La investigació de la fugida d’Antonio Anglés continua viva al cap de 29 anys del crim d’Alcàsser, “un castic cap a tota una generació de dones”

Han passat 29 anys des del crim d’Alcàsser (L’Horta Sud) i la cerca del fugitiu Antonio Anglés continua en marxa. Hui dia és impossible saber si Antonio Anglés és viu o mort. De fet, la Secció de Fugitius de la Comissaria General de Policia Judicial ha obtingut permís del Jutjat d’Instrucció número 6 d’Alzira, que dirigeix la investigació del triple crim d’Alcàsser, per iniciar una campanya divulgativa a escala europea que sol·licita la col·laboració ciutadana per localitzar el pròfug. 

L’assassinat de Toñi, Miriam i Désirée va commocionar la societat valenciana i espanyola i va encetar una cobertura informativa tòxica que ha acompanyat el crim d’Alcàsser, pel qual només va ser condemnat Miguel Ricart, i que va amplificar a més una teoria de la conspiració que no se sostenia per cap banda. El pare d’una de les víctimes i un pretés criminòleg van arribar a emetre imatges de l’autòpsia d’una de les xiquetes en el programa Esta noche cruzamos el Missisipi de Tele 5, dirigit per Pepe Navarro, entre altres trapasseries per les quals van ser condemnats. En la competició per l’audiència, les televisions van donar una cobertura informativa que ha passat a la història de la infàmia. 

Dos periodistes valencians, Genar Martí i Jorge Saucedo, han donat un impuls a la cerca d’Anglés arran de la publicació del llibre El fugitiu (Vincle, 2018). L’exhaustiva investigació periodística, que repassa la insòlita fugida d’Anglés, va descobrir pistes inèdites sobre la fugida en què la Guàrdia Civil trepitjava els talons del coautor del crim. Els dos periodistes van declarar davant la secció de fugitius de la Policia Nacional i la magistrada d’Alzira. 

Una de les acusacions populars personada en el cas del triple crim ha aportat un informe pericial, basat en gran part en el llibre, que traça la marxa d’Anglés des de la localitat valenciana de Catarroja fins a Lisboa, on va embarcar com a polissó en el vaixell de càrrega City of Plymouth cap al port de Dublín, on se li perd definitivament la pista. 

“La novetat fonamental era el testimoniatge inèdit del capità Kenneth Farquharson Stevens, que només havia declarat davant la policia de Liverpool”, explica a elDiario.es el periodista Genar Martí. “Parlar amb ell va ser molt interessant, perquè conservava molts records i bona memòria del que va passar”, afig. Una vegada localitzat per la tripulació, el polissó va aconseguir escapolir-se en alta mar i després va ser rescatat i tancat en una cabina de la qual només va poder fugir per segona vegada, prop del port de Dublín, amb l’ajuda d’un membre de la tripulació, segons el testimoniatge del capità. 

“Per part de les autoritats espanyoles no es va aprofundir i això que vam fer 25 anys després de la fugida s’hauria d’haver fet en calent”, afirma Martí. Anglés va comptar amb l’ajuda dels seus contactes en el món de l’hampa, i singularment en el negoci del tràfic d’heroïna de què formava part, i amb la seua perícia criminal. “La Guàrdia Civil sempre va a remolc”, assegura Genar Martí. 

Quan està envoltat en una zona entre Vilamarxant i Benaguasil, aconsegueix segrestar un agricultor i, amb el seu cotxe, aconsegueix arribar a Portugal, on un toxicòman l’acull a canvi de diners. Una vegada localitzat per la policia portuguesa, l’ordre de detenció espanyola arriba quan Anglés ja s’ha colat com a polissó en el City of Plymouth. Prop del port irlandés se li perd la pista definitivament. 

Els negocis térbols dels germans d’Anglés

És viu Antonio Anglés? “No es pot saber, com que no hi ha un cos no es pot saber si és viu o mort”, assegura el coautor d’El fugitiu. En tot cas, la investigació sobre el seu parador continua activa en el jutjat d’Alzira, que fa poc ha ordenat l’anàlisi dels perfils d’ADN de cabells i borrissols recollits en l’escena del crim i del cotxe del Miguel Ricart, tal com ha informat el diari Las Provincias. 

Els periodistes també van destapar, en un dels capítols més espectaculars del llibre, el parc immobiliari tan cridaner de Kelly, la germana d’Anglés, i d’uns quants dels seus germans, provinents tots d’una família desestructurada i tradicionalment dedicada a la delinqüència. Els autors del llibre van tindre accés a un informe secret de la Unitat de Droga i Crim Organitzat (UDYCO) de la Policia Nacional que ressenyava els viatges i els moviments bancaris de Kelly als Estats Units. 

“Oficialment el cas prescriu el 2019, perquè el 2009 és quan es practica aquesta diligència que ordena punxar el telèfon i els correus electrònics de Kelly”, explica el periodista i escriptor. Quan la jutgessa demana la comissió rogatòria a Irlanda i el Regne Unit, després de les revelacions dels dos periodistes, el marcador de la prescripció torna a la casella d’eixida i, per tant, la cerca d’Anglés es manté activa. 

Els germans d’Anglés Carlos M., Joaquín M. i Roberto M. (tots tres, igual que Kelly, van canviar el seu mediàtic primer cognom pel de la mare) també van protagonitzar un judici per extorsió, del qual van ser absolts, que va revelar negocis foscos i nombroses empreses a nom seu. La secció quarta de l’Audiència Provincial de València va condemnar Carlos M. a un any i tres mesos de presó per un delicte de tinença il·lícita d’armes, així com a tres anys i sis mesos més de presó i al pagament d’una multa de 5.000 euros per un delicte contra la salut pública.

Carlos M. tenia, abans de vendre les empreses, Carburantes del Siglo XXI SL (de la qual va arribar a ser accionista únic després de l’episodi de pretesa extorsió pel qual va ser jutjat i absolt) i Valgrup 2013 SRL, una immobiliària de la qual és administradora única la seua germana Kelly. També figurava com a administrador únic de Restaurante Valencia Cánovas SL i d’Inversiones Bit Fit SL, segons les dades que consten en el Registre Mercantil. Joaquín M. (conegut com El Mauri en la dècada del 1990) va ser administrador únic i apoderat de Gasolinera Low Cost Vinaroz SL i actualment és amo de Gasoil Gaso SL i de Top Clinic Capil·lar SL. 

“És violència masclista, és la norma imperant”

En paral·lel a la investigació judicial, el triple crim d’Alcàsser ha reviscut després de l’emissió de la sèrie documental de Netflix que recuperava imatges d’arxiu del fem televisiu i del judici que va condemnar Miguel Ricart. “Els programes de televisió d’aquella època van fer molt de mal i també hi tenen molta responsabilitat Fernando García [pare d’una de les víctimes] i Juan Ignacio Blanco [pseudocriminòleg] que entren en aquest circ amb una interpretació completament interessada; ells són els promotors que haja calat tant la teoria de la conspiració”, assegura Martí. “Han passat 29 anys i sembla mentida que el pare continue eixint en el programa d’Iker Jiménez”, postil·la el periodista, qui considera que la televisió va fer d’altaveu “pels rèdits de l’audiència”.

La investigadora Nerea Barjola, autora de Microfísica sexista del poder. El caso Alcàsser y la construcción del terror sexual (Virus editorial, 2018) afirma que, “desafortunadament, el tractament de la notícia no ha canviat”. “Es continuen construint relats sobre el perill sexual que, d’una banda, fan descripcions detallades de la tortura sexual patida –però sense conceptualitzar-la com a tal i, per tant, banalitzant-la– i de l’altra, posen el focus sobre l’actitud de les dones agredides i la seua responsabilitat”, explica Barjola a elDiario.es per correu electrònic. De fet, en la sèrie de Netflix la perspectiva de gènere és pràcticament absent.

“Les narratives es construeixen sempre sobre la base de la culpabilitat de les dones, sobre la banalització de la violència sexual i sobre la impunitat d’un sistema social que en permet l’existència”, assenyala la investigadora feminista. Després del crim es va produir una mena de judici paral·lel cap a les tres víctimes adolescents, que es van topar amb els seus assassins fent autoestop a l’eixida d’una discoteca.

“En el crim d’Alcàsser els discursos posaven el focus d’atenció en les tres adolescents assassinades, parlaven de tot allò que no haurien d’haver fet i van fer, les tres xiques van ser jutjades i per extensió la resta de les dones joves”. Tota una generació de dones va patir les conseqüències del cas en un context en què la violència de gènere ni tan sols tenia nom a ulls dels mitjans de comunicació. “Cada assassinat o tortura sexual és un llenguatge que ens parla, ens alliçona, ens interroga”, afirma Barjola. 

“Alcàsser va ser una narració política que llançava un avís alliçonador clar: ”Això és el que els passa a les dones que ocupen l’espai públic i, si voleu estar en l’espai públic, heu d’afrontar o patir les conseqüències“. Aquest és el castic cap a tota una generació”, afig la investigadora, que lamenta que “la falta de perspectiva critica feminista en la manera de contar la notícia produeix i reprodueix violència sexual”. “El feminisme és l’eina que contextualitza la violència sexual, li posa nom, la posa en el seu lloc, la (des)situa de la seua variable terrorífica i li confereix importància política”. Així doncs, no es tracta, a parer de Nerea Barjola, de “un succés o un cas aïllat”. “És violència masclista, és la norma imperant”, conclou.