Josep Vicent Boira, catedràtic de geografia humana de la Universitat de València i Comissionat del Govern per al Corredor Mediterrani, ha propiciat una exposició magnífica en el centre cultural La Nau que commemora mig segle des de la publicació de la insigne obra del filòleg Manuel Sanchis Guarner sobre l’urbs. Boira (València, 1963), un dels intel·lectuals més rellevants del panorama valencià actual amb una amplíssima formació humanística, ha establit l’any 1972 com a eix d’una mostra original que revela una visió innovadora i lúcida d’una València que bé va poder convertir-se en una “ciutat monstre”.
En aquesta entrevista amb eldiario.es, el geògraf explica la influència de l’obra de Sanchis Guarner en tota una generació que començava a interessar-se pel model urbà d’una ciutat condemnada a la monstruositat pel desenvolupisme franquista i els canvis que llueix mig segle després. “Hui hi ha un orgull de ciutat sobretot entre la gent jove i això per a mi és el que més satisfaria Manuel Sanchis Guarner”, afirma en l’esplèndid pati de La Nau de la Universitat de València.
Per què l’any 1972 com a eix de l’exposició?
Bàsicament pel llibre de Manuel Sanchis Guarner. La idea era commemorar el 50 aniversari d’un llibre que va canviar la història de la ciutat, al meu entendre. A partir d’ací van sorgir més coses i vaig entendre que l’any 1972 no sols era important perquè Sanchis escriguera el llibre, sinó per altres coses que van passar al voltant dels anys 60 i 70, i algunes exactament en el 72, que ja donaven la visió completa de la situació. De tal manera que el que en principi havia de ser un recordatori d’un llibre, després es va fer un llibre i un context, que és com s’entenia millor la situació.
Què va suposar la publicació del llibre de Manuel Sanchis Guarner?
És el primer llibre que parla de la ciutat de València amb una perspectiva no sols completa, sinó també emocional. I això es va transmetre molt ràpidament a gent com jo. L’altre dia parlava amb un amic meu, Rafa Company (director del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat), més o menys de la meua edat, i els dos tenim la mateixa vivència: Sanchis Guarner ens obri la visió i l’estima per la ciutat. I més enllà de les informacions puntuals de caràcter històric, arqueològic o geogràfic, el llibre ens va arribar al cor. Va canviar la nostra visió de la capital dels valencians.
Crida l’atenció que en la presentació del llibre de Sanchis Guarner participaren el president de l’Associació de la Premsa, José Barberá, i el director de Las Provincias, José Ombuena, els mateixos que anys després, durant la ‘batalla de València’, crucificarien l’autor.
És una etapa molt interessant. És cert que el 1971 Sanchis és rebutjat com a cronista de la ciutat per 10 vots a favor i 15 en contra a l’Ajuntament de València, ja amb una certa sospita de catalanisme. Però no era majoritari.
Un any després d’aquest assumpte, els tres directors dels tres diaris de la ciutat de València, alguns dels quals des de posicions ideològiques contraposades, van a la presentació del seu llibre. Això explica bé aquella València dels 70 que creava una ideologia transversal encara de defensa de la ciutat. I també explicaria algunes campanyes de diaris conservadors a favor del Jardí del Túria o de la no urbanització del Saler, contra les posicions del règim. És una sensibilitat que et parla molt bé de la ciutat de València.
Com va viure Sanchis Guarner les amenaces i l’atemptat que va patir?
Va ser molt dolorós. Jo no vaig conéixer Sanchis Guarner més que a través del seu llibre i de la gran influència que ha tingut en geògrafs, historiadors, arqueòlegs o arquitectes Però, per exemple, entrevistem Eliseu Climent [editor i fundador d’Acció Cultural del País Valencià] i ens explicava com va impactar aquesta circumstància de l’atemptat una persona amb un caràcter bondadós.
Tothom coincidia en la bonhomia que caracteritzava Sanchis Guarner, una persona que mai va dir res en contra de ningú ni havia fet pràcticament cap bandera política de la seua ideologia i que, en un moment donat, es veu diana d’un atemptat amb l’objectiu d’assassinar-lo. Això li va representar una duríssima prova personal i moral. Alguns diuen que fins i tot el va conduir a la mort. Va morir efectivament poc temps després d’un atac al cor en què podria haver influït aquest cas i la resposta de la justícia, que no va ser la que ell esperava.
Com es va frenar, en part, la ciutat monstre de què va alertar l’arquitecte Salvador Pascual Gimeno?
Per a poder entendre bé aquest període cal entendre l’etapa dels anys 60, amb Adolfo Rincón de Arellano [alcalde de València entre el 1958 i el 1969], d’un desenvolupament de la ciutat excessiu i brutal, amb pocs miraments pel que fa a l’entorn social i natural de València, que ja anticipa algunes coses de la reacció dels anys 70. Una part de l’establishmentpensava a principis dels anys 70 que el camí que portava Rincón de Arellano ja no era l’adequat, els temps estaven canviant. L’arribada de Vicente López Rosat [alcalde entre el 1969 i 1973] és un altre tipus de visió de la ciutat.
Hi ha una anècdota que relatava [el periodista] Paco Pérez Puche que em va impactar molt: l’enfrontament que va tindre López Rosat amb el governador civil, Enrique Oltra Moltó, perquè unes mares es van tancar a l’Ajuntament de València per protestar per uns assumptes relacionats amb les guarderies dels fills. El governador li va dir que aquestes dones no podien estar ací i que enviara la Policia per desallotjar-les. López Rosat no va voler, el règim ja estava descomponent-se. Potser això ens portaria a una discussió més àmplia, que és quan comença la transició política. No comença amb la mort de Franco, sinó amb la degradació del règim. La crítica a la ciutat monstre és ja una degradació de la València franquista.
Alguns dels projectes que es van iniciar fa mig segle, com les passarel·les de l’avinguda del Cid o l’scalextric de Giorgeta continuen hui dia dalt de tot.
Algunes coses es van evitar, altres no. És evident que dos grans projectes es van poder evitar, perquè si no ara tindríem el Saler com la Mar Menor de Múrcia, urbanitzat i amb totes les instal·lacions, i una autopista pel riu com moltes ciutats europees i americanes. Això es va poder evitar, gràcies a les campanyes de Las Provincias, que era el diari per excel·lència de la ciutat, i també per l’oposició dels moviments veïnals i socials que ja van entendre que aquestes eren bones banderes per a posar en dubte el règim. Altres sí que es van fer, per exemple, totes les grans avingudes i artèries d’entrada a la ciutat són d’aquells anys de principis dels 70: Ausiàs March o la pista de Silla. Això no es va poder evitar i, ara, 50 anys després és quan un ajuntament ha decidit modificar aquell model. Per tant, hem viscut en un model de la ciutat que només hui està intentat desmuntar-se.
Això et diu molt d’aquella València dels 70 i d’aquella visió i aquelles obres, que han dirigit durant mig segle l’evolució de la ciutat. Probablement, amb els canvis que estan produint-se, estem a les portes d’una altra ciutat que ha de durar 50 anys més. Però és evident que algunes de les coses sí que es van poder evitar, altres va ser massa tard, com la destrucció del centre històric, el fet més evident de la qual va ser la construcció d’El Corte Inglés en el convent de Santa Caterina.
Ha inclòs en l’exposició fragments molt vius de la visita de l’exiliat Max Aub, per què?
És un descobriment. Jo havia llegit La gallina ciega, però no havia lligat encara el fet que Max Aub arriba la segona vegada a València precisament el 1972, que sembla que aquell any passa tot. Aub ve per primera vegada a València al final del 1969 i després hi torna el 1972. El seu testimoniatge viu d’aquell dietari —que no passa per correcció perquè algunes expressions són tan vives que es veu que no les va tornar a corregir— expressa la visió que a mi m’interessava: t’allunyes de la ciutat i l’observes externament.
Max Aub havia sigut veí de la ciutat de València, va viure al carrer de la Reina del Cabanyal durant la seua joventut, va estudiar i es va formar a València, per tant era un valencià, encara que els seus pares no eren d’ací. El 1939 se’n va. M’interessava molt la visió d’una persona que, com un paracaigudista, cau 30 anys després en una ciutat que havia canviat i estava canviant. Em va semblar molt adequat mostrar el contrapunt a la València oficialista a través de Max Aub.
En la presentació del llibre de Sanchis Guarner el 1972 estava Pepe Barberá, pare de la futura alcaldessa. Va heretar Rita Barberá trets de la ciutat monstre?
En algunes coses sí. Sobretot en l’actitud més que en els projectes concrets. Si analitzes l’actitud que tenia el Govern municipal en els anys 60 i principis dels 70, era de gran control social i molt prepotent, combinada amb un cert populisme, perquè Rincón de Arellano també era una persona que es deixava voler. D’alguna manera aquesta dinàmica d’un cert dirigisme des de l’Administració, independentment del projecte, sí que es pot trobar, més enllà dels projectes concrets. També podríem parlar si l’obsessió per la urbanització o alguns projectes que ja venien d’abans, com la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez, també tenien alguna cosa a veure amb aquella València monstre.
Com veu la ciutat hui dia?
Una de les coses que he aprés amb aquesta exposició és que els cicles urbans són molt llargs. No es canvien en una legislatura. Estem vivint encara de la València dels 70 per a moltes coses, i han passat 50 anys. Perquè es vegen els canvis que es produeixen en una ciutat, potser es necessiten 30, 40 o fins i tot 50 anys. Potser al mig segle algú recordarà alguns dels canvis que han començat ara com nosaltres estem recordant els dels 70. Veig una València que està encara sota l’opressió d’aquella ciutat dels 70 i que, en perspectiva, encara impulsa més les reformes que la ciutat necessita. No són capritxos d’una Administració, sinó la necessitat de canviar un model que va nàixer en un moment determinat i que, per a algunes coses, encara perviu.
Un dels perills que sotgen hui dia la ciutat és el projecte d’ampliació del port de València. Creu que es pot establir algun paral·lelisme amb les amenaces de la ciutat monstre de fa mig segle?
En algun sentit sí, més que pels projectes en concret, per les dinàmiques que els impulsen. Crec que, evidentment, fa falta molta més participació de la gent i una visió més compartida i més consensuada dels projectes que la ciutat té per davant. Estic molt preocupat per l’ampliació, però per les repercussions que puga tindre sobre l’entorn urbà i metropolità de València (entre altres coses perquè no soc un especialista en medi ambient).
El 1968 algú deia “construirem una xarxa de ciment en què deixarem l’horta al mig” i es deia com una cosa que calia fer. A mi em preocupa que les operacions urbanes a la ciutat de València tinguen una repercussió descoordinada i no estiga planificat en un pensament metropolità. Crec que això és el que cal evitar.
Què creu que pensaria hui dia Manuel Sanchis Guarner si passejara per la ciutat?
És una bona pregunta. Crec que estaria molt satisfet d’algunes operacions urbanes com, per exemple, la recuperació de l’Almoina, va nàixer en aquesta plaça. Va veure la desaparició successiva d’alguns dels elements més emblemàtics que havia estudiat, crec que aquesta hemorràgia s’ha parat i això el satisfaria. Crec que era una persona que estaria satisfeta també d’un altre fet que s’ha aconseguit estendre a molta gent, que és l’orgull de la ciutat, fins i tot en la gent jove. Recorde que, quan jo estudiava en els anys 80, la ciutat de València no tenia bona fama. Els escriptors escrivien novel·les contra la ciutat, no era reconeguda com una cosa pròpia. Hui hi ha un orgull de ciutat sobretot entre la gent jove i això per a mi és el que més satisfaria Manuel Sanchis Guarner.