El País Valencià i l’espiral del silenci
El desacomplexament del País Valencià és més que evident, ningú pot negar que llegir, escoltar o expressar esta nomenclatura és cada volta més habitual, està vivint actualment un dels moments de major llibertat dels últims vint anys. I a eldiariocv.es hem viscut esta situació amb el nostre llançament: alguns lectors ens han dit que un mitjà de comunicació com el nostre no ha de tindre por a usar el terme que han defensat históricament els sectors progressites; fins i tot columnistes com Julià Àlvaro han posat el dit a la nafra.
Els anys de travessia pel desert del concepte País Valencià, encetats per l’ostracisme al que el va enviar el govern socialista, han arribat a patir a la persecució en l’etapa del domini del PP. El País Valencià ha sigut així una víctima arquetípica del que la politóloga alemanya Noelle-Neumann va definir com “l’espiral del silenci”, teoria que explica que els individus adopten les actituds predominants en la societat sobre el que és acceptable, i silencien allò que no ho és.
El miratge de la prosperitat econòmica van servir al PP per revestir-se d’una autoritat inqüestionable per a gran part de la ciutadania, la riquesa havia de significar no sentir-se menys que ningú, i calia llevar-se de damunt el complexe d’inferioritat del que s’acusava als “catalanistes”. Esta autoritat del PP es reafermava majoria absoluta rere majoria absoluta, i si esta espiral va imbuir a la societat valenciana, també en va ser víctima part dels partits de l’oposició.
Així cal recordar l’intent del PSPV de repudiar a la meitat “PV” per convertir-la en CV, intent que al final va fracassar i es va optar per la tercera via menys invansiva de “Socialistes Valencians”. Però més enllà també trobem que el partit nacionalista valencià per excel·lència, al llarg de totes les seues denominacions, tampoc ha usat el terme País Valencià: l’enganyós UPV va ser Unitat del Poble Valencià, amb el BLOC va ser Nacionalista Valencià, i Compromís no té cap congnom; fins i tot els socis d’Iniciativa també ho són del Poble Valencià.
Però la riquesa de cartró-pedra s’ha cremat durant la crisi com una falla, amb ella molts dels dogmes que el PP considerava consagrats, i quan es qüestiona la fórmula, es qüestiona en tots els seus àmbits. Malgrat que encara van aconseguir una majoria absoluta en 2011, les enquestes apunten des de l’any passat a un ensorrament dels populars que no podria falcar ni l’entrada d’UPyD.
Amb el declivi la periòdica agitació i propaganda dels símbols que feia el PP per mantinre fidels certs sectors més radicals, s’ha redoblat. Cal distraure l’atenció i quan no es pot apel·lar a la raó s’apel·la al sentiment, al més pur estil Lluís XIV el PP s’envolta en la senyera i diu que “el valencianisme sóc jo”.
La prohibició de l’ús del terme “País Valencià” en els escrits oficials, així com també en TV3 com a condició per permetre el restabliment de les emissions de la televisió catalana al nostre territori, han sigut molt significatius. Però la pèrdua del control el PP s’ha començat a manifestar quan han arribat a equiparar el País Valencià al feixisme, quan s’ha volgut vincular la retirada dels honors al dictador Franco a llevar el nom del País Valencià dels carrers a diversos municipis, quan s’ha dit que està tan fora de la llei el nazisme com els símbols democràtics no recollits en l’Estatut o en la Constitució.
Contra tota esta voràgine el concepte “País Valencià” ha sobreviscut, ha mantingut una personalitat pròpia davant d’altres símbols de més càrrega catalana com la bandera quatribarrada, o el satanitzat terme “Països Catalans”. I este símbol ara serveix per combatre tot el que la gestió del PP representa.
Convertint-se així la Comunitat Valenciana en el símbol de la crisi i la corrupció espanyoles al New York Times, sent una de les autonomies amb les taxes d’atur i de deute per habitant més altes, oferint icones del balafiament com l’Aeroport de Castelló, s’alça el País Valencià com a proposta alternativa. El complexe d’inferioritat està en vies ara d’atribuir-lo ara a la Comunitat.
És evident que el País Valencià ha superat el silenci de l’espiral, potser perquè ha cregut en el seu esperit estellesià, que durant l’hivern blau l’animava a resistir “Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”.
