Qui puga hipersticionar, que hipersticione

El tecnoabsolutisme global és un model polític, econòmic, tecnològic i moral caracteritzat per una elevada concentració del poder, especialment en actors que acumulen capital o controlen els grans ecosistemes digitals. Però aquests ecosistemes no són només instruments econòmics o tecnològics. Són també infraestructures de poder per les quals circulen idees, narratives i imaginaris capaços d’orientar comportaments.

El que va succeir a Ceuta els dies 30 i 31 de juliol permet analitzar aquest mecanisme.

El 29 de juliol, el CNI advertia la Delegació del Govern a Ceuta, la Guàrdia Civil i els serveis d’intel·ligència marroquins que en Facebook i WhatsApp circulaven convocatòries per intentar l’endemà entrar per mar i per la tanca, aprofitant la Festa del Tron marroquina. Entre els espais detectats hi havia un grup de WhatsApp anomenat «Asalto a la valla de Ceuta» i dos grups de Facebook. En conjunt, les convocatòries arribaven a grups amb uns 180.000 integrants. L’alerta existia, encara que els serveis d’intel·ligència no van anticipar la magnitud extraordinària que acabaria adquirint la mobilització.

Però abans del fet ja existia una narrativa potencialment hipersticional: el dia 30 hi hauria una oportunitat excepcional per entrar a Ceuta. Circulaven missatges sobre una menor vigilància, sobre la impossibilitat de realitzar determinades devolucions o, directament, que «la porta està oberta». Facebook funcionava com a espai de captació i WhatsApp facilitava la coordinació.

Ací apareix el concepte d’hiperstició.

El terme va sorgir en l’entorn de la CCRU de la Universitat de Warwick durant els anys noranta. Partint d’aquella intuïció, estic desenvolupant el que provisionalment denomine metapolítica hipersticional: un marc analític per estudiar com determinades narratives poden intervindre en la construcció de la realitat social. Propose entendre la hiperstició com un mecanisme social generatiu de realitat pel qual una narrativa genera expectatives, orienta accions i pot acabar contribuint a materialitzar el futur que anticipava. És des d’aquest marc analític que propose abordar el cas de Ceuta.

Abans d’entrar en el cas de Ceuta, alguns exemples de narratives poden ajudar a intuir de què estem parlant. No són necessàriament hipersticionals: la idea que Europa està en decadència; que les persones desafavorides viuen a costa de les que triomfen; que el futur estarà dominat per la intel·ligència artificial; que Groenlàndia serà dels EUA o que «el que pueda hacer, que haga».

Però això no significa que una narrativa, per si sola, canvie res, ni que cree màgicament la realitat, ni que les xarxes socials expliquen per si soles el que va passar a Ceuta. Significa una cosa molt més concreta.

Si milers de persones reben el missatge que una frontera estarà oberta, aquesta narrativa pot contribuir a construir un imaginari compartit en què aquesta possibilitat apareix com a plausible. Quan, a més, observen que moltes altres persones també ho creuen, pot aparéixer una expectativa compartida que orienta l’acció: les persones es desplacen cap a la frontera i la suma de milers d’accions individuals modifica la realitat.

La narrativa ja no es limita a explicar el món. Intervé en el món que explica.

A Ceuta, més de 80.000 persones van travessar la frontera durant els dies 30 i 31 de juliol. Quan la pressió adquirí aquella dimensió, aparegué un dilema polític i moral extraordinari: fins on pot arribar l’ús de la força per impedir físicament el pas?

Portat al límit, podem formular-lo brutalment: utilitzar una força potencialment letal contra una multitud, assumint el risc de provocar una matança, o prioritzar la preservació de les vides, assumir temporalment l’entrada i gestionar després identificacions i devolucions d’acord amb la legalitat.

El Govern central optà per la segona via. Pedro Sánchez ha afirmat posteriorment que es va decidir produir «el menor daño posible» i ha qualificat aquella decisió com la més humanitària. La decisió no va evitar la tragèdia: les dades oficials parlen de més de 141 persones mortes, la majoria ofegades mentre intentaven arribar a la costa.

Aquella va ser la decisió més transcendent d’aquell succés, perquè obligava a triar entre prioritzar la preservació de les vides o assumir el risc d’una catàstrofe molt major.

Però el que m’interessa en aquest article, des del punt de vista de la metapolítica, no és valorar les accions o les inaccions del Govern, sinó observar com un mateix fet pot adquirir significats diferents segons el marc mental des del qual l’interpretem. Els marcs mentals són estructures de referències simbòliques, emocionals, cognitives i morals que condicionen la manera com un individu interpreta i dona significat als fets.

Un marc progressista pot situar en primer pla la vida humana, els drets humans, la proporcionalitat en l’ús de la força i la dignitat de les persones. Un marc ultranacionalista pot prioritzar la sobirania, la integritat territorial, l’autoritat de l’Estat i la percepció d’una amenaça exterior.

I sobre aquests marcs comencen a circular narratives que entren simultàniament en diferents camps metapolítics de disputa.

En el camp de la immigració: «La Unió Europea pateix una immigració descontrolada» o «les desigualtats generen una pressió migratòria estructural sobre les fronteres europees».

En el de la seguretat: «l’Estat ha perdut el control de les fronteres» o «una democràcia ha de controlar-les sense provocar una massacre».

En el de la identitat: «la immigració amenaça la nostra cultura» o «les societats europees són i seran cada vegada més diverses».

En el de la sobirania: «Ceuta ha sigut envaïda» o «Ceuta ha patit una crisi migratòria excepcional».

En el de la confiança institucional: «el Govern sabia què passaria i ho va permetre» o «existia una alerta, però no es va anticipar la dimensió del fenomen».

Aquestes narratives no són simples opinions aïllades. Actuen sobre els marcs mentals des dels quals interpretem la realitat i competeixen per construir imaginaris: representacions compartides de la societat, de com funciona i dels problemes que afronta, o de futurs possibles. Quan alguns elements d’aquests imaginaris arriben a percebre’s com a normals, evidents o inevitables, poden incorporar-se al sentit comú.

Aquestes són només algunes pinzellades del que propose analitzar mitjançant la metapolítica hipersticional: com les narratives poden circular, amplificar-se, actuar sobre els marcs mentals, contribuir a construir imaginaris, generar expectatives i orientar comportaments que acaben intervenint sobre aquella mateixa realitat.

Ceuta permet observar els dos moviments. Abans del fet, una narrativa germinal circula pels ecosistemes digitals, contribueix a construir un imaginari compartit i a generar una expectativa compartida que mobilitza milers de persones. Després del fet, noves narratives circulen per la mateixa infraestructura i competeixen, en diferents camps metapolítics, per determinar el significat d’allò que acaba de passar.

Perquè quan una narrativa contribueix a transformar la realitat, ja no sols disputa el relat del futur: comença a construir-lo.

És important destacar que el caràcter hipersticional d’una narrativa no depén que siga vertadera o falsa, i les hipersticions tampoc són bones o dolentes en si mateixes: poden servir tant per a la dominació com per a l’emancipació. Per desplegar-se, necessiten circular i amplificar-se. En aquest procés poden intervenir difusors —polítics, empreses, universitats, lobbies, activistes, moviments socials o els mateixos ciutadans— i infraestructures de circulació i amplificació, com els mitjans de comunicació i les plataformes dels ecosistemes digitals.

I és precisament ací on trobe a faltar hipersticions capaces d’impulsar un imaginari progressista.

Com diu el títol: qui puga hipersticionar, que hipersticione.