Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

La complicada història de la tomba de Blasco Ibáñez, l’escriptor i polític que volia reposar en una València republicana

El sarcòfag de Blasco Ibáñez prompte albergarà a l'escriptor en el seu emplaçament definitiu.

Toni Cuquerella

0

“Vull descansar en el cementeri valencià més modest, al costat del Mare Nostrum que va omplir d’ideal el meu esperit. Vull que el meu cos es confonga amb la terra de València, que és l’amor de tots els meus amors”. Aquesta és la llegenda gravada en la làpida del novel·lista, polític i periodista valencià Vicente Blasco Ibáñez (1867-1929), les restes del qual descansen en l’antic cementeri civil de València. Però aquest epitafi no va ser l’únic dels seus últims desitjos i si ara isquera de la tomba pot ser que no deixara canya dreta al saber fins a quin punt se n’ha complicat el compliment.

Actualment, les restes de Blasco Ibáñez estan en un nínxol d’aquest cementeri de València amb una discreta làpida negra en què es llig l’epitafi esmentat. Però aquesta setmana s’han iniciat les faenes per al que es preveu que siga ja el seu lloc de repòs definitiu, a un sarcòfag esculpit per l’artista Marià Benlliure, amic de l’escriptor valencià. Es tracta d’una ubicació definitiva en el Cementeri General de València que haurà tardat 93 anys des de la seua mort després d’uns avatars que farien calfar la sang de l’autor de Cañas y barro.

I és que Vicente Blasco Ibáñez, escriptor d’èxit universal en la seua època, va morir el 28 de gener de 1928 a Menton, a la Costa Blava occitana, on vivia des del 1921 en la vil·la Fontana Rosa (que evocava el seu xalet de la platja valenciana de la Malva-rosa). S’hi va autoexiliar davant la instauració a Espanya de la dictadura de Primo de Rivera durant el regnat d’Alfons XIII, i allí una pneumònia va posar fi a la seua vida un dia abans de complir 61 anys. Però Blasco Ibáñez no tenia previst que les seues restes descansaren definitivament en terra francesa, on va ser enterrat amb una senyera i una bossa de terra valenciana, sinó que volia tornar a València perquè fora el seu estatge etern... encara que no abans que Espanya tornara a ser una república.

Aquest desig de l’escriptor es va complir poc més de tres anys després. La figura de Blasco Ibáñez no havia sigut oblidada pels polítics de la Segona República i es va formar un comité per complir l’últim desig de l’escriptor i polític, coordinat entre el Govern de l’Estat i l’Ajuntament de València. Finalment, el retorn es va produir el 29 d’octubre de 1933 a bord del cuirassat Jaime I, vaixell almirall de l’armada espanyola. Al port, una multitud esperava el retorn de les restes del fill pròdig. També autoritats com el president de la República, Niceto Alcalá Zamora; el president del Govern, Manuel Azaña; el president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, i diversos ministres. El seguici va passejar el fèretre des del port fins a la Llotja, al centre de la ciutat, on va ser exposat uns quants dies, i posteriorment va ser conduït a la sala de regidors del Cementeri General.

Però el desig de Blasco Ibáñez de descansar en terra republicana va durar poc més de cinc anys, i d’aquests quasi tres van ser de Guerra Civil. Després de la guerra, hi hagué quatre dècades de dictadura franquista i ja van 45 anys de democràcia amb monarquia. Durant la dictadura es va mantindre la provisionalitat del nínxol, ja que el mausoleu ideat per l'arquitecte Javier Goerlich amb el sarcòfag de Benlliure no s’havia acabat. Amb això el mausoleu es va oblidar i el sarcòfag va passar el 1940 al Museu de Belles Arts, on va romandre fins a l’any 1998, en què va ser traslladat al claustre gòtic del Convent del Carme. El 2017, per petició del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana, va tornar al Museu de Sant Pius V. En els pròxims dies es traslladarà el sarcòfag perquè hi puga acollir les restes de l'escriptor i que descansen en pau esperant l’adveniment de la tercera república

Mobiliari religiós

A les contrarietats patides per la memòria del Vicente Blasco Ibáñez republicà, cal afegir les del propagandista anticlerical.

Elements utilitzats en el seu seguici funerari a València el 1933 són ara utilitzats per a cerimònies religioses. Com aquesta setmana explicava La Vanguardia, dos peveters que van acompanyar l’esdeveniment de la repatriació de les restes són usats hui com a pila d’aigua beneïda i com a suport d’un dispensador de gel hidroalcohòlic. Aquests peveters, segons explica el doctor en història de l’art i expert en la València republicana Néstor Morente, són de bronze i es van confeccionar expressament per al seguici fúnebre de Blasco Ibáñez. Després d’aquest ús van quedar emmagatzemats en el Cementeri General de València, on els sacerdots n’han fet una utilització discrecional.

El Blasco Ibáñez crític acèrrim de l’Església en llibres com La catedral pot ser que s’haja regirat en la tomba. El seu nínxol s’obrirà prompte.

Etiquetas
stats