La marginació de les dones científiques

Qui va destruir la fe, la pietat, la pau de la casa d'Abraham? Una dona: Agar. Qui va tractar de perdre a José? Una dona: la dona de Putifar . Qui va fer Sansón un desgraciat? Una dona: Dalila. Qui va fer culpable Salomó? Dones estrangeres. Qui va fer Acab un impiu i un homicida? Una dona: Jezabel. Qui va decidir Herodes a decapitar Sant Joan Baptista? Una dona: Herodías. Per què Enric VIII es va fer un heretge i va separar Anglaterra de Roma? Per una dona: Ana Bolena. Per què Luter es va rebel·lar contra Déu? Per una dona: Catalina Bora. És història sempre antiga i sempre nova: Llucifer es va servir d'Eva per a fer caure Adán. Hui se serveix de les noves Eves per a fer caure amb la dona l'home i la societat. Catecisme de la Doctrina Cristiana. Text Nacional, 1962.

Després de la lectura d'aquest text (podria traure'n altres) es pot comprendre com es va inculcar a les nostres àvies per part de l'Església catòlica durant el franquisme un complex patològic de culpabilitat, una baixíssima autoestima, que les portava a ser submises i obedients a totes les demandes de l'home, i a acceptar que només en les tasques domèstiques de la llar i en la maternitat es realitzaven com a dones, que el marit tenia dret a pegar-los o violar-les, i que la seua inferioritat mental els impedia traure diners d'un banc o signar documents. Si bé el catolicisme mostra al llarg de la història el summum del menyspreu a la dona, també molts filòsofs van deixar plasmat el seu desdeny: Aristòtil en Generació dels animals va considerar que “l'animal femella és com un mascle deforme” i que no pot transmetre ànima als seus plançons. Rousseau exemplifica el seu punt de vista en el tractat sobre l'educació de la dona: “Havent sigut demostrat que els homes i les dones no són, ni han de ser formats de manera semblant en temperament i caràcter, se segueix per descomptat que no haurien de ser educats de la mateixa manera”. Va ser el filòsof Schopenhauer, misogin malaltís, qui en el segle XIX més menyspreu i odi va manifestar: “Les dones són estúpides, enemigues i malèvoles per naturalesa” (valga dir que hui el seu llibre L'art de tractar les dones produeix enrogiment quan no fa riure). Va arredonir la misoginia Sigmund Freud negant –amb la seua verborràgia anticientífica- la igualtat i la sexualitat de la dona i afirmant la seua enveja del penis.

Com veiem, la consideració de la naturalesa de la dona fins al segle XX va ser menysvalorada al punt de considerar-la diferent, imperfecta i maligna respecte a la de l'home. Va haver-hi excepcions, com la del filòsof cartesià de 1673 François Poullain de la Barre que en el seu llibre De l’egalité des deux sexes va escriure que les dones eren tan perfectes, capaces i nobles com els homes sentenciant que “la ment no té sexe”; i va ser la feminista Mary Wollstonecraraft en Una reivindicació dels drets de la dona (1792) qui va argumentar amb vehemència a favor de la naturalesa racional de les dones, i en contra de l'educació que rebien basada en les aficions trivials, en les aparences i en la lectura de novel·les roses: “Enfortim la ment femenina expandint-la, i serà la fi de l'obediència cega”. Però, tret de poques excepcions, la primera onada del moviment feminista es dona al segle XIX als EUA durant la Convenció Seneca Falls de 1848 on les participants van negar una naturalesa diferent entre homes i dones i es van manifestar també per aconseguir el dret al vot i com a abolicionistes treballaven per posar fi a l'esclavitud. La segona onada del feminisme sol situar-se a mitjan segle XX, quan a l'alliberament dels drets de la dona s'uneixen altres drets civils i protestes per la guerra del Vietnam. Aquesta segona corrent va tindre com a precursora Simone de Beauvoir i la seua teoria del “construccionisme social” sobre el gènere: “La dona no naix, es fa”. Wollstonecraft i Beauvoir comparteixen la pressuposició que hi ha una naturalesa humana general i que és necessari un canvi polític i social perquè el nucli racional i lliure de l'ésser humà es manifeste en les dones.

La tercera onada data dels anys 90 quan les dones negres van explicar com la seua naturalesa humana respecte a les blanques patia també discriminació, desenvolupant el concepte d'“interseccionalitat” per a expressar la idea que les nostres identitats socials són complexes mescles de posicions socials com la raça, classe i gènere, i que les teories feministes haurien de reflectir aquest fet. El feminisme contemporani apel·la a la “mateixitat”, a la noció d'una naturalesa humana comuna per a donar-li una base irrefutable a les peticions de tractament i drets igualitaris per a les dones. Hi ha ja una crida a la igualtat de gènere com a component necessari per a la justícia social. En una actual quarta onada s'han centrat en reflexionar que hi ha una continuïtat entre la normativitat biològica i la normativitat característica del món social: no hi ha una bretxa considerable entre dos tipus de normativitat davant la concepció biològica de la naturalesa humana i una concepció merament ètica, sinó un continuum de normativitat que va des del món biològic d'òrgans i organismes fins al món social i els rols i agents socials. Aquesta perspectiva ens permet entendre l'acció humana com una cosa sempre enfilada en una xarxa de relacions i normes socials, i d'aquesta manera s'adapta a la idea feminista que els humans som éssers interdependents i no els individus autònoms que versions masclistes pressuposen.

El passat 11 de febrer es va celebrar el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta en la Ciència. Mentre que moltes adolescents d'instituts es van posar bates blanques i van col·locar a la porta de cada classe cartolines amb el nom, la foto i una frase important de científiques desconegudes –totes excepte Marie Curie- vaig escoltar alguns homes que es ‘queixaven’ considerant que les dones “s'estan passant perquè ja tenen el seu Dia Internacional per a la Eliminació de la Violència de Gènere, i el seu Dia Internacional de la Dona”. El retret és injust, perquè estem celebrant tres dies necessaris. Un remarca la igualtat, dignitat i apoderament de la dona; un altre és importantíssim donats els constants maltractaments i assassinats que pateixen les dones; i un altre reivindica l'exclusió històrica de la dona de l'esfera científica i investigadora a causa dels rols de gènere inculcats.

He incidit en la concepció de la naturalesa humana de les dones per a –contraposant-ho amb la cita que inicia l'article i els autors misògins- repassar conceptes que encara no són compresos i assumits per part de la població. Crec que és important recordar aquests conceptes, i destacar com per culpa d'això i per la negació del seu sentit i pertinència subjau una demagògia nociva que els qualifica com a pura i artificiosa enginyeria social i generen rols i estereotips defensats per l'extrema dreta. 1.- SEXE: És el conjunt de característiques físiques, biològiques, anatòmiques, i fisiològiques dels éssers humans. 2.- GÈNERE: És, en canvi, una cosa dinàmica que s'expressa mitjançant les accions, la conducta. Això significa que no pot ser conegut d'una manera fidel realitzant mesuraments objectius. El gènere és un fenomen psicològic i simbòlic. Gènere i sexe poden estar dissociats i només semblen estar units a causa d'una mena de pressió social heretada a través de generacions en una secular història patriarcal. El rol de gènere és la manifestació pública de la identitat de gènere, que és la percepció que té cada persona sobre ella mateixa respecte a sentir-se home o dona (i la seua inclinació homosexual, heterosexual, bisexual, intersexual...) Dins de les societats actuals hi ha quatre principals rols de gènere: 1.- Els trets de personalitat. 2.- El comportament domèstic. 3.- Les diferents ocupacions. 4.- L'aspecte físic. Tot això comporta uns estereotips de gènere que són idees arrelades en la societat relacionades amb quins haurien de ser els rols diferencials dels homes i les dones. No tenen cap base ni justificació científica o demogràfica i es dicten tant de manera conscient com inconscient. El fons filosòfic-teològic per a negar el constructe “gènere” i mantindre rols diferents a homes i dones és fonamentalment una creació i fiançament de les religions monoteistes. Hui el feminisme humanista de Nussbaum o de Mikkola respon a les demandes d'igualtat i justícia com a equitat i desenvolupa una completa visió positiva de la naturalesa humana entesa com un lot de deu capacitats que caracteritzen la vida humana, fan que la vida meresca viure-la, i trauen a la llum tot tracte inhumà.

D'altra banda, cal recordar que el dret de les dones més marginat i difícil per a conquistar és el del món de la ciència, i per això la necessitat del recent Dia de la Dona i la Xiqueta en la Ciència. De fet, el primer país que va permetre a les dones estudiar Medicina va ser França en 1869; i la primera dona en aconseguir un doctorat en Medicina va ser Madeleine Brès, el 1875. Des del 1901 que es va crear, el Premi Nobel de matèries científiques s'ha concedit a 591 homes guardonats, però només hi ha 12 dones en Medicina, 3 en Química i una en Física: és a dir només 16 dones. Aquesta disparitat tan palesa home/dona exhorta legítimament a celebrar un Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta en la Ciència, i a revisar i fins i tot canviar els currículums en els quals en totes les assignatures les dones brillen quasi per la seua absència. Encara que en un llistat de característiques estereotipades tradicionalment s'ha assignat a la dona que era romàntica, poregosa, intuïtiva, dependent, coqueta, feble, fidel, sensible, familiar, cuidadora, sensual, xerraire, inestable emocionalment…, tots els estudis científics actuals demostren que aquests qualificatius venen impostats per l'educació des de xiquetes. Molt al contrari, aqueixos mateixos estudis mostren que quasi totes les dones tenen una gran curiositat i passió per la investigació i la lectura, per la constància i la creativitat. D'ací podem col·legir també l'encertada frase de Karl Marx: “No és la consciència dels homes el que determina el seu ser, sinó per contra, és el seu ser social el que determina la seua consciència” –i és que per a l'actual filòsofa feminista Silvia Federici, Karl Marx ha contribuït enormement al desenvolupament del pensament feminista-.

Voldria finalitzar l'article, ja que estem al País Valencià, citant una gran investigadora valenciana ja reconeguda internacionalment i que pot guanyar un Premi Nobel: María Blasco, biòloga molecular, especialitzada en la telomerasa, i els telómers, i en la tecnologia que permet conéixer la seua longitud i la previsió de divisió cel·lular i per tant l'expectativa de vida –esperança de vida individual- segons aqueixes variables i la possibilitat del seu tractament. És cert que la llum dels descobriments científics és molt fecunda: “Més llum...! Més llum...!” exclamava Goethe. Les feministes sostenen que el que és incorrecte és el tracte deshumanitzador i marginal que pateixen les dones: amb elles la ciència aconseguiria més llum.