Un mercat de cítrics malalt: Exportadors espanyols que es fan d'or mentre els seus agricultors s'arruïnen

Si bé els productors minifundistes del sector del cítric valencià travessen un moment de profunda crisi després d’una campanya desastrosa a causa, entre altres motius, de la competència deslleial i d’una cada vegada més evident necessitat de reformes, no sembla ser el cas dels diferents nivells del sector del cítric. Per als exportadors valencians de cítrics, amb un mercat que no coneix fronteres, la caiguda dels preus –que ha posat en peu de guerra els llauradors valencians– ha suposat una oportunitat de negoci.

Una de les grans famílies valencianes amb més projecció i força en el sector són els Martinavarro, històrics de l’exportació de cítrics que el 2017 van culminar la creació de la societat Cítrico Global quan es van fusionar amb la societat de Huelva, Río Tinto. El resultat és un gegant exportador global de cítrics que ha fet augmentar el patrimoni dels Martinavarro, segons les xifres de gener d’enguany, a 330 milions d’euros –un augment del 10% respecte de l’any passat.

Tal com explicava en un article El Confidencial a mitjan del 2018, els Martinavarro han creat un grup que comparteix terreny de joc amb gegants com la Sociedad de Compras Modernas –Carrefour– i que posseeix una explotació pròpia de 8.000 hectàrees. Disposen, a més, de sis plantes d’empaquetatge a Castelló, València i Huelva, amb un volum total de 500.000 tones de cítrics –tant de productors nacionals com internacionals.

Ocults al fisc durant un temps

A la fi del 2017, de 120.000 noms de persones i empreses amb estructures deslocalitzades constituïdes en paradisos fiscals fets públics per la premsa, van sorgir els noms d’uns quants membres de la família Martinavarro. La diversificació de negocis de la família i els interessos creixents en diferents mercats internacionals –amb filials a l’Argentina, Holanda o el Regne Unit–, van portar la família a constituir el 2001 una estructura trust amb el domicili a les Illes Caiman i societats a les Illes Verges Britàniques per a canalitzar inversions en fons.

Aquestes societats se solen establir en entramats molt complexos amb la finalitat d’eludir el pagament d’impostos o d’amagar-se davant del fisc. En el cas dels Martinavarro, segons han explicat ells en un comunicat, les societats es van constituir per a dur a terme inversions financeres. Finalment van decidir repatriar els diners i regularitzar-los davant de l’Agència Tributària. 

Els més mal parats de la cadena de preus

L’enfonsament de preus, que ha portat els llauradors valencians a deixar les taronges en els arbres, no afecta negativament els exportadors. L’agricultor, explica un portaveu de l’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA-ASAJA), és l’última baula de la cadena productiva i, per tant, no té la possibilitat de repercutir l’augment de costos per a obtindre un marge més ampli. El llaurador i els productors minifundistes ocupen una posició més feble i són els que més pateixen les situacions com l’actual, amb una competència deslleial brutal i problemes interns.

L’última campanya ha posat de manifest un gran desequilibri de les relacions de força en una cadena de producció molt asimètrica, asseguren des de l’associació. Mentre que els exportadors i les grans superfícies poden jugar amb els marges que obtenen, el llaurador es troba en una situació d’indefensió i és incapaç de competir en el mercat global.

“La sensació que tenim és que tots són capaços de traure els seus marges i beneficis, i al final l’únic que perd és l’agricultor. Per això hem demanat una sèrie de mesures i iniciatives al Govern i, sobretot, a Brussel·les perquè els llauradors puguen finalment cobrar un preu just”, manifesten des d’AVA-ASAJA.