Isaura Navarro: “Els polígons industrials són perfectes per a les plantes fotovoltaiques, millor que en terreny agrícola”

Isaura Navarro ha passat de la nit al dia de bregar amb la pandèmia de Covid com a secretària autonòmica de Salut Pública a gestionar les polítiques d’emergència climàtica del Govern valencià com a consellera, arran de la destitució el 25 d’octubre passat de la seua predecessora en el càrrec Mireia Mollà, que dies abans va criticar la lentitud de les tramitacions dels permisos per a instal·lar plantes fotovoltaiques, cosa que posaria en risc el compliment de la Comunitat Valenciana els compromisos europeus, que impliquen arribar a 6.000 megavats de potència instal·lada per a la xarxa general (no per a autoconsum) l’any 2030. Actualment compta amb 412 megavats.

Aquest serà, sens dubte, un dels principals reptes de la nova consellera, de Compromís, que assegura que estan posant-se els mitjans per agilitzar les tramitacions, però que s’ha de fer d’una manera ordenada i prioritzant la instal·lació de plaques solars en sòl industrial davant de l’agrícola.

La seua predecessora en el càrrec va ser destituïda després de fer unes declaracions en què demanava celeritat per a tramitar les plantes fotovoltaiques i fa uns dies el president, Ximo Puig, va insistir en el mateix sentit. Com veu aquesta qüestió que tantes friccions genera?

Nosaltres estem d’acord que cal anar de pressa. També és veritat que una cosa és anar de pressa i una altra encertar, tenint en compte que la decisió que prens és important. Llavors, és normal que des de la Conselleria de Territori es faça la faena que s’ha de fer, valorant si és l’espai més convenient per a posar cada planta fotovoltaica. Hem de cuidar el nostre territori, hem de ser conscients que l’agricultura és molt important, per la qual cosa hem de protegir els terrenys agrícoles i alhora impulsar l’energia fotovoltaica com a energia neta. Aquests equilibris estaria bé que els feren tots amb una normativa més clara i a través d’una Agència Pública d’Energia que mantinga la sobirania energètica en l’Administració pública, impulsant els projectes de les empreses, ajudant que vagen ràpid, al mateix temps que te’n quedes un percentatge i participes de les decisions. La sobirania energètica no és deixar-ho en mans de les empreses que munten les instal·lacions, sinó que la ciutadania hi tinga un cert control i això s’obtindrà si formes part de la gestió com a Administració pública. El projecte de l’Agència està pactat des del mes de maig entre els grups que donen suport al Pacte del Botànic i no s’entén que no estiga en la llei d’acompanyament.

Però al marge d’això, la realitat és que hi ha centenars de projectes que fa anys que estan en tramitació i que cal veure què hi passa.

Per part d’aquesta conselleria hem incrementat en tres persones l’equip i ja hem fet saber a Hisenda que volem sumar més personal per accelerar les autoritzacions. Totes les que han d’estar resoltes abans que acabe l’any ho estaran, però necessitem que ens donen suport en matèria de personal per poder anar més de pressa. També considerem que s’ha d’aplicar el que diu la Llei de canvi climàtic, que és anar al sòl industrial, que té sostre que es pot aprofitar, als pàrquings, als quals segons aquesta llei s’ha d’obligar que posen plaques fotovoltaiques. Hi ha molt de sòl industrial que no fa cap mal, que no té afectació en el territori i que es pot aprofitar per a les plantes que són necessàries. Ací s’han impulsat molts polígons industrials que són espais perfectes perquè hi estiguen les plantes fotovoltaiques, molt millor que en terreny agrícola, que és d’on hem de traure els fruits per a menjar.

Però no deixa de ser una utopia que posant plaques solars en els pàrquings i en els polígons estiga resolt el problema del proveïment. No?

Hi ha un estudi de l’Institut Valencià de la Competitivitat Empresarial (Ivace) que conclou que sí que seria prou entre espais públics i polígons industrials. Hi ha molt d’espai ja construït en què s’ha de potenciar. Però sobretot el que hem d’oferir a les empreses és una planificació de la nostra comunitat perquè vagen directament al terreny que sí que considerem adequat per a aquestes plantes. En això treballem, a més d’una coordinació entre les tres conselleries afectades per a planificar, coordinar i tindre clara la interpretació de la normativa, també amb vista als municipis.

Quan es parla d’instal·lar plantes solars en camps, s’entén que es tracta de camps que ja estan anys abandonats. En aquest cas serien partidaris d’autoritzar-les?

Això és el que cal planificar, la qüestió és dir a les empreses si són llocs adequats o no, perquè un terreny pot ser que hui no estiga cultivat, però demà, sí. El que tenim clar és que des del Govern hem de protegir el terreny agrícola, perquè nosaltres no volem que s’abandonen els camps, el que volem és tindre la terra cultivable i cultivada fent els seus fruits, amb un camp viu que ens alimente. Aquest és un problema de present i que hem de tindre en compte per al futur, perquè el futur és la sobirania alimentària. Que tinguem producte fresc i de proximitat. Cuidarem aquesta terra i la protegirem, perquè els costos dels transports ja els coneixem i no podem dependre d’altres països ni que siguen els supermercats amb productes processats els que diguen què hem de menjar. Hem de protegir la salut.

Llavors, dins d’aquesta planificació, quin és l’ordre de prioritats de la seua conselleria perquè les empreses puguen instal·lar plantes fotovoltaiques?

Mentre hi haja sòl que està construït amb un sostre aprofitable per a les plantes fotovoltaiques, ha de ser prioritari davant de terrenys agrícoles que necessitem en el present i en el futur per a garantir la nostra sobirania alimentària, per això hem de ser cautelosos amb les decisions que prenem.

I en les zones d’interior que potser no tenen zones industrials, quina alternativa hi ha?

Hem demanat que es faça una planificació de quin és sòl agrícola d’alt, mitjà i baix valor agrològic, com està establit en la normativa amb un mapa. Hi ha molta faena al davant i no cal anar a les coses fàcils, que són municipis amb grans extensions, sinó que ordenarem.

Però una cosa és l’autoconsum mitjançant plaques solars i una altra és la producció d’energia fotovoltaica per a subministrar-la a la xarxa elèctrica.

Efectivament són coses diferents, però ací tenim polígons industrials com ara la Font del Gerro, que té una grandíssima extensió per a posar-hi plaques, tenim també els pàrquings, tenim edificis públics. També els ajuntaments poden oferir terrenys que consideren adequats, per exemple explotacions mineres que estiguen esgotades o abandonades. Es tracta de protegir els terrenys que són d’alt valor agrològic, que han de ser la nostra nevera del futur.

Com valora l’aprovació de les lleis d’economia circular i de canvi climàtic?

Són dues lleis molt importants. La primera va més enllà de l’estatal i també és la primera que adapta la normativa autonòmica a l’estatal. El plantejament és molt senzill, consisteix que els residus són la nova mineria, que hem de tractar d’aconseguir el residu zero i veure a través dels instituts d’investigació la manera de traure profit a tots els residus, és a dir a la reutilització. Tot va també a la ruta valenciana del biogàs, per això torne a insistir en la importància de l’agricultura en el medi ambient, perquè són residus de l’agricultura i la ramaderia els que acaben generant fonts d’energia verda. La Llei de canvi climàtic aposta precisament per posar les plantes fotovoltaiques en els aparcaments i en sòl industrial de manera obligatòria. Totes dues lleis estan molt ben entrellaçades i suposen un abans i un després per a la Comunitat Valenciana.

La Llei de canvi climàtic inclou nous impostos verds, com el que a partir del 2025 gravarà la compra de vehicles contaminants...

Efectivament, però també obliga l’Administració pública a habilitar carregadors per als cotxes elèctrics, que és un dels problemes que tenim i que ara pot frenar la compra d’aquesta mena de vehicles, la falta d’aquests carregadors. També s’obliga els ciutadans a prendre decisions en matèria de mobilitat, com les zones de baixes emissions, i també les empreses pel nivell de contaminació que genera la mobilitat empresarial, des del moment en què el treballador s’alça i se’n va al seu lloc de treball. Les empreses també han de fer una reflexió amb la seua organització a l’hora de facilitar una mobilitat més sostenible.

La Llei d’economia circular deixa la porta oberta a implantar un sistema de depòsit, devolució i retorn d’envasos (SDDR), una iniciativa que es va començar a treballar, però que es va descartar en el mandat passat. És partidària de recuperar-lo?

La reutilització és molt important. Jo crec que a vegades tothom es posa molt nerviós amb el problema que tenim amb els envasos i després s’adona que a casa genera un muntó de plàstics. Amb aquesta normativa, una de les apostes és la compra a granel, que és més ecològica. Quant a la reutilització dels envasos, crec que és molt positiva. Que es pague per la recollida d’envasos afavoreix molt que la gent ho faça i fomenta la conscienciació.

Quant a la contaminació que generen les grans infraestructures, aquest departament s’ha mostrat molt crític amb l’ampliació del port de València. Com veu la contradicció que es pot donar entre promulgar l’emergència climàtica i grans obres com aquesta?

La veritat és que el que una no acaba d’entendre és per què l’Autoritat Portuària, siga la de València o la d’Alacant, funciona com si fora Guantánamo, és a dir, com si visquera al marge de la normativa autonòmica i que puga prendre decisions a esquena dels interessos de la representació ciutadana d’una ciutat en què està inserida i contravenint els criteris de l’alcalde i de la representació de membres del Govern valencià. Els ports són altament contaminants i una de les coses que falten en el de València són més mesuradors d’aire, ja que en té menys en proporció que qualsevol altre port. El port de València és una referència, és el primer de la Mediterrània, té molt de trànsit i no necessita en l’actualitat cap ampliació. Estan prenent-se decisions que afecten la ciutat, la contaminació i la mobilitat, amb una declaració d’impacte ambiental (DIA) caducada de l’any 2007 d’un projecte que no té res a veure amb l’actual, amb la diferència que hi ha quant a la sensibilitat i la legislació en matèria de sostenibilitat i emergència climàtica.

Com veu la postura que ha adoptat el Ministeri de Transició Ecològica, que ha derivat la decisió de fer una altra DIA en el Port de València mateix?

Dona plena autonomia a una autoritat que té interessos exclusivament econòmics i cap preocupació ambiental ni escolta les preocupacions mediambientals de l’Ajuntament de València, la ciutat en què està el port. Em sembla un desficaci absolut. El que ha de fer és prendre cartes en l’assumpte i frenar els interessos d’especulació que suposen un increment de la contaminació i una afectació a les nostres costes, una erosió que després toca regenerar, en definitiva una afectació mediambiental a gran escala. El Ministeri de Transició Ecològica no pot mirar a una altra banda.

Està satisfeta amb l’acord aconseguit per al transvasament Tajo-Segura?

Aprovarem ara la nova planificació i la proposta que presenta el Govern és molt positiva per a la Comunitat Valenciana, perquè garanteix que el cabal arribe en els pròxims quatre anys. De fet, totes les comunitats de regants l’aplaudeixen i deixa clar que dona quatre anys de marge per a continuar invertint per part nostra i del Govern en la depuració i la reutilització d’aigües, així com en dessaladores, amb la inversió en energia fotovoltaica perquè el cost de l’aigua siga més baix. Després és important que assumiran la inversió necessària a la Comunitat de Madrid per a depuració d’aigües. Un dels problemes que teníem és que, com que Madrid no depura, perjudica les aigües que arriben. Finalment, serà el ministeri el que invertisca per solucionar aquest problema, a diferència del que passa ací, que hem costejat nosaltres la depuració. Una vegada més Madrid no fa els deures i això ens afecta a tots.

Quant al problema de les importacions de cítrics de països extracomunitaris, continua havent-hi algunes reticències sobre les garanties sanitàries. Que opina d’aquest assumpte?

Seria millor que no s’acceptaren productes d’altres països sobre els quals no hi ha garanties que tinguen les mateixes restriccions que nosaltres quant a l’ús de fitosanitaris. Aquesta és la nostra posició. D’altra banda, és molt important que s’haja aconseguit el tractament en fred de les taronges que venen de països on hi ha plaga de cotonet, però segueix el problema d’ampliar aquest tractament en fred de les mandarines i de com es cultiven aquests productes. Des de la Unió Europea, amb la política ‘de la granja a la taula’, que està molt bé, el que es vol és reducció del 50% dels fitosanitaris per a garantir que el que mengem els europeus i europees siguen productes que han tingut menys tractaments, més segurs, i al mateix temps ambientalment més sostenibles. Però clar, si els mateixos europeus poden anar a un supermercat i consumir un producte que sí que usa aquests fitosanitaris, acabes menjant-te productes que no tenen aquesta garantia. És una contradicció greu. A Europa hi ha una contradicció clara entre els interessos comercials i els de cuidar la salut pública, perquè la salut pública la cuidaràs protegint el que es cultiva ací i el que ve de fora.

La seua conselleria té un paper fonamental en la prevenció d’incendis. Després d’un estiu tan complicat, hi ha hagut un estira-i-amolla en l’elaboració del pressupost. Està satisfeta amb el resultat?

El pressupost de prevenció d’incendis s’ha incrementat en un 40% respecte de l’any anterior i té una partida de 10 milions d’euros pluriennal per a la creació d’un fons de cooperació en què es donaran directament els diners als municipis perquè executen els plans de prevenció d’incendis que, per fi, ja tenen pràcticament tots els municipis de la Comunitat Valenciana. També per a la planificació forestal. I el que han de fer amb aquests diners és executar-los. No tenia sentit posar 50 milions en un mateix any, sinó crear un fons que durant uns quants anys finançarà els ajuntaments, que han de fer uns projectes i unes licitacions que tenen uns terminis. Es necessiten uns quants anys per a executar tot el pla, per això es fa pluriennal. Les diputacions també aportaran finançament a aquest fons de cooperació. Per exemple la de València ja ha aprovat una dotació de 8 milions.

Com diu, aquests 10 milions addicionals són per als municipis, però per al pressupost propi de prevenció de la seua conselleria no hi ha hagut un increment real. És la mateixa dotació econòmica que hi havia fins ara. No creu que després dels incendis que hi ha hagut aquest estiu ha faltat una aposta més decidida per la prevenció?

Bé, sí que ha pujat, també està invertint-se en la recuperació de les zones afectades. Nosaltres gestionem els registres dels plans de prevenció d’incendis municipals, que siguen correctes i adequats i que es complisquen. Per tant, la faena específica en el territori l’ha de fer cada ajuntament. Nosaltres fem una faena de coordinació. Per fer-ho tenim prou diners. El que necessitem és que aquests 10 milions incrementats amb les partides de les diputacions arriben als ajuntaments perquè ells executen el pla de prevenció. Són ajudes per a un pla que estan obligats a executar.