Sant Joan d'Alacant inaugura la rehabilitació d'un refugi antiaeri de la Guerra Civil “com a símbol de reconciliació i pau”

“Un símbol de reconciliació i pau”. Així és com s'ha presentat a Sant Joan d'Alacant la rehabilitació del conegut com a refugi antiaeri de Pedro José, de la Guerra Civil, el qual va acollir reunions secretes en 1939, al final de la contesa, entre membres del bàndol franquista i del govern democràtic legítim per a rendir l'última plaça de la II República.

Durant l'acte l'alcalde, Santiago Román (PP), va destacar que “la paraula refugie té un gran significat, el d'auxili a persones que necessiten ajuda per a salvar les seues vides, un refugi que ara és símbol de pau”. I és que Alacant va ser l'objectiu dels bombardejos del bàndol franquista a causa de la seua condició de ciutat de rereguarda republicana i últim enclavament d'on partien moltes persones a l'exili. Així Sant Joan d'Alacant, com a centre geogràfic de l'horta alacantina, va ser enclavament de diversos refugis de caràcter privat en finques confiscades per militars, on acudien també aquells alacantins que fugien cada nit agafant el tramvia per a pernoctar en les veïnes localitats episodis coneguts com “la columna de la por”.

En defensa d'aquest argument de la “reconciliació”, el regidor de Cultura, David Aracil afirmava que “en el transcurs de la Guerra Civil, en tots dos bàndols, malgrat el tremend malson viscut, va haver-hi innombrables i exemplars casos d'elevat sentit moral i enorme dignitat, tant en practicants de l'ateisme a ultrança, foren aquests de procedència comunista, socialista, anarquista o un altre signe polític, així com la de ciutadans d'idees conservadores, falangistes i profundament cristianes. El seu exemple, en suma -va continuar Aracil-, és el d'un servei de lliurament generós al proïsme, incloent-hi la tolerància, la pràctica del perdó i la reconciliació”.

Prop de 200 persones van assistir a una inauguració esperada, on un grup d'actors de Maniquí Teatre, van dramatitzar diverses escenes de converses, “possiblement reals”, que es van viure en la Finca Pedro José entre les dues faccions de la Guerra Civil. L'ajuntament explica que es va representar “la història de José Mallol Alberola (del bàndol nacional) i José Muñoz Vizcaíno (del bàndol republicà), dos homes que es van esforçar a salvar vides i estalviar sofriment als seus semblants. Per damunt del seu credo polític, cultivaven un pressentiment més íntim i d'acord amb l'essencialment humà: la compassió, l'empatia i la generositat envers el proïsme”.

Les cròniques assenyalen que aquest refugi destaca perquè va ser l'escenari del considerat com a últim capítol de la Guerra Civil: el canvi de poders a Alacant, una claudicació diplomàtica que segellaria el final del conflicte. El representant de Falange a Alacant, José Mallol Alberola, es va encarregar de negociar amb Tinent Coronel de Carabiners José Muñoz Vizcaíno per a organitzar un final de la Guerra incruent a la província. Aquesta, es va produir en el celler del refugi en una sèrie d'entrevistes entre tots dos. Una vegada que les autoritats republicanes alacantines van abandonar la ciutat, José Muñoz va adquirir el càrrec de governador militar, fent-se el traspàs efectiu en una oficina de la capital. José Mallol per part seua, va adquirir el càrrec de governador civil estant al comandament fins a l'entrada de les tropes a la ciutat.

Aquestes obres de restauració han comptat amb el suport tant de la Generalitat Valenciana com de la Diputació d'Alacant. L'obra, un cost total d'uns 40.000 euros, està inclosa dins del Pla +Cerca de la Diputació d'Alacant. A més ha rebut una subvenció de la Generalitat Valenciana de 18.000 euros per a la museïtzació del refugi antiaeri.

Tot el procés de recuperació del refugi va ser explicat al públic per l'antropòloga Verónica Quiles, responsable de l'excavació i del projecte expositiu, i pel regidor de Cultura, David Aracil. Aquest xicotet amagatall és un refugi antiaeri destinat a protegir la família del tinent de carabiners José Muñoz Vizcaíno i del personal civil i militar resident en la finca en 1939. El refugi disposa de dues boques d'accés, encara que podria existir una altra a través de l'antic celler, segons algunes fonts consultades, per les quals s'accedeix a sengles escales i corredors que condueixen a una galeria central.