Un estudi assenyala el polític i historiador Martínez Aloy com a autor intel·lectual de la segona torre del Palau de la Generalitat

La torre Palau de la Generalitat que confronta amb la Plaça de Manises va ser construïda durant la restauració de l’edifici que es va dur a terme entre el 1924 i el 1952. El 1944, l’arquitecte a càrrec de les obres, Luis Albert, proposa afegir-la com una ampliació a causa de la falta d’espai. Per això se’l sol considerar l’autor d’aquesta. Tot i això, el 1909, l’historiador José Martínez Aloy va publicar el llibre La casa de la Diputación, en què afirmava que, en el moment de la construcció de la primera torre el 1518, els diputats ja van sospesar la idea d’alçar la segona. Més endavant fa referència a un acord del 1580 pel qual, una vegada concloses les obres, es plantejava la compra de les cases restants del bloc per alçaruna nova torrassa, que finalment no es va arribar a construir.

Però, tal com indica Besó “després de fer investigacions posteriors, és molt poc probable que l’historiador trobara cap vestigi d’aquesta segona torre en cap dels documents que va consultar per al seu treball” i les afirmacions de Martínez Aloy no han pogut ser sostingudes per fonts documentals, ni en el moment de la publicació del seu treball ni en estudis posteriors. Per això la torre que dóna a la Plaça de Manises es va plantejar per primera vegada per l’historiador com una imatge ideal, somiada, del palau, concebuda en el context cultural de la Renaixença.

Aquest moviment va voler recuperar les senyes d’identitat del Regne de València, perdut després de la Batalla d’Almansa, on es valoraven els edificis destacats de la València foral com la Catedral, el Convent de Santo Domingo, les torres de Serrans i de Quart, la Llotja i el Palau de la Generalitat mateix, que adquireix més rellevància després de l’enderrocament del Palau Reial el 1810 en convertir-se en el monument més directament relacionat amb el passat foral.

La restauració s’emmarca en aquest procés de recuperació del passat gloriós. El corrent de restauració predominant a Espanya al principi del segle XX advocava per recuperar la imatge originària dels edificis, i fins i tot es plantejava completar aquelles parts que en el moment de la construcció no s’hagueren dut a terme. Per això, la idea de l’edifici incomplet esbossada el 1909 per Martínez Aloy, va servir el 1944 com a base teòrica o idea a Luis Albert per materialitzar el projecte arquitectònic d’ampliació a partir de la construcció d’una nova torre amb què es va completar l’edifici somiat proposat per Martínez Aloy.