“El del Botànic és un govern reformista, que va posant en marxa polítiques públiques i nous serveis”

Al si del govern valencià que presideix Ximo Puig dos consellers exerceixen una certa autoritat basada en l’experiència. Són el titular d’Hisenda, el socialista Vicent Soler, catedràtic d’Economia, i el de Transparència, Manuel Alcaraz, de Compromís, professor de Dret Constitucional. Tots dos han publicat llibres, no solament de les seues especialitats, sinó també sobre la societat valenciana i els problemes que presenta. Alcaraz (Alacant, 1958) milita, a més, en Iniciativa del Poble Valencià, el partit de la vicepresidenta Mónica Oltra, que ha explicat alguna vegada que discuteix més amb ell que amb cap altre conseller.

En l’equador de la legislatura que va afavorir el canvi polític després de més de dues dècades d’hegemonia del PP, Alcaraz reflexiona sobre allò que s’ha aconseguit des que es va signar el Pacte del Botànic, sobre els problemes que ha trobat el Consell i les perspectives de futur.

En una conferència recent en un fòrum d’opinió, en fer balanç, exclamava vosté: “No ens conformem amb quatre anys”. Més enllà del fet que tots els governs volen perpetuar-se, per què mereix el govern del Botànic quatre anys més?

Allà marcava dos grans èxits de política general. L’un, el fet d’haver superat la fase que ser valencià feia vergonya (encara que, en realitat, fóra culpa d’una part dels valencians). Això t’immobilitzava. I és evident que, des que el govern del Botànic està en la Generalitat, la capacitat de pressió, d’influir fora de la Comunitat Valenciana, és real. Es tracta, però, d’una realitat que necessita créixer. Encara ens falta establir molts vincles amb la societat civil per a pressionar davant del Govern de l’Estat, les institucions europees, etc. A més, cal evitar una recaiguda pel que fa a històries, no tant de corrupció, com d’amiguisme i nepotisme. Estic convençut que el PP recauria de manera generalitzada al cap de pocs dies de governar. Sobre això no hem sentit cap reflexió. Hem sentit que demanaven perdó una vegada per la corrupció. Però, a banda de la gran corrupció, hi ha una corrupció capil·lar sobre la qual el PP encara no ha fet cap reflexió.

El segon èxit consisteix en el fet que hem estabilitzat el malalt. La Comunitat Valenciana s’ha estabilitzat en termes de dèficit, de funcionament de les institucions, de relació amb la societat, de transparència. I s’han posat en marxa una gran quantitat de polítiques públiques que van més lentes del que ens agradaria, i ho reconeixem, però que cada dia són més fermes. La realitat i la percepció ciutadana és que necessitem més temps.

Més temps, més diners i més funcionaris, no? La queixa del govern del Botànic se centra en la falta de finançament i de funcionaris...

Hi ha dades extraordinàriament alarmants. No se li pot estar explicant al ciutadà cada vegada que sorgeix un problema, però és evident que, per a mantenir els serveis públics amb un mínim d’eficàcia, calen més funcionaris i més joves, amb competències noves. Cal modernitzar l’Administració. No és una crítica als funcionaris que hi ha, sinó que, a causa dels anys que han passat sense convocar-se oposicions, és normal que es done un cert envelliment de la població funcionarial. Jo també sóc un funcionari major. El que exigeix aquest Consell als funcionaris és molt i no podem sinó estar-los agraïts. Cal tenir en compte que aquest és un govern reformista, que va engegant polítiques públiques i serveis nous.

I conselleries noves com la seua...

Ací, per exemple, hem posat en marxa el portal de transparència, el registre de conflicte d’interessos està a punt. Volem fer un registre de lobbys i volem crear òrgans destinats a promoure la participació ciutadana. Són coses que demana la societat, però que necessiten funcionaris. L’esforç que ha de fer la Direcció General de Tecnologies de la Informació i la Comunicació, que depén de la Conselleria d’Hisenda, és immens. Hem de modernitzar l’estructura i anar envers una Administració telemàtica. Això és molt difícil.

El Consell del Botànic, com un surfista, semblava que agafava una onada de canvi que arribaria al Govern d’Espanya. Però l’onada s’ha quedat ací i l’ha deixat en primera línia de platja. Fins a quin punt ha regirat això les expectatives?

Si ha d’haver-hi un Govern d’esquerres, sens dubte haurà de ser molt més sensible envers els problemes dels valencians. Per què? Perquè no hi haurà un Govern d’esquerres a Madrid si l’esquerra en conjunt no és capaç de mostrar més sensibilitat envers els problemes de falta d’equitat en el conjunt de l’Estat, sense incorporar aliances noves i sense sensibilitat envers fenòmens nous de la societat espanyola que tenen el reflex, entre altres, en el problema del finançament autonòmic. No pot haver-hi un Estat social complet, que serà la bandera amb què tornarà l’esquerra al Govern de l’Estat, sense assumir que no es pot deixar arrere una comunitat de cinc milions d’habitants.

He parlat de vegades d’una tercera Espanya. Pense que hi ha una Espanya molt integrada; hi ha una Espanya que se’n vol anar, com Catalunya, o que ha aconseguit històricament una sèrie de privilegis, com els bascos o els navarresos, però també una tercera Espanya, formada per unes comunitats que no reivindiquen una eixida separatista, però que cada vegada es poden sentir més incòmodes en un Estat que es va recentralitzant. O l’esquerra comprén això o no arribarà al Govern. I si per un avatar ho aconseguira, tindria molts problemes. Això no vol dir que l’esquerra haja de ser més nacionalista o menys. Aquests són debats de Madrid, en què aquest govern no ha caigut mai.

És veritat que la victòria del Botànic es va inscriure en una onada de triomfs parcials d’esquerres amb diverses fórmules. Podem presumir del fet que la que ha demostrat més estabilitat és la de la Comunitat Valenciana. D’això, ens n’hem de sentir orgullosos.

Gestionar la diversitat sembla haver-se convertit en un problema difícil de superar per a l’esquerra...

En general, en les esquerres continua havent-hi un problema que es dóna amb més o menys intensitat. Em referisc a l’existència de persones, dirigents, que no han assumit que l’època de les majories absolutes s’ha acabat per a unes quantes dècades. Davant d’una situació de crisi, es va produint una fragmentació de les cultures polítiques a esquerra i a dreta. El que passa és que la dreta ho té més fàcil per no fragmentar-se tant, però l’esquerra no. I necessita desesperadament retrobar-se amb un discurs propi. Per exemple, em fascina aquest problema: què dóna sentit a la militància política. Si els integrants dels partits polítics no troben cap sentit al fet de militar, la fórmula partit estarà en crisi. Això és probablement un fet que acabem de veure en el PSOE, però sobretot és el que veiem en el PP de la Comunitat Valenciana, que intenta desesperadament construir un model centralitzat, unitarista, i no se’n surt. El final de les grans majories absolutes planteja un problema que encara no està resolt: com governar fent perceptible a la ciutadania que es resolen problemes i no sols s’enarboren banderes. Nosaltres oferim probablement la resposta més eficaç de tot Espanya.

I quin paper té Compromís en aquesta fórmula valenciana?

Compromís va ser l’assaig general. Va ser i continua sent una agrupació de forces polítiques inicialment reduïdes que prenen consciència de la necessitat d’agrupar-se. Diria que hi ha diversos fenòmens que hi coincideixen. L’un és la pulsió verda, que no sols és d’Els Verds. Per exemple, en Iniciativa hi ha molta pulsió verda, perquè es retroba amb si mateixa parlant de l’esquerra ecosocialista. Però també en el Bloc hi ha un discurs de defensa de la terra. D’altra banda, el discurs és molt valencianista en conjunt. No sols pel que fa al Bloc. En Iniciativa ens ha preocupat molt el tema de la qüestió nacional o de la vertebració del país. Només cal llegir les coses que hem escrit uns quants. Fins i tot en Iniciativa hem estat en algunes coses més sensibles a una vertebració que no oblide el sud o que no oblide les comarques castellanoparlants.

En el Bloc hi ha hagut també una obertura a un pensament progressista que comportava superar alguns dels principis amb què es va construir inicialment. He al·ludit alguna vegada a la recerca desesperada d’una burgesia valencianista que mai no s’ha trobat. No ha estat, per tant, un agregat de peces, sinó que ha suposat una aproximació que abans s’anomenava dialèctica i que ha comportat una certa síntesi. Per això ha estat un assaig general. A més, hi ha un factor curiós. Més enllà d’alguns moments tàctics, Compromís és una esquerra no socialista, però no una esquerra antisocialista. I això és important, perquè durant dècades en què el Partit Socialista era hegemònic, i de vegades insultantment hegemònic, l’esquerra podia ser prosocialista i acabar entrant en una satel·lització per part del PSOE o podia acabar sent antisocialista, amb la qual cosa es feia irrellevant.

És això el que pot passar a Podemos?

Em sembla que el tema de Podemos és més complicat. Va fent un trànsit, que no sé si serà capaç de culminar, de la ideologia a la política. Els ha passat a altres forces de l’esquerra.

Pot passar-los com a Esquerra Unida?

Pot passar-los, poden acabar sentint-se molt còmodes amb els discursos amb què sempre s’acaba tenint raó. Ara bé, hi ha parts importants de Podemos que són molt conscients d’aquest perill i intenten avançar i canviar. Podemos avançarà molt quan governe directament. Aquest serà l’estadi següent de Podemos, baixar de les muses al teatre.

De vegades Podemos fa la sensació que creu en una alternativa d’esquerres sense el PSOE. Hi ha cap alternativa que no passe pel PSOE?

En aquest moment no hi ha cap alternativa d’esquerres que no passe pel PSOE i per una altra força diferent del PSOE, que en uns llocs és Podemos, en altres Compromís, En Comú o allò que puga sorgir. Ací passaran encara més coses. Estic convençut que es produiran altres expressions d’aquest sisme submarí. Qui sap si seran plataformes o què. Dependrà de si hi ha canvis en les lleis electorals. El problema és fins on admet un sistema polític la fragmentació permetent la governabilitat. Històricament, en la filosofia democràtica des de la postguerra hi ha hagut una escissió entre poder i poder ser, però ara s’hi ha introduït un altre factor: com ser.

A què es refereix?

Podem recuperar algunes coses del discurs socialdemòcrata originari; per exemple, a Espanya coses de l’eurocomunisme, o d’un pensament llibertari, i incorporar-hi el pensament verd. Però com es vertebra tota aquesta amalgama? Vet ací la qüestió. Un dels descobriments de la crisi és que el color del gat sí que és important. No n’hi ha prou que cace ratolins. Si el sistema sanitari es va privatitzant, s’acaba convertint en un factor de falta d’equitat. Allò que és vertader en el curt termini potser ja no ho serà en el llarg termini. Aquest és l’ensenyament de la necessitat de reconstruir l’Estat social.

Fent autocrítica, què podria haver fet el govern del Botànic aquests dos anys i no ha fet?

El gran pecat del govern del Botànic és la ingenuïtat. Són dues classes d’ingenuïtat. D’una banda pensàvem que governar seria més fàcil del que realment és, que era més qüestió de voluntarisme que de coneixements. I de l’altra, pensem que una majoria electoral significa automàticament una majoria social de suport. Aquesta majoria social de suport existeix, però cal constituir-la molt més. Les majories socials, perquè siguen perdurables en el temps s’han d’anar reconfirmant, a través d’actes simbòlics, d’adhesions a coses... Probablement, hem de posar molt més èmfasi encara, en el que queda de legislatura i en la pròxima legislatura, en les classes mitjanes atrapades en un ascensor entre dos pisos. Ací l’ascensor social s’atura i, per tant, la majoria social passa per la manera com aconseguir que l’ascensor es torne a moure, encara que siga molt lentament, sense deixar en la planta baixa molts sectors de la població. Es tracta de reconstruir principis de solidaritat en què el discurs de rescatar persones siga un compromís ferm, irrenunciable.

Molta gent coincideix en el fet que el model econòmic és un dels aspectes en què més ha fallat el Consell. Per què?

El conseller d’Economia ho ha repetit i no sempre se l’ha entés bé. El model econòmic és fruit de tantes decisions i té uns nivells tan grans de complexitat que és el més lent de tot un procés. No pots, per un acord del Consell, canviar parts decisives de l’economia. Anem restaurant. I això comporta canvis estructurals. Per tant, demana temps, incorporar coneixement. És un lloc comú en el discurs de tots els governs que la incorporació de coneixement és fonamental. Però com s’hi incorpora? Un dels seminaris que farem a Alacant en els “Diàlegs d’estiu” està dedicat al canvi tecnològic i el canvi social. No en podem fer una qüestió naïf. A més, el canvi econòmic té un marge de maniobra molt escàs. Depenem en açò de decisions europees i del conjunt de l’Estat. Finalment, i és el més obvi, un canvi econòmic pot fer-se millor en una bona situació econòmica i amb el infrafinançament autonòmic resulta molt difícil. Els consellers d’Economia i d’Hisenda i el mateix president Puig són conscients que hem d’aprofundir els debats econòmics.

Però hi ha diferències amb el model que van heretar?

El discurs va lligat estretament a la sensació que l’única possible era una economia de pirates. Una de les colonitzacions de la corrupció és la del discurs econòmic. Semblava que no hi havia cap altra economia possible que no fóra la de les morterades. Superar això en l’imaginari col·lectiu costa.

Allò que sí que ha fet aquest Consell és mantenir una presència intensa a Europa. És una reacció davant de l’abandonament de les relacions europees dels anteriors governs del PP?

Francisco Camps va tractar de practicar el seu peculiar Brexit. Alguns dels governs del PP provocaven, més que una sensació de ràbia, autèntica vergonya aliena. Un dels episodis més ridículs va ser quan Camps es va enfadar amb Europa i va decidir llevar la bandera europea. Les polítiques europees no servien per al model econòmic que el PP va tractar d’assajar. Moltes vegades pensem que això de la corrupció va ser una cosa superposada al sistema polític. I no va anar així. Va haver-hi una simbiosi molt clara entre la manera de gestionar la cosa pública i de concebre l’economia. Per més crítiques que li fem, aquest no és el model d’Europa. Aquell era un model de gestió de la globalització en països molt del sud, molt endarrerits. Per això requeria cada vegada més dosi d’autoritarisme. Mantenir el règim incorrupte requeria això. Per això en l’última etapa es va afonar tot tan ràpidament. No es podia mantenir. Quan va arribar la crisi, va fer aigua el model econòmic i tot el sistema.

Inclòs el sistema financer...

El financer i el polític.

En la base electoral del govern del Botànic hi ha gent acostumada a viure molts anys en la resistència que sembla patir molt quan s’acosten les eleccions i ho veu tot molt malament. Què pensa d’ells?

En una jornada en Comissions Obreres deia que hi ha un perill que sempre aguaita l’esquerra espanyola, que és el de l’acudit: contra Franco vivíem millor. Hi ha un cert vertigen davant del fet de protagonitzar el canvi des del govern. Un dels perills, sobretot de l’esquerra no socialista, és caure en la metàfora de la barricada. També faria una moratòria en els discursos de l’esquerra en l’ús del poema de Kavafis sobre Ítaca. A veure si arribem a Ítaca alguna vegada, home! Jo vull arribar a port.

L’esquerra ha de fer canvis culturals importants. I això és difícil. Torne a llegir Gramsci sobre el període d’entreguerres i es veu que estem en una època d’una certa guerra de posicions. Després del triomf de Trump, el Brexit, la situació a França, Putin..., vivim un moment de cert reflux de l’esquerra, que ha d’aprendre a portar el govern sense convertir-lo en una barricada, a fer que fluïsca el diàleg i no prevalga l’obsessió per l’adversari. El problema més gros del progressisme és que puga convertir-se en una ideologia conservadora.