Crònica inèdita sobre la pesta del segle XVII a València, “un daltabaix econòmic, demogràfic i psicològic”

Vicent Josep Escartí, catedràtic de literatura medieval i moderna de la Universitat de València, ha aconseguit traçar una visió panoràmica de la pesta que va assotar València en el segle XVII. Després de la traducció i l’edició de les vivències de l’investigador mèdic, teòleg i dominic Francesc Gavaldà (València, 1618-1686) sobre l’epidèmia que va assolar la capital, Escartí presenta el relat inèdit del jesuïta Vicent Arcaina (Alcoi, 1578 - València, 1660). “La pesta va ser un daltabaix econòmic, demogràfic i també psicològic”, declara a elDiario.es l’investigador Vicent Josep Escartí.

El jesuïta, a manera de cronista de l’epidèmia, situa l’inici de l’epidèmia al barri de Russafa, amb origen a Alger, i relata la diversitat d’opinions entre les autoritats sanitàries de l’època, amb el rerefons del tancament de la ciutat i, per tant, de l’activitat econòmica. “Quan hi havia una pesta d’aquestes característiques, es tancaven les portes de la ciutat perquè ningú entrara o isquera”, explica Escartí, que destaca les “pèrdues econòmiques importants” que suposava el confinament.

L’onada de pesta que afecta València des d’octubre del 1647 fins a la primavera del 1648 va ser l’epidèmia més gran que havia patit fins llavors la ciutat (quasi mig segle abans la pesta havia arrasat Xàtiva). L’onada es va expandir després a Barcelona i a altres territoris de la Corona d’Aragó. A València, la pesta es va introduir provinent del nord d’Àfrica (Gavaldà apunta un vaixell d’Alger on també hi havia un brot de pesta). El juny es van observar les primeres morts de pesta a Russafa i l’agost la malaltia afectava tota la ciutat.

La crònica de Vicent Arcaina, editada per l’Ajuntament de València, es complementa amb la del dominic Francesc Gavaldà “perquè el relat del jesuïta pretén ser més fidedigne a algunes realitats i incorpora notícies d’altres llocs que no són la ciutat de València, de les missions dels seus germans en pobles de l’Horta, del Camp de Morvedre, a Castelló de la Plana”.

“Mentre que la crònica de Gavaldà s’esforça a mostrar la gran actuació que va tindre la corporació municipal, en el cas d’Arcaina hi ha una voluntat de lloar i enaltir i posar de rellevància el servei comunitari que van fer els jesuïtes”, indica Vicent Josep Escartí.

L’investigador ha recuperat la biografia d’Arcaina, docent de gramàtica, filosofia i teologia, la crònica de l’epidèmia del qual s’estructura a manera de dietari. “El text d’Arcaina és singular, perquè en definitiva és una mena de carta anua que enviaven els jesuïtes als seus superiors”, en el seu cas “explicant-los què ha passat en els primers mesos de la pesta a València”.

Així doncs, el jesuïta descriu l’organització de la resposta sanitària. “Es va crear un cementeri nou per poder enterrar tal quantitat de morts com estaven produint-se en aquells dies”, explica Escartí. “Les escenes que es relaten en totes dues cròniques són realment dures, de gent morint pels carrers, morts que no volen ser reconeguts pels familiars, perquè això significava tancar les cases”, afig.

Paral·lelismes entre epidèmies

L’especialista va començar a treballar tots dos relats durant el període més dur del confinament per la crisi sanitària de la Covid-19, observant així els paral·lelismes entre totes dus epidèmies.

Salvant les distàncies, “mostraven cada dia pràcticament les mateixes coses que passaven en la nostra societat: la por de quedar desproveïts sense menjar o els problemes per a enterrar els morts”. “Recorde”, postil·la Escartí, “les imatges d’Itàlia amb els fèretres o les de Madrid, que posaven els pèls de punta; això mateix ho podies veure en les cròniques de Gavaldà i Arcaina”.

Les cròniques sobre la pesta a València el 1647 també recullen la solidaritat d’altres poblacions que enviaven queviures a la ciutat confinada. “Una altra cosa a tindre en compte”, indica Escartí, “és com el jesuïta Vicent Arcaina es va preocupar de deixar una memòria per a les pestes futures”. “Per fortuna, les següents ja no van ser tan bàrbares”, conclou Vicent Josep Escartí.