La platja mòbil

Un any darrere d’un altre, un temporal darrere d’un altre, ens sorprenem i plorem (amb llàgrimes de cocodril) a causa de la ‘desfeta’ de les platges. Sembla que és la natura, particularment el mar, la que va en contra de nosaltres i dels nostres interessos. Per tant, cal afaiçonar-la i modificar-la per impedir que inunde xalets, bars i edificis.

Es pot parlar i discutir força de l’antic i vell costum de manipular els recursos naturals i adaptar-los als interessos de l’espècie humana. Els enginyers en són especialistes i braç executor. Cabria, així mateix, fer història geològica i constatar quantes vegades ha pujat i baixat el nivell del mar (recordem les quatre famoses glaciacions, la darrera, Würm, acabada “a penes” fa uns 10.000 anys). Cap estudiar, també, les vegades que els cursos fluvials han serpentejat per trobar-se amb les aigües marines trevessant les arenes.

Tanmateix, no cal ser massa erudit o llest per constatar on es troben plaçades les poblacions costaneres al nostre País, començant per la seua capital: ‘sempre’ a una distància i alçada prudencial en relació al mar, cas de Xeraco, Daimús, Miramar o Piles a la Safor, o bé (d'entrada) arrimats a algun penyal, com són els casos de Peníscola, Cullera, Dénia o Alacant. Del seu costat, els 'graus' són això mateix: elevacions puntuals, a vora mar, aptes per embarcar i desembarcar.

Fins a l'edat contemporània, l’acostament plaent i el pelegrinatge a les platges solia ser puntual, sobretot per sant Jaume. En Alacant, al Cabanyal o a les platges de la Safor, s’adreçaven algunes barraques i balnearis de fusta que es desmuntaven al setembre, abans que arribaren els temporals de tardor.

Al llarg del segle XIX, a València i Alacant, o des dels inicis del XX, en altres comarques, aristòcrates i burgesos gosaren fer les primeres cases d’obra prop del mar. A partir d’ací, fruir d’una casa en primera línia, tot just davant del mar, ha estat un privilegi a l’abast d’alguns.

Tanmateix, cal recordar-ho i insistir-hi: aquest és un avantatge ‘provisional’ i circumstancial, condicionat a l’evolució geològica. La frontera entre el mar i la terra sempre ha estat, és i serà variable. El planeta està viu i no té perquè adaptar-se als nostres capricis. Uns capricis que sovint han ratllat la temeritat, la fatxenderia i la legalitat. Hauríem d'atenir-nos a les conseqüències i no plorar, hipòcritament, per perdre allò que hem col·locat a tret de les ones del mar.