. I ho va fer, per a vergonya de tots. El seu cas ocupa llibres d’investigació (extraordinaris, els del periodista Francesc Arabí) i sobretot voluminosos sumaris judicials. Algun dia es farà justícia, cal suposar. No esmentaré José Luis Olivas, un senyor amb aspecte patibulari de Motilla del Palancar o Alberto Fabra -que mai dirà “bon dia”- perquè no cal entrar en detalls menors, i escabrosos.

En fi, la vella burgesia valenciana, hereva d’una certa tradició (Villalonga, Reig, Lúcia, Maldonado, Perelló Morales, Vidal Beneyto, els Castellano, els Noguera, etc.) , que habita en grans pisos o palaus del centre històric, què pensa de tot això? Misteri, no se sap. Ací el periodisme d’investigació tindria feina... S’intueix que no li agrada gens el que veu, tret dels cadells més ideologitzats i extremats. Dels pijos èmuls dels cayetanos de Madrid, que també n’hi ha. Per descomptat. Però aquests fan vergonya, i en certa mesura no pinten res. Els qui remenen de veritat les cireres, les grans famílies -no cal dir noms-, les autèntiques elits empresarials i patrimonials amb visió estratègica (dels empresaris de la ceràmica a la gran distribució comercial), el relleu, no està gens clar que facen confiança a un altre personatge que no sap pronunciar “Generalitat”. I que ja se l’entén -tot i la vèrbola per a dissimular- que el que voldria és repetir la jugada d’Eduardo i deixar una altra vegada la reputació dels valencians feta un nyap. I després, endevina qui t’ha pegat!

Realment, l’economia va molt bé amb Ximo Puig, en tot allò que ell pot controlar, que no és tot i ni tan sols molt. La Generalitat del tan bescantat tripartit ha funcionat, igual que els ajuntaments i especialment l’Ajuntament de València, amb Joan Ribó. Ja poden esbravar-se els sectaris o els agitadors mediàtics, però això va a missa. Beneït, ara, fins i tot per qui mai s’hauria pensat, el corrent troncal, institucional, de les creences majoritàries, que d’alguna manera valoren la solidaritat, la compassió ben entesa (“patir amb”) i l’arrelament a algunes coses bàsiques. Traduït, això significa polítiques socials valentes i valencianisme. Deixem de banda anècdotes, desencontres, incidències, menudalla de curt termini, que mai faltarà en la vida política d’un país.

El ben cert és que mai abans la Generalitat havia estat un factor tan actiu, tan compromès i tan efectiu, en la promoció dels valors i els interessos majoritaris dels valencians. Tan reivindicatiu -amb trellat- del finançament, tan efectiu en l’atracció d’inversions estratègiques (Volkswagen), tan audaç en el plantejament dels reptes energètics i ambientals de futur. Tan valent en polítiques socials. Tan actiu en la promoció econòmica, amb una entitat solvent com l’Institut Valencià de Finances i altres iniciatives que han posat ordre en el caos decadent en què deixà l’economia valenciana la política de dol i platja que practicava el PP.

Defectes, errades, insuficiències? I tant que sí. Però mireu el context, les limitacions, el panorama estatal i europeu. El balanç de l’executiu plural i democràticament representatiu de Ximo Puig és, més enllà de crítiques menors o de qüestions pendents que el futur haurà de resoldre, altament favorable. Si es mira amb una mica de calma i ponderació.  Més enllà de la crispació barroera que ens du el vent de ponent reescalfat que bufa des del centre tan tòxic, en termes mediàtics i polítics, que és actualment -quina pena!-  Madrid.

I en aquest diagnòstic pot coincidir un ventall molt ampli de sensibilitats polítiques i ideològiques. Vet ací la gràcia de l’assumpte.

El President té una gran responsabilitat històrica, i ha entomat el repte. Les forces que l’acompanyen també, en una dialèctica de col·laboració i alhora competició, legítima i civilitzada: pur exercici democràtic. Les capes socials populars, les capes mitjanes i treballadores -àmpliament majoritàries si no es desorienten-, però també una certa burgesia il·lustrada amb visió estratègica que no es deixa obnubilar, han de refermar un suport imprescindible, ara que els valencians havíem deixat enrere pàgines negres de la història recent -en termes de corrupció i malbaratament, de desenfocament total del model econòmic. Ara que un govern progressista malda per compensar amb mesures de política social els pitjors estralls d’un sistema procliu a exasperar la desigualtat i l’abandonament dels més vulnerables.