Encara el racisme a Espanya

El 21 de març se celebra el Dia Internacional de l'Eliminació de la Discriminació Racial proclamat per l'ONU en 1966, perquè aqueix dia en 1960 la policia va obrir foc a Sharpeville (Sudàfrica) en una manifestació pacífica contra les lleis de l'apartheid i va assassinar 69 persones. Aquest dia ens esperona a continuar lluitant contra la segregació i la marginació racial i xenòfoba. El racisme, la intolerància i la xenofòbia continuen sent comunes en totes les societats, fet a causa del qual cosa l'ONU demana als països que redoblen els seus esforços per a eliminar totes aquestes formes d'agressió. Els recents i constants abusos dels policies als EUA contra els afro-estadunidencs (els assassinats de Rayshard Brooks o de George Floyd) han causat la indignació mundial per la seua traïdoria, i han actualitzat encara més el problema irresolt durant segles del racisme. El Ku-Klux-Klan, que anava primer contra els antics esclaus negres o els seus descendents, hui ha estés les seues accions contra els treballadors llatins de cultura, hàbits i aspecte exterior diferents de la societat estatunidenca d'arrel saxona. Podríem pensar que a Espanya no hi ha racisme. Però no és així.

El racisme és un fet fermament arrelat a Espanya, tant que no el percebem. No obstant això, en les últimes dues dècades –curiosament amb la consolidació del partit Vox- en les xarxes socials s'han multiplicat missatges i vídeos anònims plens de prejudicis i fal·làcies com que “reben més ajudes que nosaltres”; “ens lleven el treball”; “si tant t'agraden, fica'ls a la teua casa”; “són uns malfaeners i venen per les subvencions de l'Estat, que són majors que les dels espanyols”; o el sempitern “no soc racista, però…”. Tot fruit de la manipulació, la ignorància, l'oblit i la hipocresia, que durant dècades els espanyols vam ser emigrants. El racisme i la xenofòbia s'han ampliat any rere any, amb amenaces i violència, i així ho demostren els informes sobre l'evolució de delictes d'odi a Espanya, que mostren també que el 81% de persones que havien patit racisme no ho havien denunciat per por. L'Observatori Espanyol del Racisme i la Xenofòbia incideix també que en l'àmbit normatiu els avanços són pobres. Tots tenim en la nostra memòria els incidents d'El Ejido o l'incendi dels magatzems xinesos d'Elx . O la concentració a Lavapiés contra la mort del manter senegalés Mmame Mbage en 2018 sota el lema “contra el racisme institucional assassí”, les pertinaces agressions en els metros de les ciutats o les burles i xiulets a esportistes negres. Moltes conductes demostren la incoherència i doble moral dels espanyols davant els negres: treballen en tasques menyspreades pels espanyols, i, encara que les pagues són de misèria, no veuràs un negre demanant a les portes d'una parròquia o de supermercats , mantenint la seua dignitat (maltractats i super-explotats, seguim, curiosament, amb la frase pejorativa “treballa com un negre”). Mantindre el constructe raça que culpa d'altres problemes als immigrants és un boc expiatori.

Per això és necessari traslladar encara des de l'educació unes quantes ‘idees força’ per a previndre el racisme i la xenofòbia que la internacional de l'odi intenta imposar, i que inconscientment perduren en la immensa majoria de la població. El concepte raça, tal com era entés en el segle XIX, feia referència només al color de la pell, però a partir del segle XX expressaria un rebuig cultural basat en l'aparença biològica. La xenofòbia, que s'havia sustentat en les diferències nacionals o religioses, va cristal·litzar a partir de llavors entorn del vague concepte de raça dins dels països d'immigració en els quals s'havien anat agrupant diferents conjunts nacionals i religiosos. Tots dos conceptes, a efectes pràctics, hui s'entrecreuen. Tres idees que desarmen el racisme i la xenofòbia:

Encara que el pes total d'allò genètic de l'homo-sapiens –herència- és personalment major del que es pressuposava respecte del medi ambient (la qual cosa, no obstant això, continua reforçant la importància de l'educació), la biologia no ens pot dir encara molt sobre la capacitat d'aprenentatge, la producció de llenguatge, el pensament… Aquestes són qüestions que pertanyen a l'àmbit de la cultura i l'adaptació a cada moment de la seua història dels grups humans.

Els objectius actuals de la internacional de l'odi són dividir, segregar i enfrontar grups socials. Per això, tot el futur del desenvolupament humà està en risc i és urgent entendre les relacions entre els grups per a contribuir a millorar-les i, en definitiva, estar disposats a crear espais de negociació sociocultural. Sé que en principi parlar de racisme és incòmode, perquè a algunes persones blanques els molesta i neguen la major. Fins i tot quan una persona blanca coneix el que passa, és encara pitjor per a aqueixa persona, perquè cau en el compte de sobte que el color de la seua pell l'ha estat ajudant des de sempre. Tota una història aprenent a empatitzar amb les històries dels blancs fa que siga capaç de comprendre-ho. Però pense que hui i ací no es tracta de culpabilitzar-nos els blancs, i caminar demanant disculpes. Els moviments útils pel canvi no han nascut d'un fervent sentiment de culpa. Tampoc serveix la mera solidaritat, si només es practica de cara a la galeria: és pura autoindulgència En lloc de sentir-nos culpables, enfadem-nos i denunciem els abusos contra els negres, siga perquè els peguen, per explotació laboral o perquè no tenen més remei que llogar una habitació per a sis. La indignació, per a fer el bé, és detersiva. El més pervers de la nostra estructura racial actual és que la responsabilitat de canviar-la acaba subconscientment recaient sobre els que estan baix de tot. I això que el racisme és un problema nostre, dels blancs. Posa de manifest les ansietats, hipocresies i el doble raser dels blancs. És un problema psíquic nostre, som nosaltres els responsables de resoldre'l, i amb urgència.