Guiris, corrupció, paella: l’imaginari Benidorm en la ficció espanyola

“Benidorm. Cultura barata. Cultura de platja. Gent que parla tres idiomes sense tindre el batxillerat, pakis, belgues, gintònics aigualits, gais. Llibres de Tom Clancy de segona mà, unflats per la humitat, cruixents d’arena, arena en el coixí, arena en la paella, en el tanga, a la dutxa, desdejunis de salsitxa i bacó a qualsevol hora del dia, massatges tailandesos a qualsevol hora del dia, xitxarres de nit. Vomitades, pixarrades contra les tàpies i cançons de Tom Jones. Melanomes, cistitis, diarrees universals. Clamídies. I la mar com a desert de Llevant, de l’Oest, de Las Vegas, les ombres dels gratacels sobre la platja, cada vegada més altes, ombres quilomètriques que s’endinsen sobre la superfície de la mar tèbia a les deu de la nit, mentre les famílies sopen pollastre fregit en la riba, Godzilles d’acer mediterrani sobre l’arena freda de l’alba”.

L’escriptora Esther García Llovet conta que la seua fascinació per Benidorm va començar amb un reportatge el 2019. La periodista recull en Spanish Beauty, acabada de publicar per Anagrama, la cara térbola de la ciutat, meca del turisme, de la rajola, la cultura guiri i de la coentor, un feu de corrupció en què situa la seua protagonista, una agent de Policia Nacional tan fosca com els racons de la ciutat en què treballa.

Llovet mou els seus personatges per un escenari térbol, ple a vessar de britànics i russos que dominen la ciutat amb les seues pròpies regles, amb societats i jerarquies paral·leles al laberint de gratacels. Allí, en els seus baixos fons, i sense més llum que els neons dels bars i els clubs nocturns, es desplega la seua història policíaca, que deixa entreveure la fascinació de l’autora pel paisatge urbà o els contrastos d’una ciutat diversa, pels focs artificials i pels sentinelles de ciment i formigó que miren a la mar, una mar que està sempre present.

Spanish Beauty és l’últim exemplar que mostra l’atractiu de la ciutat en la ficció pàtria, que ha explotat aquest bocinet de la Mediterrània en la versió més estrambòtica. En Nieva en Benidorm (2020), la cineasta Isabel Coixet dibuixa un empleat de banca que en una prejubilació forçosa viatja a Benidorm per visitar el seu germà, que de sobte deixa de donar senyals de vida. L’home gris, trist i derrotat, xoca –de nou– amb la llum d’una ciutat que no acaba de comprendre. Allotjat en un interminable edifici, l’estomacat home anglés queda encegat pel sol quan trau la càmera amb què fotografia el cel.

Des del seu esclat urbanístic en els anys 50, ajudat a pujar per la propaganda franquista, la ciutat s’ha convertit en un fenomen cultural propi. El 2020, malgrat la pandèmia, ha acollit més d’un centenar de rodatges. Terra Mítica, una carretera nacional plena de prostíbuls, imatges de la costa de gom a gom i zones exclusivament guiris copen l’imaginari cultural, que alguns autors intenten disputar des de fa dècades. La popular sèrie d’Antena 3 Aquí no hay quien viva va centrar tots aquests elements en el tancament de la tercera temporada, portant l’últim capítol al parc temàtic. La mateixa cadena estrenaria el 2020 una sèrie amb el nom de la ciutat com un lloc en què recordar temps millors, mentre que Movistar Plus situa en els seus voltants Paraíso, un thriller amb aires de fantasia ambientat en els noranta.

En Mediterráneos, el seu diari de viatges, Rafael Chirbes esmena la imatge del sociòleg i urbanista Mario Gaviria sobre la ciutat. Gaviria, explica Chirbes, pensa que Benidorm és “el punyal que les multituds cada vegada més nombroses que accedeixen a l’estat del benestar, han clavat a un concepte romàntic i minoritari del viatge implantat per les classes altes dels països anglosaxons, que partien a la recerca de subdesenvolupament, exotisme i servitud, un conjunt de valors inferiors que van agrupar sota l’imaginari del Sud”. Per a l’escriptor, Benidorm és exactament el contrari: “La ciutat és un continu en què tot té aquesta tranquil·litzadora uniformitat sense sobresalts que les classes populars europees identifiquen amb una avantsala del paradís. (...) i aquesta mena de sancta sanctorum del temple solar que són els bars en què els jubilats de tot Europa ballen en ple dia i s’enamoren o descobreixen o reinventen el sexe i la tendror”. Per a Chirbes, que ambientaria dos de les seues novel·les més populars, Crematorio i En la orilla, als voltants de la gran vila “la ciutat es converteix en un gegantesc taller en què es reparen a vora mar de la mar les peces gastades o trencades de la gegantesca màquina del capitalisme europeu”.

El grup valencià Tardor canta: “Si és veritat que s’acaba el món, em trobaràs a Benidorm”, un homenatge a la ciutat com a descans, al costumisme mediterrani i a la vida relaxada. A aquesta distensió apel·la Paco Roca, premi nacional de còmic, en el seu encàrrec per a ECC comics, en què tria el Benidorm més costumista per emportar-s’hi Bruce Wayne de vacances i forçar l’heroi a ser un home corrent. Allí, sota el sol i a la calor mediterrània, Wayne pot ser “un home normal, allunyat de l’ombra de la ratapenada”.

Benidorm és sol, rajola, gratacel. Platja, cerveses, tòpics. Festa tothora, sagnia, espectacles. Elevades torres, hotels variats i arrossos a la nit. Benidorm és tot això en els escenaris de ficció, però la ciutat en què tothora és de nit és també la ciutat que ho fa quasi tot possible. També que neve o que un s’enamore.