Carmen Arnal, familiar d’un assassinat pel franquisme a Castelló: “No sé si la ferida es tancarà algun dia”

El 20 de novembre tindrà lloc l’obertura de la fossa comuna del cementeri de Castelló, en què es calcula que hi ha enterrades al voltant de 971 víctimes del franquisme, assassinades durant els mesos posteriors a la guerra i el final dels anys quaranta. Els afusellaments es van dur a terme durant prop d’una dècada, de manera meticulosa, quasi industrial, i van posar fi a la vida de quasi un miler de persones. Les famílies de quatre d’aquestes víctimes podran, gairebé huitanta anys després, rescatar les despulles dels seus éssers estimats.

Carmen Arnal pertany a una d’aquestes famílies. La història del seu avi, com tantes altres, és la història del terror de la repressió, de l’estigma social del vençut i les ferides que mai no van poder cicatritzar. Rafael Prades –el seu besavi– era fuster i militant de la CNT. Vivia a Castelló, encara que era originari del petit poble de Vilafermosa. Durant la guerra, conta Carmen, es va fer milicià i va treballar en la rereguarda. En acabar el conflicte, Rafael el van capturar en la Plaça de Bous de València, convertida en aquell moment en presó. Finalment el van posar en llibertat i va poder tornar amb la família.

El retrobament, no obstant això, no va durar molt. L’endemà d’haver arribat a Castelló van anar a buscar-ho a sa casa i, com que no l’hi van trobar, es van emportar detinguda la seua dona. Quan se’n va assabentar, Rafael es va personar en la caserna per entregar-se. Abans d’entrar a la presó, de la qual ja mai no tornaria a eixir, Rafael va demanar a la seua dona que buscara ajuda, sabia que el torturarien perquè confessara coses que no havia fet.

Els arqueòlegs han estat temptejant el terreny, narra Carmen, i han aconseguit determinar amb bastant exactitud el lloc on es troben les restes de tres víctimes –un d’ells Rafael– les famílies de les quals reclamen. No obstant això, i malgrat que són cada vegada més les famílies que, en vista dels resultats, demanen que es busque els seus desapareguts, la tasca és extremadament complicada en fosses comunes en què, com la de Paterna, les restes jauen amuntegades.

La família de Rafael compta amb el que ells diuen un “avantatge”. La seua filla –la mare de Carmen–, que aleshores era una xiqueta de tot just onze anys, va presenciar l’afusellament de son pare. Els familiars de Rafael han sabut on buscar-lo, perquè van estar presents també durant l’enterrament i van pagar als seus botxins una caixa de pi per evitar que l’enterraren “com un gos”. Gràcies a això i a diversos trets físics característics, les restes del fuster s’han localitzat.

Quasi deu anys després que afusellaren Rafael, juntament amb prop d’un miler de represaliats, va arribar a sa casa la sentència de mort. En la documentació del seu “judici”, fet amb posterioritat a l’afusellament, constaven el càrrec de rebel·lió armada i els noms dels tres denunciants, veïns de la família, que el van condemnar. La seua llar va ser saquejada i al dolor de la pèrdua es va afegir la impotència de veure les seues possessions robades a les cases d’alguns dels seus veïns. Marcats i assenyalats, van haver de refer la seua vida sabent qui havia denunciat Rafael i havent de callar.

“És una experiència que marca molt, fins i tot a través de les generacions que vam vindre després. La família ho va passar molt malament, a la misèria de l’època es va afegir el fet d’estar marcats. Hi ha hagut molts anys de silenci i d’abandó per part de les institucions, si no haguera sigut per persones molt valentes que han tirat cap avant, no s’hauria aconseguit avançar en aquest tema. Ara, en l’actualitat, depén amb qui t’ajuntes, continuem estant reprimits. Encara en aquests moments, encara que hi haja més llibertat, has de callar”, conta Carmen Arnal.

Memòria per a tancar la ferida

El debat per la memòria històrica gaudeix hui en dia, quan han passat prop de huitanta anys des del final de la guerra, d’una actualitat renovada, davant la possibilitat que les restes del dictador Francisco Franco acaben en l’Almudena i la radicalització d’una dreta que mostra ara orgullosa els símbols que han avergonyit durant dècades aquest país. “La repressió va estar durant la dictadura i va continuar ací en morir Franco”, remarca Arnal, “ho va deixar tot lligat i ben lligat”.

“No sé si la ferida es tancarà algun dia, ha sigut molt el mal. Com he d’oblidar les coses que m’han contat i que he viscut? Almenys s’ha aconseguit, amb molt d’esforç i gràcies al canvi que hi ha hagut en el Govern valencià, fer el gran pas d’obrir aquesta fossa. Amb Rajoy el pressupost per a la memòria històrica era zero. Tal vegada puga oblidar alguna cosa, això ajuda, però el mal es porta molt dins”, sentencia Arnal.

La llarga espera de Carmen per a recuperar les restes del seu besavi arribarà a la fi quan comencen les faenes de recuperació. Juntament amb les de Rafael, les restes de prop d’un miler de represaliats podrien rescatar-se de la fossa, tot depén dels diners disponibles i la voluntat política. Carmen Prades –filla de Rafael– va morir fa ara sis anys, sense veure mai complit el seu somni de rescatar les despulles de son pare, sense poder donar sutura a una ferida que es va obrir fa dècades i que encara no ens hem donat l’oportunitat de guarir.