‘Fuego’, periodisme de successos davant de la violència sexual contra les dones i la desprotecció de les víctimes

El 17 d’octubre de 1998, Antonio Cosme Velasco, àlies El Pincelito, va violar a Benejússer (el Baix Segura) amb un ganivet a la mà Verónica, de 13 anys, segons els fets provats de la sentència ferma. Malgrat les proves irrefutables, la majoria del poble va donar l’esquena a la víctima i a la seua família i va creure en la innocència del violador, condemnat a nou anys de presó per l’Audiència Provincial d’Alacant, una decisió avalada més tard pel Tribunal Suprem. El 13 de juny de 2005, durant un permís penitenciari, El Pincelito es va acostar a la mare de Verónica i li va preguntar, reptador, per la seua filla. La dona, en tractament psicològic des de la violació de la xiqueta, va comprar una botella de gasolina i va cremar Antonio Cosme en un bar de la localitat. L’home va morir deu dies després.

“Les víctimes de la violència sexual parteixen del descrèdit més absolut”, diu la periodista Gema Peñalosa (Aracena, 1980), autora de Fuego. La història de la dona que va buscar justícia en una botella de gasolina, una crònica periodística excel·lent de llarg alé editada per Libros del KO.

Peñalosa, periodista del diari El Mundo especialitzada en successos i tribunals des de fa més de dues dècades, ha reconstruït els fets en un text sense concessions al sensacionalisme, sobri i addictiu. “És com un viatge al punt de partida del succés”, declara per telèfon a elDiario.es.

El llibre parteix dels terribles fets per reflexionar sobre la desprotecció de les víctimes, els avanços legislatius i la històrica violència contra les dones. La víctima d’El Pincelito va patir un autèntic infern: el seu testimoniatge va ser qüestionat (hi hagué fins i tot una manifestació de suport al violador) i, finalment, va haver d’abandonar Benejússer, encara que l’assetjament va seguir fins i tot després de canviar de col·legi.

“La història d’aquesta xiqueta és de soledat i incomprensió sostinguda en el temps, no la creuen; ans el contrari, en compte de víctima passa a ser botxí”, explica l’autora. “Està més que comprovat que hi hagué agressió, la sentència diu que les restes biològiques trobades [en la víctima] són d’ell”, afirma Peñalosa.

L’obra analitza l’evolució de les investigacions policials i els avanços en matèria d’anàlisi d’ADN en crims sexuals. “Històricament, el cos de les dones ha sigut una mena de prolongació del crim, un mer magatzem de proves a la disposició dels investigadors. S’exploraven els seus cossos sense tindre en compte les emocions i els possibles traumes”, escriu Gema Peñalosa en Fuego.

En la primera vista davant el jutge ni tan sols hi havia una mampara de separació entre víctima i agressor, cosa obligatòria hui dia en les seus judicials. “Les coses van canviant, els agents fan cursos, aprenen a preguntar i a interpretar els silencis i a respectar els temps de les víctimes”, aclareix Peñalosa.

La periodista va començar a cobrir la història el 2005. “Des que vaig conéixer el cas, m’he preguntat per les causes que van fer que tanta gent prenguera partit pel violador de Verónica des del primer moment”, escriu en el llibre.

El 24 de març de 2009 es va iniciar el judici contra Mari Carmen, amb una petició de pena de nou anys de presó per part del fiscal. “La presència de periodistes era molt més nombrosa que en el judici contra Pincelito per la violació de Verónica”, destaca Peñalosa en la seua crònica. Després de dues setmanes de judici, l’Audiència Provincial d’Alacant va condemnar la dona a nou anys i mig de presó per l’assassinat amb traïdoria del violador de la seua filla i per les cremades que va causar a un altre client del bar on van passar els fets.

Darrere de la sentència, dues claus van canviar l’enfocament del crim. D’una banda, el paper de l’advocat Joaquín Galán, que havia portat l’acusació de la violació de Verónica i que es va convertir en el “vertader motor que va fer calar la idea que aquesta dona estava trastornada perquè no es van posar els mecanismes al seu abast ni es va intentar fer un acompanyament”, després de l’agressió que va patir la seua filla.

D’altra banda, el moviment feminista d’Alacant, destaca la periodista, va ser l’“aparador” d’aquest cas: “Li va donar publicitat i el va retornar a l’actualitat. Es va començar a preguntar què havia passat”. “És molt clar”, afirma Gema Peñalosa, “que el debat en un primer moment es va centrar en el fet si era legítim el que havia fet o no, en la legitimitat que les víctimes es prengueren la justícia per la seua mà, però les defensores de Verónica i Mari Carmen en el moviment feminista es van esforçar per ampliar els terrenys del debat”.

“Hi havia moltes veus que reclamaven el reconeixement que, després de la violació de la seua filla, Mari Carmen no havia rebut la resposta adequada”, afig l’autora, que destaca que la llei que regula l’estatut de la víctima es va aprovar en una data tan tardana com el 2015, “a pesar que és un problema històric i crònic que arrosseguem les dones de tota la vida”.

El debat jurídic es va centrar en l’eximent completa que anul·la totalment la responsabilitat penal, tal com defensava el lletrat de la dona, o bé incompleta –fet i fet, la postura del Tribunal Suprem– que permet una rebaixa de la pena per no haver actuat en plenitud de condicions mentals. L’alt tribunal va rebaixar la pena de nou anys i mig de presó a cinc i mig per l’eximent incompleta.

La sentència sostenia: “Encara que des del punt de vista moral podem comprendre el que ha hagut de patir l’acusada i la seua família, no obstant això, des del punt de vista de l’ordenament jurídic aquestes conductes han de ser degudament castigades i retretes, perquè ningú pot prendre’s la justícia per la seua mà”.

“Era molt fàcil empatitzar amb Mari Carmen des de la perspectiva humana, però totalment impossible des de la perspectiva jurídica”, resumeix Peñalosa. La dona va ingressar a la presó el 27 de juny del 2013, malgrat les peticions d’indult de la Plataforma Feminista d’Alacant.

“Tornar a mirar amb un altre prisma”

El llibre narra també la vida en la presó de Mari Carmen i l’esdevenir de la família fins que, el 20 de novembre de 2017, la dona va obtindre el tercer grau i se’n va anar a viure amb la seua filla a Múrcia. En l’obra sobrevola constantment la reflexió sobre la violència masclista i la desprotecció de les víctimes d’agressions sexuals. “Hui estan en millors condicions, però no ens acomodem, perquè queda molt de camí per recórrer, encara hi ha un descrèdit cap a les víctimes de violència sexual”, adverteix la periodista.

El llibre s’emmarca en el periodisme narratiu i en el true crime, amb una narració asèptica que fuig d’excessos gratuïts i del sensacionalisme tan comú en un cert periodisme de successos. “Ho he evitat, perquè des que em dedique a això fa 21 anys mai ho he fet, sempre he intentat ser supertècnica i rigorosa, mai m’ha agradat anar on no he d’anar perquè les vísceres no porten enlloc”, defensa Gema Peñalosa, que aposta per la preeminència de les fonts de la investigació.

Ha passat quasi un quart de segle des que Verónica va ser violada. L’autora advoca en Fuego per “tornar a mirar el succés amb un altre prisma”. “L’agafes amb la urgència del dia a dia en el diari, però després, tornant-hi de manera més reposada, t’adones del que havien patit, el que els va suposar aqueixa agressió i com elles, hui dia, encara no són conscients de l’arsenal d’eines que no es van activar i a què tenien dret”, conclou la periodista Gema Peñalosa.