Arròs, orxata i cocaïna: els paradisos artificials de València en la Guerra Civil

A València, durant la Guerra Civil, es parlava en pla conya sobre el “front de Russafa” en al·lusió al barri de gresca que concentrava cabarets, teatres i altres espais de diversió en la rereguarda. Juan Carlos Usó (Nules, 1959), historiador, sociòleg, bibliotecari a l’Ajuntament de Castelló i un dels principals investigadors sobre els orígens de la prohibició de les drogues a Espanya i les seues conseqüències en el present, acaba de publicar Arroz, horchata & cocaína. La incorporación de las drogas a la cultura popular valenciana, 1914-1939 (Ediciones Matrioska, 2021), una obra en què aprofundeix en els paradisos artificials valencians més enllà de la coneguda ruta del bakalao.

“En qualsevol període històric el que acaba prevalent són els estereotips, t’imagines gent pegant tirs en les trinxeres, però també hi ha una altra guerra civil que és la de les rereguardes”, explica Usó per telèfon a elDiario.es. A València, mentre va ser capital de la II República, la “vida perdulària” es va multiplicar amb l’“al·luvió de buròcrates, funcionaris i prostitutes” arribat de Madrid i d’altres punts de la geografia espanyola. 

“Hi ha un consum terapèutic, de morfina i opiacis, però també un consum de cocaïna i un tripijoc, no en les trinxeres, però sí en la rereguarda”, afig l’autor, que insisteix que “amb tots els problemes de la guerra, les drogues apugen de preu, però continua havent-hi tripijoc en el món nocturn”, segons les abundants notícies de l’època que ha localitzat en les hemeroteques. 

No sols en la rereguarda republicana, postil·la l’autor: “A Sevilla hi ha una colla de perdularis brutal, el cabaret per excel·lència és el Salón Zapico, que Queipo de Llano utilitza en els primers mesos com a presó provisional, però que al desembre del 1936 ja funciona amb dues orquestres”. “Queipo mateix, a través d’un home de palla, tenia un cabaret”, afig Usó, que recorda que a Salamanca i Burgos també es reprodueix aqueix fenomen (“molta dissimulació i molts perdularis” en el catòlic bàndol revoltat, resumeix l’autor amb sorna).

L’autor ha plantejat l’obra com una continuació de la seua última investigació, ressenyada per aquest diari, com una “aproximació més gran de la lupa a escala regional”. Usó s’ha remuntat a la Primera Guerra Mundial per rastrejar l’origen del consum de drogues recreatives, al principi en farmàcies i sense recepta, així com les campanyes mediàtiques (destaca la que va desfermar el diari Las Provincias) que van propiciar la prohibició del consum i el pas del mercat de les drogues al subsol del crim organitzat. “Ve a ratificar que la intervenció de la premsa i que la intervenció governativa no han servit de res, allò que s’ha aconseguit amb els anys és cronificar el problema”, reflexiona.

El gram de coca a quatre pessetes 

Durant la contesa mundial apareix a València el cabaret, d’inspiració francesa, i el music-hall, d’origen anglés: “Dues modes foranes i exògenes”, segons Usó, que destaca l’aparició del jazz i del tango. “Hi ha un mix entre locals d’oci, noves músiques, consums de drogues no terapèutiques i conductes sexuals que es consideren socialment indecents, amb artistes lleugeres de roba o parcialment nues”, explica l’autor.

En aquest context, la cocaïna (a quatre pessetes el gram, un preu que ja voldrien els consumidors actuals) és la droga més consumida, seguida per la morfina. El consum de cànnabis, més enllà del licor Montecristo produït a Albal, es popularitza després de la Guerra Civil, amb l’arribada de les tropes provinents del Marroc. “La cocaïna és, amb diferència, la droga més consumida i en la dècada de 1929 i 1939 la font de subministrament continua sent la farmàcia”, afirma l’autor, que afig que es produïa a Bolívia i després es processava en laboratoris francesos o alemanys. Xe, tens boliviana?, era una expressió habitual entre els farlopers valencians de l’època.

El llibre recull les peculiars aventures del Xiquet de Simat, un famós pilotari de l’època que també es dedicava al crim organitzat. “El Xiquet de Simat és un personatge molt curiós, una figura indiscutible de la pilota valenciana que sempre va viure la vida al marge de la llei; en el llibre només em referisc a la seua faceta de camell, però va tindre multes per blasfemar, batusses, va arribar a regentar un bar de putes al carrer de Gràcia del barri xinés i es va veure implicat en robatoris. Es veu que s’ajuntava amb males companyies”, diu Usó, en referència a qui arribaria fins i tot a regentar el famós trinquet de Pelai. “Una vida que mereixeria una biografia a part”, agrega l’historiador.

“No sols hi ha consum i tràfic, també es produeix la incorporació de les drogues a la cultura popular, formen part de lletres de cançons, temàtiques de quadres, apareixen reflectides en els sainets típics valencians, que al·ludeixen al consum de coca”, ressalta Usó. L’autor analitza el paper de les farmàcies en la cadena de subministraments dels usuaris de drogues de l’època: “Hi ha farmàcies que compren coca per fer pomada per a les hemorroides i poden desviar-ne al mercat negre una certa quantitat; la majoria complien la llei, però altres, no”, afirma. 

El 1927, narra el llibre, s’arriben a tancar fins a sis farmàcies a València. “En un moment en què el gram de coca val quatre pessetes, als farmacèutics els posen multes de 30.000, això dona una idea de la coca que devien haver desviat del mercat legal”, comenta l’autor. 

“Tenim la idea idíl·lica de les farmàcies com a establiments que generen molts diners, però en aquells anys estaven en competència seriosa amb les drogueries”, explica l’especialista. La drogueria tenia el paper de majorista, mentre que la farmàcia es dedicava a la venda al detall. Tots dos tipus d’establiments “van de la mà i fan front comú i contra la invasió d’especialitats estrangeres” però quan aconsegueixen que el Govern establisca un cert proteccionisme, els farmacèutics “marquen territori i els deixen fora del mercat i del medicament”, conta Usó, que recorda que en ple període republicà els droguers van anar a la vaga general perquè se sentien “traïts i perjudicats pels farmacèutics”. 

Franquisme: cànnabis i barbitúrics

El llibre acaba el 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes a València. No obstant això, l’autor, un dels especialistes més grans en la història de les drogues a Espanya, coneix bé què va passar després. “En la postguerra el cas espanyol presenta una casuística molt particular, amb un cannabisme que han portat les tropes vencedores i amb el qual fa els ulls grossos”, explica Usó, que destaca que la cocaïna es queda per a un “consum residual entre els capitostos del règim” i els artistes (“per exemple, Manolo Caracol i Lola Flores consumien cocaïna a cabassades en els anys 40, l’actor Jorge Mistral va morir pràcticament cocaïnitzat”, indica l’investigador). 

Durant la postguerra, la cocaïna es continua venent en el mercat legal com a anestèsic local, encara que també arribaven pólvores blanques de contraban. “El gran consum que va començar a aparéixer va ser el d’amfetamines i barbitúrics, que en el món se’ls coneix en aquella època com la droga espanyola”, assegura Usó, que recorda que en ple franquisme “hi ha gent que ve d’Anglaterra o França a carregar ací amfetes, que es venien amb una liberalitat important”. 

Les amfetamines, publicitades com a aprimadores, es consumien per part de “camioners, taxistes, opositors o mestresses de casa per estimular-se en les tedioses faenes de casa”, explica l’autor d’Arroz, horchata & cocaína.