Educació davant l'autèntic problema filosòfic

La Conselleria d’Educació està fent moltes accions que, més enllà de les curriculars, les docents i les discents, eren molt necessàries per al sistema educatiu i ens col·loquen a l'altura dels països europeus més desenvolupats. Així, el passat dia 9, la directora d'Inclusió Educativa va publicar una “Instrucció”, dirigida a la comunitat escolar, per a “la intervenció en autolesions i conductes de suïcidi”. La guia és un ampli i molt detallat protocol de prevenció, detecció, comunicació, intervenció, seguiment i actuacions davant aquestes conductes (és molt preocupant el nombre d'alumnat que s'autolesiona i/o se suïcida –molts per assetjament escolar-). Tan ben realitzada està la guia que remet a la pàgina web de la conselleria d’Educació on qualsevol pot informar-se en les seues 17 pàgines per a l'abordatge d'aquesta mena de casos.

Encara que el suïcidi és la primera causa de mort violenta a Espanya (uns 4.000), hi ha tot un silenci entorn d'ell. Silenci entre els familiars, entre els qui ho intenten i silenci també la majoria de les vegades en els mitjans de comunicació que a penes ho esmenten per por de l'efecte imitació. No obstant això, hui està demostrat que ben tractat i comentat per tots els implicats és la millor prevenció possible. Com va dir Thomas Szasz, en l'època actual la visió del suïcidi com a manifestació d'un trastorn mental és presentada no sols com a vertadera, sinó com beneficiosa tant per als pacients com per a la resta de la població. Aquesta afirmació té dues implicacions: d'una banda no es veu a la persona com un ésser malvat pels seus actes, però, d’una altra banda, l'estigmatitza en considerar-lo boig. L'estigma ací és un constructe social sense base científica, però aconsegueix augmentar el sofriment individual i familiar, dificultant l'ús oportú dels serveis de salut, la cerca d'ajuda i l'evolució del procés, malferint la consciència del suïcida amb la molt probable recaiguda. Per això en l'ensenyament és un tema a tractar des de tots els punts de vista. L'estigma sobre el suïcidi es basa en la ignorància de les seues causes, i la reducció de l'estigma està lligat a l'educació i la conscienciació. Cal doncs crear dinàmiques de grup i debats entre gent estigmatitzada en contacte i interacció amb els altres per a desfer falses creences i mites, animant a la seua comprensió i plena inclusió sense complexes (òbviament no es tracta d'animar a l'acte, normalitzar-lo o fer-lo glamurós: no estem al Japó amb el seu honor fora de perill gràcies a l’harakiri, ni serveixen com a exemplars els molts artistes i músics que es van suïcidar). Redoblant la problemàtica hi ha moltes casuístiques per als qui prenen tan irreversible o dura decisió. Medicalitzar el suïcidi pot ser útil, però és imprescindible una intervenció biopsicosocial en contacte amb l'escola. Com vulga que la guia que ha elaborat conselleria ja he dit que és molt completa per a la prevenció, crec que val la pena reflexionar una mica més enllà sobre el suïcidi.

Deia Albert Camus que el suïcidi era “l'únic problema filosòfic veritablement seriós”. Que algú decidisca autoaniquilar-se –i més si és ateu o agnòstic, i no té cap trastorn mental- sabent que de vida només n’hi ha una, i que, encara que siga perquè per existir la mort, la vida és un absurd o un frau, el suïcidi és una rendició i un fracàs de la nostra personal humanitat. Heus ací les múltiples incògnites i perplexitats que ens posa com a espill el suïcidi d'un altre. “Jutjar si la vida val o no la pena és respondre a la pregunta fonamental i primera. La resta, si el món té tres dimensions, si l'esperit té nou o dotze categories… es tracta de jocs: ve a continuació”. Exposa Camus en Assaig sobre l'absurd (1943) el tema central de tota la seua obra: l'absurd naix de la confrontació entre l'experiència del món i el desig desenfrenat de claredat. El suïcidi, pensa, no pot ser l'eixida d'aquest absurd. La vida manca de sentit en ella mateixa, però afirma que negar-li un sentit propi a l'existència no equival a dir que la vida no val la pena viure-la. No hi ha una altra eixida que prendre consciència de l'absurd i viure la vida que “es viurà tant millor si no té sentit”. L'absurd trau a la llum “la meua rebel·lió, la meua llibertat i la meua passió”. Joan Fuster, racionalista que va traduir cinc llibres d'Albert Camus, es preguntava per què la vida havia d'estar obligada a tindre sentit.

El que a hores d'ara del segle XXI ningú pot fer és negar el respecte al suïcida (o castigar-lo com feia el franquisme): seria impietat, molt pròpia d'alguns religiosos. No obstant això, com en tot, també hi ha suïcidis indignes, immorals, i molt covards: els de Hitler, Goebbels, Göering, Himmler… o els dels assassins de dones i xiquets que després se suïciden. El sociòleg Durkheim ja va diferenciar quatre tipus de suïcidi: 1- L'altruista (comanda per la societat). 2- L'egoista (es dona en individus no fortament integrats en el seu grup social). 3- L'anòmic (trencament amb la societat per problemes econòmics, de prestigi, de sers estimats…). 4- El fatalista (quan una repressió excessiva del Poder acaba esclafant els individus).

Per desgràcia continua sent en la nostra cultura judeo-cristiana un tabú i un estigma. D'això són culpables les religions monoteistes –perquè parlar d'això, si es dona el cas, com hem apuntat, és preventiu-. El catolicisme, per exemple, estén el manament de “No mataràs” a un mateix atés que la vida l'ha donada Déu i “som administradors i no propietaris de la nostra vida. No disposem d'ella”, diu el seu Catecisme oficial. Molt cruels van ser Agustí d’Hipona i Tomàs d'Aquino en els seus dictàmens que era el màxim pecat mortal. Perquè per a ells vivim de lloguer, només som usufructuaris d'una propietat divina que és la nostra vida. Una altra qüestió és que l'Església haja fet croades i beneït guerres per onsevulla al llarg de la història. I una altra que els que no creiem en la nostra eternitat tenim dret i orgull de ser els únics senyors i amos de la nostra vida i de decidir donar-li fi. Faltaria més. Els estoics apuntaven la conveniència de véncer a mort amb la mort. La mort que un mateix es dona no li pot fer res, per això no té per què témer-la. Van existir mestres de la moral com Sèneca que van defensar la licitud del suïcidi.

La mort voluntària, acceptada amb ple coneixement de causa era per a Hegel la manifestació de la suprema llibertat: si l'home no poguera matar-se sense ‘necessitat’ no seria home. I encara que no és molt conegut, també un jove Karl Marx va publicar un llibre Sobre el suïcidi, on ja il·lustrava –abans del Manifest- els aspectes desnaturalitzats, anòmals, contradictoris, alienadors i explotadors del capitalisme que derivaven en molts suïcidis. Era també aquest llibre la primera i contundent reflexió contra l'opressió de les dones, contra la violència de gènere, la tirania familiar i el Patriarcat. (Un incís: Marx no sols va ser un gran economista i filòsof: també parlava sis idiomes, i va escriure 5 llibres d'aritmètica i de càlcul infinitesimal –“un gandul” diuen que era Jiménez Losantos i Escohotado-). Altres defensors del suïcidi van ser la filla de Marx, Laura, i el seu marit Paul Lafargue, tots dos activistes i escriptors que van triar junts el moment de la seua mort. Altres filòsofs es van oposar al suïcidi com Kant; o John Stuart Mill: la seua defensa de la llibertat i l'autonomia queda anul·lada si un home pren una decisió que l’impedirà prendre futures decisions autònomes. Hi ha hagut molts més pensadors amb posicions oposades i ben raonades sobre aquest tema.

Vull fer ara una inflexió per a assenyalar que des del principi del segle XX es va sentenciar, sota suposats estudis pseudocientífics, la inducció dels xiquets i adolescents al suïcidi organitzat des de l’Estat. Hi ha una llarga bibliografia de pamflets, libels i llandes feixistes i nazis que animaven la joventut a entregar la seua vida anant a la guerra, abans i durant la Segona Guerra Mundial. Es va crear com a mite que la joventut incloïa l'autoimmolació: el consentiment a la pròpia mort. Amb la sacralizació de la joventut es corresponia la sacralizació del suïcidi. Eduard Spranger en la seua Psicologia de la joventut, de 1925, afirmava que “la joventut és justament propensa a donar-li un ultimàtum a la vida” i que “del desenvolupament jove i normal de la joventut forma part un cert anhel de mort i tanatofilia”. La invenció d'un culte nacional a la joventut responia a una exigència d'organització del servei militar obligatori per aconseguir l'expansió de les terres d'Alemanya i Itàlia. No per casualitat el terme “infanteria” deriva de la paraula llatina infans perquè eren xiquets xicotets i adolescents els soldats del carrer que enviaven en les primeres files com a ‘carn de canó’ davant l'artilleria.

L'ensenyament obligatori i el servei militar obligatori són, juntament amb les obligacions tributàries, pilars elementals dels Estats nacionals. Però mentre que els suïcidis escolars van tindre gran repercussió en la cultura de la fi de siecle , se sap poc dels suïcidis en l'exèrcit de la II Guerra Mundial que no van ser comesos per motius d'honor després d'una derrota: l'obligació d'anar a la guerra anul·la la pretensió que la meua pròpia vida em pertany. Va ser el màxim exemple de ‘suïcidi col·lectiu’ induït i ordenat per l'Estat –com en algunes sectes-, mentre que el suïcidi individual voluntari és l'únic acte que afirma sense contemplacions el dret a decidir sobre la pròpia vida. Però, el suïcidi individual voluntari era per a “ells” innoble deserció, covardia, aberració, traïció: nazis i feixistes no podien ni nomenar-lo. A sobre, com apunta l'escriptor nazi Ernest Jünger: “On vulga que desertem sempre portarem amb nosaltres l'uniforme natiu. I ni tan sols suïcidant-nos escaparem de nosaltres mateixos”. Diga el que diga aquest gran escriptor, però nazi, davant situacions extremes com aquelles el nostre honor i valor suprem, el nostre capital, és o pot ser la possibilitat de suïcidar-nos. Això és innegociable.