El feixisme com a company de viatge

La seua cara ho deia tot. Mitch McConnell, el portaveu de la moribunda majoria republicana al Senat dels Estats Units, pronunciava el seu discurs després que el vicepresident Mike Pence haguera fet acte públic de desobediència al desencadenat president sortint per a negar la potestat, i la voluntat que aquell li exigia, de bloquejar el reconeixement del demòcrata Joe Biden com a president electe. El rostre del cap dels republicans en la Cambra Alta havia canviat la seua arrogància habitual per una compungida actitud de pànic per a desmarcar-se de les pretensions de Donald Trump, obstinat a negar la seua derrota. “Si aquestes eleccions foren anul·lades simplement per les acusacions del bàndol perdedor, la nostra democràcia entraria en una espiral de mort”, va advertir.

En el moment en què l'horda de fanàtics atiada per Trump des de la Casa Blanca va irrompre en el Capitoli, McConnell, com també Pence, havia salvat el seu compromís amb la democràcia, però ho havia fet a la vora mateixa del precipici, amb greus danys per al seu partit i per als Estats Units com a país. El que molts creien impensable havia ocorregut. L'energumen de la Casa Blanca, que va perdre amb claredat al novembre la seua reelecció, havia portat fins al final l'amenaça de no marxar. I per a calibrar la gravetat de la seua temptativa només cal imaginar el que haguera passat si Pence o McConnell li hagueren seguit la maniobra, com va fer Ted Cruz, mentre la multitud assaltava el Congrés. Era una insurrecció i un colp institucional al mateix temps, perquè la violenta operació estava dirigida des del lloc més alt.

Com ocorre en altres països amb alguns espais emblemàtics de la vida col·lectiva, davant el Capitoli, seu del Senat i de la Cambra de Representants, s'han celebrat al llarg de la història algunes de les grans manifestacions civils nord-americanes, cerimònies d'una litúrgia política més o menys crispada en les regles no escrites de la qual mai no ha figurat prendre el poder per mitjà de la violència. I de sobte, el feixisme era allí, a punt d'aconseguir-ho.

Perquè es tractava del feixisme. Aquell abús de la demagògia, aquella intolerància grollera, aquella negació, ja no de les raons, sinó dels fets, amb els quals s'havien alineat de manera oportunista els dirigents de la dreta al llarg del mandat de Trump van esclatar com una pústula un dia de gener per a revelar la naturalesa nauseabunda d'aqueix fenomen que molts es neguen a identificar, siga als Estats Units, a Europa o en qualsevol altra part del món, com el que és: el feixisme modern.

Els feixistes moderns no són necessàriament gent uniformada encara que patisquen l'obsessió per unes certes banderes i a l'interior del seu moviment sempre hi haja grupuscles antiquats que s'obstinen a mantindre la parafernàlia bèl·lica. Les seues forces de xoc són aqueix lumpen supremacista blanc dels Proud Boys, l'extremisme antifederal tan ben encarnat en les denominades milícies que a la fi d'abril van ocupar el Capitoli de Michigan contra les mesures d'emergència per la pandèmia decretades per la governadora demòcrata Gretchen Whitmer, i els negacionistes de la ciència i seguidors de sospitoses teories de la conspiració que proclamen la maldat de races, persones i ideologies. Com revelen els perfils dels assaltants que es van coneixent, totes aqueixes forces de xoc van aportar components a l'ocupació del Capitoli en Washigton DC davant la mirada atònita del món. Les bases ideològiques d'aqueix feixisme són nacionalistes, ultra-religioses i xenòfobes, odien la diversitat humana, siga aquesta racial, sexual, cultural o de gènere, perquè la temen. Els seus dirigents semblen persones convencionals i eloqüents que es manegen bé en la manipulació mediàtica i sempre exageren.

Allò imperdonable és haver posat sense el menor escrúpol al servei d'aqueix demencial relat la tradicional opinió pública de dretes, esborrant de manera oportunista les fronteres de la democràcia amb els territoris on deixa de ser-ho perquè el feixisme modern no defensa la dictadura, només vol acumular a qualsevol preu tant de poder que faça impossible qualsevol alternança, objectiu perl al qual ha de marginar els diferents, despullar de drets les minories, perseguir els dissidents en nom de la nació, controlar els mitjans de comunicació i limitar les llibertats retorçant els marcs legals. Cal fixar-se en Vladimir Putin, el gran inspirador de Trump, com a model.

Parlar del fenomen del populisme, vestidura amb el qual s'ha camuflat, no contribueix precisament a identificar el problema que la far-right, l'extrema dreta, representa ni per a captar el grau de complicitat de la dreta democràtica amb l'estratègia del feixisme. Una complicitat que estadistes de bon cap com la canceller Angela Merkel, a Alemanya, saben que és un pecat sense redempció possible.

Excepte Trump, exclòs per exprés desig del difunt, al funeral del senador republicà per Arizona John McCain a l'agost de 2018 hi van assistir tots els presidents estatunidencs vius i Barack Obama va fer un emotiu discurs sobre el respecte i fins i tot l'afecte entre rivals. Conservador de conviccions democràtiques, McCain es va oposar, ja malalt, en els seus últims anys, a allò que l'incendiari magnat de Nova York representava amb el seu menyspreu per la veritat, la seua aversió a la pluralitat, la seua indigència intel·lectual i una falta d'empatia cap als adversaris quasi patològica. McCain estava en una clara minoria entre les elits del Partit Republicà, que en aprofitar la fatxenderia política de Trump per a guanyar posicions en la contesa política han fet possible, en última instància, l'assalt al Capitoli.

La fortalesa de les institucions estatunidenques, amb el seu joc democràtic de contrapesos, ha suportat l'intent de subvertir els seus antiquats ritus electorals, però al final, en l'instant decisiu, han sigut les actituds de dirigents concrets les que han frenat un episodi infernal de conseqüències planetàries. McConnell, com la majoria de la dreta estatunidenca, havia aprofitat l'era de Trump per a imposar l'agenda conservadora, mai prou satisfeta, amb la copada del poder judicial, el doctrinarisme econòmic neoliberal, el fre a la cobertura pública sanitària, la involució en matèria de drets civils i el bloqueig sistemàtic de les iniciatives de l'oposició. També va frustrar l'impeachment d'un president que ha deixat clar abans i després d'arribar a la Casa Blanca el seu menyspreu per la legalitat.

En l'instant crucial a què va portar el seu partit el trajecte amb el feixisme com a company de viatge, el líder republicà del Senat, despullat ja de la seua aura, atés que el mateix dia en què Trump insistia en què era “impossible que haguera perdut a Geòrgia” els demòcrates arrabassaven als republicans dos escons de senadors precisament en aqueix estat i donaven amb això la volta a la majoria en la Cambra, va haver de fugir de l'avalot que assaltava la seu parlamentària en nom del seu president derrotat. 

Han contat en una de les seues cròniques els reporters de The New York Times que, igual que va ocórrer amb els congressistes i el personal de les oficines, els senadors van ser evacuats ràpidament pels túnels del Capitoli cap a un refugi segur amb una escorta de policies armats. “Un membre de l'equip de seguretat de McConnell va ajudar el senador, que camina coixejant a causa de la poliomielitis que va patir en la seua infància, recolzant-lo amb fermesa mentre s'allunyaven del perill”, explicaven els periodistes. No se sap què passava pel cap del senador en aqueix tràngol. Sí que és públic, en canvi, el que va exclamar hores després, quan les forces de seguretat van recuperar el control de la seu de la sobirania popular: “Han intentat interrompre la democràcia.No ho han aconseguit! No ho han aconseguit!”.