La vida un any després d’eixir del carrer: “Abans tenia por, fred i vergonya; ara no tinc res d’això”

Por, vergonya, fred. Fred, por i vergonya. Són les paraules que repeteix Adam quan parla de la seua vida al carrer. Domina el castellà i, encara que reconeix que se li ennuega una mica la gramàtica, ja parla d’aqueixa vida en pretèrit imperfecte.

Són les dotze del migdia i el saló de sa casa fa olor de café i espècies. En el forn hi ha un guisat que encara no vol revelar. “Menjaràs ací. A casa d’Adam, siga l’hora que siga, es menja”, explica Sabina. Adam confessa que li encanta la cuina i que devora xous d’impacte culinaris com Masterchef. “Mentre ells cuinen jo anote, són els mateixos ingredients, després prove”, explica. “He de continuar viu mentre hi haja supermercats per a comprar ingredients”, bromeja.

Als seus 61 anys és un home ple de vitalitat. Té el nas trencat, mentre espera una operació, problemes d’esquena, cataractes i una alegria desbordant. Amb el seu accent polonés, explica que ve de Krosno, una ciutat mitjana al sud del país, prop de la frontera amb Ucraïna i Eslovàquia, on està la seua família. Adam viu a Espanya quasi 20 anys, dels quals els cinc últims els va passar al carrer, dormint en túnels, portals o parcs. Mai no ho va dir a la seua família, perquè li feia vergonya explicar-los-ho. A més, indica, un no creu que li haja a passar mai, ni que siga durant una temporada llarga, així que rebutja demanar ajuda. “Tinc nets que només conec per Internet”, explica apesarat, mentre conta que li agradaria tornar amb ells. Fins fa uns mesos, la idea semblava una odissea, ja que li havien robat la documentació.

Després d’una dècada treballant en la construcció a Espanya, Adam va perdre la faena, la casa i el passaport, que acaba de recuperar i mostra amb orgull. Hui viu en un pis modest en el districte de Jesús, a l’altra banda de les vies de l’AVE, a València, gràcies a un programa de la Fundació Rais, Housing First. El programa concep l’habitatge com un espai segur per a les persones més vulnerables, en les quals a l’estada a llarg termini al carrer se sumen problemes de salut mental o addiccions. L’objectiu, expliquen els responsables, és “proporcionar a les persones sense llar amb més dificultats, directament, com a primer pas i de manera permanent i incondicional, un habitatge. Una vegada ací, un equip professional els proporciona el suport que demanen i facilita que la persona genere vincles amb la comunitat”.

En els noranta Polònia va patir una greu crisi econòmica que va obligar a emigrar milers de ciutadans, molts dels quals van triar Espanya, amb el boom apuntant, com a lloc per a buscar ocupació. Adam tenia una petita empresa de construcció i es dedicava a fer reformes i obres noves durant la meitat de l’any. L’altra meitat, explica, buscava faena per als mesos càlids, ja que a l’hivern és pràcticament impossible treballar en l’exterior.

Abans que la crisi s’agreujara, va patir un accident de trànsit greu que el va deixar mesos hospitalitzat. Sense poder moure’s del llit, va haver de demanar a la seua dona que tancara l’empresa en què hi havia cinc treballadors a càrrec seu. Es va quedar sense faena i pràcticament sense contactes, així que va decidir, amb un company, buscar faena a Espanya. Des de Polònia van parlar amb uns quants constructors i, en tot just uns mesos, estava vivint a la Pobla de Vallbona, treballant com a oficial d’obra, en negre. “Necessitava permís de residència per a tindre un contracte, i un contracte per al permís de residència”, explica. Quan va obtindre el permís, es va fer autònom una temporada, encara que va acabar treballant per a una constructora amb 70 obrers més.

Els primers anys hi havia faena a tot arreu i enviava religiosament diners a la seua dona i les seues dues filles, que continuaven a Krosno. Va llogar un pis al carrer de Sueca, al barri de Russafa (València), quan els preus encara permetien que un treballador visquera en aquest barri. El 2012 l’empresa va tancar i els setanta empleats van anar a l’atur, després de tres mesos sense cobrar. Adam va començar a tindre problemes per a pagar el lloguer i, passats uns mesos, la propietària del pis li va demanar que se n’anara. D’un dia per a l’altre, pràcticament amb el que duia posat, es va quedar al carrer.

A Espanya no hi ha dades oficials sobre les persones que viuen al carrer. Des de la fundació Rais assenyalen que l’últim estudi de l’Institut Nacional d’Estadística és del 2012 i assenyala que hi ha 23.000 persones al carrer. El 2016, un altre informe del Govern apuntava que hi havia 8.000 persones de manera estable als carrers. Organitzacions com Càritas van augmentar la xifra a 40.000, basant-se en els que acudeixen als seus serveis. Segons expliquen des de Rais, “no es coneix la dimensió real del problema i no hi ha un perfil determinat” de persona que viu al carrer. A més, expliquen, les persones que viuen en barraques, en habitatges ocupats o sota un sostre no residencial –com un traster, un pàrquing–, no entren en les estadístiques. “30.000 persones són com una ciutat sencera de persones sense llar”, assenyalen els seus responsables. Actualment l’organització té cinc pisos a València i prop de 300 en tot l’Estat espanyol.

En el cas d’Adam, rep una visita setmanal d’una treballadora social amb qui ha desenvolupat un vincle afectiu important. “És una persona que té dos cors”, diu d’ella, mentre serveix el menjar. Com que no tinc ingressos, la fundació s’encarrega de sufragar necessitats bàsiques com l’alimentació i els productes d’higiene, a més d’acompanyar-lo per a fer tràmits com la recuperació del passaport o la sol·licitud de la renda d’inclusió. Sabina l’ha acompanyat durant aquest primer any en la seua llar nova i a les seues intervencions quirúrgiques. També s’ha convertit en tastadora de tots els seus plats, que treballa durant hores. “Ma mare em va ensenyar a cuinar des de molt menut. Tenien un camp i animals en la granja i jo cuinava per a la família”, relata. “Abans, al carrer, tenia por, fred i vergonya. Ara no tinc res d’això”, sentencia amb orgull.