Mancomunitats, sí o sí

És ben cert que quan parlem d’associacionisme pensem de manera quasi directa en grups de gent que s’organitzen amb un objectiu concret per portar endavant accions que canvien i milloren la societat, però també és cert que poques vegades pensem en l’associació de municipis. I és que les mancomunitats són ens molt desconeguts per a gran part de la ciutadania, a la qual cosa, en un passat no massa llunyà, van contribuir governs de dreta als que no interessava la feina associada, i que van deixar la majoria de mancomunitats en situació de quasi fallida tècnica i econòmica.

Aquella falta d’interés pel bé comú mancomunat i comarcal va portar a decisions que encara estem pagant. I és que cada poble construïa una piscina, un poliesportiu o un auditori, i aquestes infraestructures creixen a cada comarca com bolets no fungibles i molt cars de mantindre. Cada poble volia recollir el seu fem, o gestionar tots els serveis tributaris i socials, entre altres. Cada poble ho volia tot, sense mirar al seu voltant i als pobles veïns, en un afany imparable de ser el melic del món. I això va portar, anys després, a espais tancants, saturació de serveis municipals i baixa qualitat dels serveis públics: la falta d’eficiència i visió estratègica d’aquelles decisions era manifesta per insostenible.

Amb l’arribada del govern del Botànic la cosa va canviar radicalment, i des del primer moment es va tindre clar que el foment de l’autonomia local passava per dotar de majors serveis i recursos les mancomunitats que agonitzaven, i que, per fer-ho, calia una Llei de Mancomunitats que, amb les comarques com a referència i amb vocació de potenciar la unió de pobles de la mateixa comarca, es va aprovar en 2018 amb els vots a favor dels partits del govern de la Generalitat. Una llei, que estableix com a prioritària la cooperació municipal amb l’objectiu de dotar les comarques de recursos suficients per ser eficients a nivell comarcal i prestar millor serveis a la ciutadania, tot alliberant de burocràcia innecessària els municipis.

Quatre anys després, i amb una gestió més que responsable per part dels nous gestors i gestores de les mancomunitats, podem dir que estem llestos per fer el següent pas en l’aplicació de la llei, i que és el torn que les administracions públiques apliquem correctament les polítiques marcades per la llei de Mancomunitats. I és que mancomunitats com, entre d’altres, La Safor, La Ribera Alta, Camp de Túria o l’Horta Sud, han fet una feina ingent per actualitzar els seus estatuts i convertir-se en mancomunitats d’àmbit comarcal, les quals tenen dret a línies específiques de finançament per desplegar la gestió de recursos públics.

En este sentit, els primers passos ja es materialitzen: des de 2022, els serveis socials bàsics hauran de ser gestionats per part de les mancomunitats, que rebran dotacions específiques de personal i econòmiques per part de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, perquè hi ha serveis que és insostenible tindre a cada poble, i que de manera conjunta arriben a un millor resultat per a la ciutadania; o les ajudes que per part de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports s’atorguen a les mancomunitats per a la gestió d’arxius comarcals o digitalització i restauració de documents d’especial rellevància històrica, i que pobles menuts no tenen capacitat de gestionar, fins el punt que s’arriben a perdre, en alguns casos, part del nostre patrimoni.

A la Diputació de València no ens quedem enrere amb aquesta aposta per les mancomunitats, i a més del ja tradicional Pla de Suport Econòmic a les Mancomunitats (PMAN) que s’atorga anualment per al seu funcionament bàsic, les diferents àrees de govern apostem de manera molt significativa perquè siga en seu mancomunada on es gestionen amb major determinació els recursos que posem a l’abast dels municipis. Hem de tindre en compte que molts dels nostres ajuntaments tenen menys de 5.000 habitants, i la gestió mancomunada és per a ells l’única possibilitat perquè la ciutadania tinga accés a tots els serveis essencials. Així, i a mode d’exemple, la posada en marxa per part de l’Àrea de Medi Ambient de la contractació en les mancomunitats d’àmbit comarcal de 36 educadors i educadores ambientals que porten endavant la seua tasca a tots els pobles de la comarca, i que anime els pobles no mancomunats a adherir-se a la gestió conjunta de serveis per poder ser-ne beneficiaris; o les ajudes a la mobilitat sostenible mancomunada, amb projectes comarcals que uniran pobles veïns teixint xarxes de carrils bici que arriben a la plaça de cada poble, i que no siga cada municipi qui faça un trosset de carril que no va a cap lloc.

L’autonomia municipal ens empeny a la unió del pobles i a potenciar les comarques com entitats jurídiques que puguen gestionar tot tipus de serveis des del coneixement més profund del territori i des de la proximitat que el municipalisme porta arrelada com a política del poble i al poble. Eixa que et para pel carrer, que va a l’escola del poble del costat i que necessita optimitzar recursos per no desaparéixer i així seguir sent comarques riques i plenes de vida. Eixa que t’has de creure i que la dreta evita. Perquè el futur, serà mancomunat... o no serà.