Elogi de l'activisme

La densitat de l'activisme polític, social o ciutadà és proporcional a la qualitat democràtica del poder. És a dir, com més autoritari és el poder, menys activisme tolera. No resulta casual que en el segle XX fora Hannah Arendt, autora del monumental assaig Els orígens del totalitarisme, la pensadora que va posar èmfasi en definir el de la “vita activa”, davant dels de la labor i la producció, com l'àmbit que, en la seua pluralitat i espontaneïtat, ens fa pròpiament humans. En el seu llibre La condició humana, Arendt va desplegar un dels aspectes centrals de la seua aproximació a la modernitat: la reivindicació de l'acció en l'esfera pública, enfront de la lògica de la tècnica i la fabricació, com a qualitat definitòria del ciutadà i garantia d'una existència col·lectiva digna i lliure.

En aquesta etapa del segle XXI en què es veuen amenaçades, mitjançant la impugnació de drets que ja s'estaven exercint, no sols les aspiracions d'igualtat sinó també les mateixes garanties de llibertat, per pulsions reaccionàries inspirades des de l'exterior però sobretot des de l'interior de les societats democràtiques, patiran canvis inevitables les agendes i les formes d'acció de l'ecologisme, el feminisme, el moviment LGTBI, les plataformes a favor de les llengües minoritàries o l'antiracisme, i resultarà més important que mai posar el focus en el valor de l'activisme com a tal i en les actituds que suscita. Dit d'una altra manera, el negacionisme, la censura, el prohibicionisme legal (vegeu el que passa als Estats Units amb l'avortament), la repressió i la mentida, quan no l'esquadrisme més descarnat (amb energumens antiocupació, eslògans de “a por ellos”, agressions homòfobes, violències xenòfobes, etc…) tractaran de deteriorar la convivència i empobrir la democràcia, emparats en els atributs de la nova versió del poder que sorgeix amb l'entrada de l'extrema dreta en les institucions.

Les detencions arbitràries, la tortura o el control dels dissidents són comuns en règims autoritaris, com els de Vladímir Putin, Xi Jinping, l'aiatol·là Alí Jamenei o Daniel Ortega, per posar alguns exemples. La persecució dels activistes és implacable en qualsevol dictadura, estiga orientat el règim per justificacions ideològiques de dreta o de suposada esquerra. Configurar una forma de racionalitat política deliberativa que permeta als ciutadans preservar les seues diferències, al mateix temps que els dona l'oportunitat de decidir formes d'acció comuna, és el que han fet i han de continuar fent les societats democràtiques avançades, allò que les distingeix. Però la fase en què ens endinsem es caracteritzarà, segons tots els indicis, per l'intent de delimitar el camp, de reduir l'abast de la deliberació i del debat, d'esborrar la diversitat en nom de valors morals conservadors. I de marginar visions dissidents i descartar tot allò que no es considere normatiu. L'espill on es miren els seus promotors és el de governs com el de l'ultranacionalista Viktor Orbán, a Hongria, promotor d'un declivi democràtic que manté enceses les alarmes a la Unió Europea. 

Per tal que l'intent de regressió que suposa el programa del neofeixisme no tinga èxit faran falta una oposició política solvent i la resistència dels activismes organitzats. Hi ha una justificació en ambients de la dreta dels pactes del PP amb Vox en institucions com la Generalitat Valenciana que parteix de l'engany que l'element ultra es dissoldrà a poc a poc, a mesura que es consolide l'exercici pràctic del poder. No obstant això, el més probable (ja ho estem veient) és que la dreta en el seu conjunt somatitze bona part dels postulats extremistes i acabe per normalitzar-los. Per això, el dijous van eixir al carrer a València milers de persones que no estan disposades sense fer sentir la seua veu a pagar la factura que aquest procés implica per a molts sectors de la societat civil. “Ni un pas arrere davant de l'extrema dreta”, van vindre a dir. La doble pregunta és fins a quin punt l'activisme serà capaç d'evitar que s'encongisca l'escena del debat públic i fins a quin punt les formacions polítiques d'esquerres serà capaces de mantindre una conducta referencial i exemplar, donats els seus abundants antecedents de guerres tribals quan s'han vist relegades a l'oposició.