Contraofensiva republicana sobre Nules

El 22 de juliol de 1938, després de cinc mesos d'ofensiva pel Nord del País Valencià i el Baix Aragó, amb l'objectiu de prendre València, les forces franquistes xocaren amb el sistema defensiu que els republicans havien estat construint des de feia mesos: la línia XYZ. Però en la mesura que l'Exèrcit d'ocupació, com els mateixos franquistes l'anomenaven, s'aproximava a la capital del Túria, l'Alt Comandament republicà preparava secretament una forta ofensiva que, inicialment, havia de reduir la concentració de forces al país i, en segon terme, si l'atac tenia èxit, reduïra la distància entre el front situat al Sud de Castelló de la Plana i el de Catalunya. La matinada del 25 de juliol, forces republicanes del recentment constituït Exèrcit de l'Ebre, travessaren aquest riu que els feia de línia de contacte i avançaren uns quilòmetres cap al sud, fins a consolidar posicions. Començava la batalla més dura i sagnant de tota la guerra.

Ràpidament Franco va respondre i desplaçà cap a aquest sector les reserves de què disposava. Atesa l'envergadura de l'atac republicà, també recorregué a forces que tractaven d'obrir-se camí cap a València. A la sorpresa inicial, que permeté l'avanç republicà, seguí una gran concentració de la màquina militar de Franco per frenar el progrés de l’enemic i recuperar el territori perdut.

En aquestes circumstàncies, el general Vicente Rojo, cap de l'Estat Major republicà, sol·licità que es dugueren a terme ofensives en altres fronts a fi que l'enemic distraguera tropes de l'Ebre cap a altres sectors. Rojo, en el seu informe al govern de 7 de setembre de 1938, deia: “Para provocar a nuestro favor el desequilibrio solo puede recurrirse a acciones indirectas en otros frentes que por su resultado favorable obliguen al adversario a desplazar reservas, las que tienen en el Ebro, debilitándose así la violencia del ataque, juego similar de fuerzas al que motivó esta maniobra del Ebro para restar de Levante tropas y evitar la consumación de la maniobra ofensiva sobre Valencia”.

De manera urgent, el coronel Menéndez, cap de l'Exèrcit de Llevant, va donar instruccions als Cossos d'Exèrcit que comandava perquè estudiaren operacions ofensives i distragueren forces del bigarrat front de l'Ebre. Una de les primeres respostes fou la del XVI Cos d'Exèrcit, que mantenia la línia defensiva del Javalambre, dissenyant una operació que des de les seues posicions desallotjara les defenses enemigues entre la Muela de Sarrión i el Alto del Buitre, per tal de poder avançar després fins a ocupar la carretera Terol-Sagunt i així ofegar el proveïment del front enemic a la línia que els rebels havien consolidat entre Caudiel i la Peña Salada.

L'atac es va iniciar el 18 de setembre, tenint com a força principal la Divisió de Xoc núm. 70 comandada per Nilamón Toral, que ja coneixem de les defenses d'Albocàsser i Betxí; després d'una primera fase victoriosa, el front es va estabilitzar, i amb l'arribada de reforços, fonamentalment de la Divisió Littorio italiana, el 23 de setembre, amb el replegament republicà a les antigues posicions, es va donar per finalitzada la batalla del Javalambre

Nules en l'objectiu

Encara que l'ofensiva de Sarrión va causar un seriós problema al desplegament franquista, per al general Rojo l'ofensiva estratègicament més eficaç era la que s'havia de desenvolupar pel sector de la costa. Per a això, la Secció d'Operacions de l'Exèrcit de Llevant republicà, amb data 24 de setembre, emeté un informe mitjançant el qual, vist l'èxit parcial obtingut en l'operació de Sarrión, donava instruccions perque els Cossos d’Exèrcit XIX i XX executaren operacions ofensives a les respectives zones d’acció, el Cos XIX per la serra d'Albarrasí, a les proximitats de Terriente, i el XX per la costa “con el objeto de dividir la atención enemiga, fijar sus reservas impidiendo la maniobra de estas y solicitar su atención en diferentes puntos, para debilitar sus esfuerzos y causarle un quebranto mayor.” Les dues operacions no podien ser simultànies, ja que la manca de peces d'artilleria obligava a concentrar-les secuencialment allà on havia de tenir lloc un atac.

El 20 d'octubre, el XX Cos d'Exèrcit emeté l'ordre d'Operacions per a llançar una ofensiva i ocupar la Vilavella i Nules avançant la línia del front pel nord d'aquestes poblacions. L'encarregada era la 49 Divisió. Al mateix temps, per a donar suport a l'operació principal, forces del XXI Cos d'Exèrcit hostigarien l'enemic per l'interior de la serra d'Espadà.

Encara que les forces implicades estaven preparades per atacar, una nova ordre d'operacions, la número 15, comunicà: “I.-… el enemigo se encuentra advertido y vigilante, y dispone de medios con que hacer frente a cualquier acción propia, con rapidez, que haría difícil la profundización que requiere la explotación de una ruptura inicial.

II.- El Mando Superior ha dispuesto, en consecuencia, suspender temporalmente la acción ofensiva determinada en mi Orden General de Operaciones n.º14 y adoptar un dispositivo de defensa que permita hacer frente ventajosamente a cualquier ofensiva enemiga.“

Amb data del 4 de novembre, una nova ordre del XX Cos d'Exèrcit reprengué la preparació de l'ofensiva amb canvis; en primer lloc no seria la 49 Divisió l'encarregada d'executar les operacions sinó que ho faria la 53 amb les Brigades 36, 203 i 208. Els guerrillers de la 58 Divisió aprofitarien l'ofensiva paral·lela que per la zona d'Eslida executaria la 15 Divisió en direcció a Artana, per tal d'infiltrar-se entre les files enemigues i consolidar posicions prop d'aquest poble.

Sense cap dubte, la novetat més important consistí en la participació activa de l'Agrupació de Carros i Blindats, encarregats d’iniciar  l'atac obrint camí a la infanteria per avançar sense els obstacles defensius de l'enemic.

L'ofensiva s'inicià el 7 de novembre a les 8 del matí, però un fet complicà l'atac fins a l'extrem que coadjuvà al seu fracàs: la nit anterior, dos soldats de la 128 Brigada, que es trobava a la primera línia, desertaren i transmeteren als serveis d'informació de la 83 Divisió, amb tot detall, la maniobra republicana per a prendre Nules i la Vilavella.

Immediatament, a les 7 del matí, foren alertades les unitats del front i se sol·licitaren reforços a la superioritat, que respongué immediatament en nota enviada al cap de la 83 Divisió: “Conforme a mis órdenes verbales de la mañana de hoy quedan a disposición de V.E. el Tabor de Regulares de Ceuta, la 3ª Bandera de F.E.T. de Galicia y dos baterías de 85 de la Artillería del C. de E.. Así mismo quedará a su disposición una Compañía de ametralladoras de 12 máquinas y dos armas antitanques procedentes de la 105 División que en la tarde de hoy llegarán a Villareal.”

A les 8:20, avançaren les avantguardes amb els blindats republicans, després d'un intens foc d'artilleria, i a continuació la infanteria es llançà a l'assalt de les trinxeres enemigues, mentre que els Trens Blindats 1 i 12 protegien el flanc esquerre de l'operatiu ofensiu.

De tot el conjunt, va ser el dispositiu central, amb la 208 Brigada, el que va dur a terme l'atac principal, tot penetrant ràpidament cap als seus objectius. Però, les dues ales laterals, formades per la 36 i la 203 Brigades, van quedar ressagades en l'avanç: la 36 a penes va aconseguir trencar les línies enemigues, i la 203, després d'avançar un tram, a l'altura de la casa de Carabiners, es va veure obligada a replegar-se, a consequència d’un fort cotraatac de l'enemic. D'aquesta manera va quedar el tascó central desprotegit pels flancs, per la qual cosa l'enemic va concentrar els contraatacs pels laterals de l'avançada, arribant quasi a envoltar-la; d'altra banda, els blindats a l'avantguarda van rebre una cortina de foc creuat dels molts canons antitancs que l'adversari havia situat prop de la primera línia, i que va obligar els tancs republicans a maniobrar sobre un terreny pantanós cap a la rereguarda per a protegir-se, quedant indefensos ells mateixos en enfilar-se cap arrere. Al final de la jornada, per l'ala esquerra els republicans continuaven combatent per ocupar la primera línia enemiga, i les unitats blindades, després de patir greus pèrdues es van retirar a la base, molt minvades; pel centre, en canvi, les forces republicanes s'havien fet fortes després de prendre les posicions enemigues del camí a la Mar.

Davant les dificultats que trobaven els combatents governamentals per a avançar, el dia 8 es decidí incorporar les divisions 70 i 10. A la primera, bastant afeblida després de l'ofensiva per Sarrión, li assignaren la presa de Nules per l'est; la 10a s'encarregaria de prendre la Vilavella i les altures que la dominen.

Quant a la 53 Divisió, descongestionat el seu sector per la pressió que havien exercit les noves unitats incorporades, va aconseguir avançar posicions pel centre (208 Brigada) i la dreta del desplegament (203 Brigada), tot arribant a aconseguir el tram central del camí del Cabeçol; la mateixa nit del 8, la 36 Brigada va ser rellevada per la 79, quedant en mans de la 70 Divisió l'ocupació de Nules.

El dia 9 s'incorporà a les defenses rebels la 12 Divisió i els atacs i contraatacs empitjoraren, ja que els republicans arribaren fins a les primeres cases de Nules per l'oest i a la casa de Carabiners per l'est, màxima penetració en territori enemic que van aconseguir. Els forts combats es desenvoluparen dia i nit, i a un atac responia un contraatac, dins d'un infernal cercle de foc i mort alimentat durant dies. Finalment, el 10 de novembre de 1938, a les 21,30 hores, des del P.C. de l'Estat Major del XX C. de E. es decidí detindre l'ofensiva i contindre l'enemic: 

“I.- El Mando del Ejército considera cumplido el objetivo principal de la acción ofensiva encomendada a este C. de E. al lograr atraer la atención enemiga, fijar reservas, obligar a desplazar algunas Unidades y a dividir su aviación.

II.- Como consecuencia de la situación creada en el frente de este C. de E. este se establecerá defensivamente, con las posiciones últimamente alcanzadas como avanzadilla (camino del Mar) y la línea del barranco de Torrente como línea principal de resistencia.“

Durant els dies 11 i 12 de novembre, les forces franquistes continuaren pressionant sobre les posicions de les governamentals, fins obligar-les a retirar-se a la línia defensiva de partida, al camí de Torrent.

Operació frustrada

L'esforç ofensiu desenvolupat per les Divisions 70 i 53 en l'intent d'ocupar Nules i amb la vista posada a l'Ebre per a atraure forces enemigues d'aquell front, a penes va ser efectiu, però la batalla va suposar una amarga lliçó per a l'exèrcit republicà, ja que no va saber coordinar les forces blindades i la infanteria. Va haver descoordinació i la pèrdua de material blindat va ser molt quantiosa: 6 tancs i 1 blindat perduts en el camp enemic i 37 tancs i 3 blindats avariats i recuperats per a retirar-los a la base.

Però les tropes franquistes, encara que van recuperar el territori perdut, després de la batalla van comprovar que l'Exèrcit republicà encara estava en condicions d'executar accions ofensives capaces de posar en perill les seus defenses. Així mateix, es va comprovar que concebre les fortificacions com a provisionals per a ser utilitzades com a base de partida per a prosseguir l'avanç cap a València, havia posat en perill el seu front.

Per aquesta raó, a penes finalitzats els combats, Franco envià un telegrama postal, de data 14 de novembre, al seu cap de l'Exèrcit de Llevant, donant-li instruccions per a “garantizar el que en ninguna forma, el enemigo que pudiera infiltrarse en nuestras líneas logre conseguir su progresión por las carreteras que penetran en nuestro campo, … establecer pequeños blocaos o fortificaciones de cemento que aunque la línea [de defensa] se perdiese aseguren con su guarnición, el que el enemigo no pudiera hacer uso de la carretera, ofreciendo abrigo a los restos dispersos [propios], y dando tiempo y espacio a la llegada de reservas que batan y destruyan al enemigo.” Contínua el text indicant que les operacions ofensives recents republicanes, com la de Sarrión o la del Segre, igual que la de Nules, han fet perillar les defenses franquistes en aquests sectors.

Aquesta és la raó per la qual es van construir grups de blocaus de ciment, agrupats i ordenats de manera que entre tots foren capaços de cobrir amb els seus focs els 360 graus, permetent fer front a l'enemic autonomament, com a illots de resistència, a l'espera que arribaren reforços.

Un passeig per la zona de combat

A Nules s'ha desenvolupat una gran activitat per a recuperar i mantindre el patrimoni militar de la guerra, la qual cosa permet realitzar un itinerari pel terme i visitar algunes de les millors construccions defensives que queden al País Valencià.

La nostra primera visita serà al búnquer situat sobre el camí de la Vieta (1), en l’encreuament amb el barranc de Juan Mora. L'orientació de les espitlleres per als focs de metralladores resulta curiosa, ja que l'accés al fortí es realitza pel sud-oest, precisament la direcció d'atac de l'enemic, i els seus focs s'orienten cap al nord-est i nord-oest, la direcció en què es trobava la segona línia franquista de defensa. Potser aquest fortí formava part d'un grup en què cadascun podia orientar el foc en altres direccions, de manera que amb el conjunt es cobriren tots, formant una illa de resistència que repetiran en altres conjunts de fortins de la zona.

Resulta interessant desplaçar-nos després a visitar la població emmurallada de Mascarell (2), únic cas que es manté complet el recinte defensiu al País Valencià.

Des d'allí continuarem cap al sud fins a trobar el camí del Cabeçol i prendrem la direcció cap a la mar. En l'encreuament amb l'autovia, a un costat i a l'altre, trobarem quatre enormes blocaus (3), distribuïts de manera que en conjunt són capaços de cobrir amb els seus focs els 360 graus. Si bé el conjunt està restaurat, fa ja bastants anys van destruir part d'un blocau, per per tal de fer passar una conducció de gas. Sense cap dubte és el millor conjunt defensiu que s’ha conservat. Va ser construït allí, perquè fins a aquell lloc van arribar les tropes de la 208 Brigada republicana en l'ofensiva cap a Mascarell i Nules. En període de pluges, no es pot entrar a les edificacions que solen quedar negades d'aigua.

Visitat aquest conjunt, continuarem pel mateix camí cap a la mar, fins a arribar a l'Estany (4), petita llacuna litoral, refugi d'ocells migradors, i que compta amb una bona zona d'esplai amb taules i abundant ombra.

Per a continuar l'itinerari, envoltarem l'Estany i prendrem el camí paral·lel al barranc del Rodaor, fins arribar al Camí Vell de la Mar, en direcció a Nules; prendrem la primera eixida a la dreta i a pocs metres, una vegada deixem a la dreta un xalet, veurem un camí poc definit sobre una franja de terreny obert; hem de deixar el vehicle a l'inici i continuar a peu, en direcció a la mar. Per la nostra esquerra discorre una séquia que recull aigües d'aquesta zona inundable, i a menys de cent metres trobarem el blocaus del Bovalar (5), conjunt defensiu que també constitueix una illa de resistència, en un tram de terra una mica més elevat enmig de la marjal. El conjunt està format per quatre cambres, cadascuna orientada cap a un punt cardinal, i connectades entre si, amb capacitat per a huit metralladores, quatre fusells metralladors i 3 fusellers. La seua ubicació és molt pròxima al front consolidat. Amb aquesta visita finalitzem el recorregut de les construccions defensives. No obstant això, si han ja s’han acabat els treballs d'adequació de la vila romana de Benicató (6), informació que poden facilitar en l'Oficina de Turisme local, ens ve de camí visitar aquest recinte arqueològic; només cal desviar-se uns 300 metres de la carretera que ens retorna cap a l'autopista.