Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

CV Opinión cintillo

Encara el racisme a Espanya

0

El 21 de març se celebra el Dia Internacional de l'Eliminació de la Discriminació Racial proclamat per l'ONU en 1966, perquè aqueix dia en 1960 la policia va obrir foc a Sharpeville (Sudàfrica) en una manifestació pacífica contra les lleis de l'apartheid i va assassinar 69 persones. Aquest dia ens esperona a continuar lluitant contra la segregació i la marginació racial i xenòfoba. El racisme, la intolerància i la xenofòbia continuen sent comunes en totes les societats, fet a causa del qual cosa l'ONU demana als països que redoblen els seus esforços per a eliminar totes aquestes formes d'agressió. Els recents i constants abusos dels policies als EUA contra els afro-estadunidencs (els assassinats de Rayshard Brooks o de George Floyd) han causat la indignació mundial per la seua traïdoria, i han actualitzat encara més el problema irresolt durant segles del racisme. El Ku-Klux-Klan, que anava primer contra els antics esclaus negres o els seus descendents, hui ha estés les seues accions contra els treballadors llatins de cultura, hàbits i aspecte exterior diferents de la societat estatunidenca d'arrel saxona. Podríem pensar que a Espanya no hi ha racisme. Però no és així.

El racisme és un fet fermament arrelat a Espanya, tant que no el percebem. No obstant això, en les últimes dues dècades –curiosament amb la consolidació del partit Vox- en les xarxes socials s'han multiplicat missatges i vídeos anònims plens de prejudicis i fal·làcies com que “reben més ajudes que nosaltres”; “ens lleven el treball”; “si tant t'agraden, fica'ls a la teua casa”; “són uns malfaeners i venen per les subvencions de l'Estat, que són majors que les dels espanyols”; o el sempitern “no soc racista, però…”. Tot fruit de la manipulació, la ignorància, l'oblit i la hipocresia, que durant dècades els espanyols vam ser emigrants. El racisme i la xenofòbia s'han ampliat any rere any, amb amenaces i violència, i així ho demostren els informes sobre l'evolució de delictes d'odi a Espanya, que mostren també que el 81% de persones que havien patit racisme no ho havien denunciat per por. L'Observatori Espanyol del Racisme i la Xenofòbia incideix també que en l'àmbit normatiu els avanços són pobres. Tots tenim en la nostra memòria els incidents d'El Ejido o l'incendi dels magatzems xinesos d'Elx . O la concentració a Lavapiés contra la mort del manter senegalés Mmame Mbage en 2018 sota el lema “contra el racisme institucional assassí”, les pertinaces agressions en els metros de les ciutats o les burles i xiulets a esportistes negres. Moltes conductes demostren la incoherència i doble moral dels espanyols davant els negres: treballen en tasques menyspreades pels espanyols, i, encara que les pagues són de misèria, no veuràs un negre demanant a les portes d'una parròquia o de supermercats , mantenint la seua dignitat (maltractats i super-explotats, seguim, curiosament, amb la frase pejorativa “treballa com un negre”). Mantindre el constructe raça que culpa d'altres problemes als immigrants és un boc expiatori.

Per això és necessari traslladar encara des de l'educació unes quantes ‘idees força’ per a previndre el racisme i la xenofòbia que la internacional de l'odi intenta imposar, i que inconscientment perduren en la immensa majoria de la població. El concepte raça, tal com era entés en el segle XIX, feia referència només al color de la pell, però a partir del segle XX expressaria un rebuig cultural basat en l'aparença biològica. La xenofòbia, que s'havia sustentat en les diferències nacionals o religioses, va cristal·litzar a partir de llavors entorn del vague concepte de raça dins dels països d'immigració en els quals s'havien anat agrupant diferents conjunts nacionals i religiosos. Tots dos conceptes, a efectes pràctics, hui s'entrecreuen. Tres idees que desarmen el racisme i la xenofòbia:

  • Les races científicament no existeixen: des del punt de vista genètic sol s'han pogut identificar dos gens diferents que sumen els seus efectes per a determinar la pigmentació del cos (hem de tindre en compte que cada cromosoma conté centenars de milers de gens, els quals contenen les instruccions per a fer les proteïnes; cadascun dels gens presents en el genoma humà produeix una mitjana de tres proteïnes). D'altra banda, hi ha un continuum en el color de la pell segons països i persones que impedeix parlar d'una dicotomia excloent blancs/negres. De fet, una de les proves de teràpia psicològica antiracista és col·locar cent fotos consecutives des d'un home molt blanc i, a poc a poc, cada foto mostra un home de pigmentació més fosca fins a arribar a l'última foto amb l'home més negre. Si se li demana a la persona racista que marque la foto en què un home ja no és blanc, o ja és negre, el racista no sap on posar el límit separador. Al mateix temps, un negre pot compartir amb un blanc un percentatge d'ADN major que amb altres negres, la qual cosa aferma la conclusió que la divisió en quatre races és una construcció mental simplificadora. Segons els experts, si només quedaren en la Terra un xicotet nombre d'individus aïllats en un racó de Guinea , per exemple, “el 99% de les variacions genètiques de la humanitat continuarien representades a través del seu ADN”. Ni a nivell d'espècie humana, ni de grups o poblacions que reconeixem, no s'ha descobert un determinisme en cap traça del codi genètic propi dels individus de l'espècie humana, on existisca cap programació o factor que predispose, per exemple, a parlar una llengua concreta, o a aparellar-nos, o a menjar uns aliments concrets. Així mateix, mantenint aquesta química genètica similar, l'ADN d'un individu posseeix singularitats identificables –com les empremtes dactilars o el grup sanguini, o un càncer- que poden ser més semblants entre un blanc i un negre que entre dos blancs. Quan el 2003 es va finalitzar el Projecte Genoma Humà es va poder examinar al complet el llinatge humà a través de la genètica: va quedar demostrat que la raça no és un concepte biològic sinó social. El doctor Harold P. Freeman, encarregat d'aquests estudis, afirma: “si preguntes quin percentatge dels teus gens es reflecteix en la teua aparença externa, la base sobre la qual parlem de raça, la resposta està en el rang del ‘.01’ per cent. Aquest és un reflex més que ínfim de la teua aparença externa”.

Encara que el pes total d'allò genètic de l'homo-sapiens –herència- és personalment major del que es pressuposava respecte del medi ambient (la qual cosa, no obstant això, continua reforçant la importància de l'educació), la biologia no ens pot dir encara molt sobre la capacitat d'aprenentatge, la producció de llenguatge, el pensament… Aquestes són qüestions que pertanyen a l'àmbit de la cultura i l'adaptació a cada moment de la seua història dels grups humans.

  • Espanya té una història racista: a més d'un vergonyant tràfic de persones negres durant tres segles, Espanya va acollir les Primeres Jornades Eugenèsiques el 1928. Així, la creença en el fet que l'herència influïa en les característiques físiques, psíquiques i morals dels individus, i que els negres eren inferiors, es va imposar en alguns sectors polítics i socials. El racisme ‘científic’, basat en el racialisme, va calar profundament en els feixistes espanyols, com el psiquiatre Antonio Vallejo-Nájera, l'escriptor José María Pemán, o en el polític José Antonio Primo de Rivera i la seua Falange Española.
  • La cultura no justifica diferències jeràrquiques entre grups: cada cultura és, de fet, i observada en un moment en el temps, una proposta global de subsistència i organització, d'ordre sobre el caos de la indeterminació genètica de l'espècie. Les cultures són respostes organitzades dels grups humans als seus entorns, entenent que els propis grups humans són parts integrants d'aquests entorns. Si la diversitat és allò que veiem, la variabilitat és, en canvi, el que constitueix l'expressió d'aquella capacitat adaptativa, des de la perspectiva de la cultura. Per això és absurd que un poble es considere superior a un altre. En la nostra societat globalitzada, a més, dues persones de color diferent poden tindre una cultura (uns rols, estatus i creences) més similar, pels avanços tecnològics, que unes altres del seu mateix color. Hui més que mai hi ha una unitat dins d'una variabilitat. Considerar la cultura com una resposta humana universal dinàmica i canviant, ens permet descartar arguments que fonamenten la discriminació en definicions estàtiques i simplificadores de les relacions dels humans amb altres humans i amb els entorns. No podem desistir de dotar els xiquets d'una educació antiracista i antixenòfoba, perquè el corpus de les investigacions sobre la infància i la raça demostra que els xiquets blancs –malgrat la seua innocència- desenvolupen un sentit de superioritat blanca des de les escoles infantils. Aquest primerenc inici no hauria de sorprendre'ns, ja que la societat ens envia missatges en el sentit que ser blanc és millor que ser negre.

Els objectius actuals de la internacional de l'odi són dividir, segregar i enfrontar grups socials. Per això, tot el futur del desenvolupament humà està en risc i és urgent entendre les relacions entre els grups per a contribuir a millorar-les i, en definitiva, estar disposats a crear espais de negociació sociocultural. Sé que en principi parlar de racisme és incòmode, perquè a algunes persones blanques els molesta i neguen la major. Fins i tot quan una persona blanca coneix el que passa, és encara pitjor per a aqueixa persona, perquè cau en el compte de sobte que el color de la seua pell l'ha estat ajudant des de sempre. Tota una història aprenent a empatitzar amb les històries dels blancs fa que siga capaç de comprendre-ho. Però pense que hui i ací no es tracta de culpabilitzar-nos els blancs, i caminar demanant disculpes. Els moviments útils pel canvi no han nascut d'un fervent sentiment de culpa. Tampoc serveix la mera solidaritat, si només es practica de cara a la galeria: és pura autoindulgència En lloc de sentir-nos culpables, enfadem-nos i denunciem els abusos contra els negres, siga perquè els peguen, per explotació laboral o perquè no tenen més remei que llogar una habitació per a sis. La indignació, per a fer el bé, és detersiva. El més pervers de la nostra estructura racial actual és que la responsabilitat de canviar-la acaba subconscientment recaient sobre els que estan baix de tot. I això que el racisme és un problema nostre, dels blancs. Posa de manifest les ansietats, hipocresies i el doble raser dels blancs. És un problema psíquic nostre, som nosaltres els responsables de resoldre'l, i amb urgència.

Etiquetas
stats