L’escriptora Géraldine Schwarz: “A Espanya el PP pensa que val més la pena oblidar, una cosa totalment idiota i ingènua”

La periodista i escriptora Géraldine Schwarz (Estrasburg, 1974) va recuperar en el seu reeixit llibre Los amnésicos. Historia de una familia europea (Tusquets, 2019) el relat familiar per explicar l’esdevenir de la memòria a l’Europa contemporània i el paper de l’extrema dreta. L’escriptora, antiga corresponsal de l’Agence France-Presse a Berlín, va descobrir que el seu avi Karl Schwarz va comprar a Manheim –el 1938 i per un preu irrisori– una empresa a la família jueva Löbmann, que va perir en el camp d’extermini d’Auschwitz. En plena postguerra, confrontat a la reclamació d’un hereu dels Löbmann, el seu avi se submergeix en la negació de les responsabilitats del Mitläufer, concepte central del llibre que designa les amplíssimes capes de la població que van navegar a favor del corrent del nazisme.

Des d’una visió europeista i liberal, Géraldine Schwarz traça la història de tres generacions de la seua família i reflexiona sobre la història recent de França i Alemanya i l’auge de l’extrema dreta. Convidada per l’Escola de Pensament Lluís Vives, Schwarz va conferenciar aquesta setmana en La Nau de la Universitat de València sobre el passat i la memòria juntament amb el periodista Francesc Bayarri i l’historiador Vicent Sanz.

En aquesta entrevista amb elDiario.es, la periodista francoalemanya desglossa el paper de la memòria i del nazisme a l’Europa contemporània i advoca per mostrar la complexitat del passat davant de l’extrema dreta actual. “Hi ha una correlació entre aquesta absència de reflexió sobre el paper del Mitläufer i l’ascens d’un partit com el Rassemblement National a França”, adverteix Géraldine Schwarz.

De què serveix a la memòria europea el concepte de Mitläufer que sobrevola el seu llibre?

De manera general a Europa, en la memòria col·lectiva de les guerres o de les dictadures, tenim tendència a dividir la societat en tres categories: els actors principals (botxins), les víctimes i els herois. I oblidem totalment aquesta categoria de Mitläufer, perquè és una categoria grisa, difícilment utilitzable en la ficció i el cinema. Necessitem personatges que tinguen un perfil molt clar i el cinema i les novel·les hi han contribuït molt. El Mitläufer al·ludeix a tots els que consideren que bo tenen cap responsabilitat en els fets del passat. Passem de costat de la possibilitat d’aprendre de la història. No podem aprendre de la història commemorant simplement les víctimes. Commemorar les víctimes permet desenvolupar l’empatia, una cosa molt important, però no permet imaginar-se que un mateix puga ser responsable d’un crim indirectament per la seua actitud de Mitläufer. Per això volia escriure un llibre sobre aquesta categoria oblidada, perquè el lector comprenga que ell mateix és un potencial Mitläufer. Aquesta categoria va ser oblidada en la gran part de països que han fet un treball de memòria. Molts països han fet aquest treball de memòria, fins i tot Espanya, però oblidant aquesta categoria.

Com es va adaptar a la memòria oficial a Alemanya?

A Alemanya, en els anys 60, el treball de memòria va començar lentament després d’una dècada escandalosa d’impunitat. I aquesta categoria ha sigut central, perquè el treball de memòria va ser exigit per la societat en si. No per la generació dels botxins, sinó per la generació dels seus fills. És un treball reclamat per la societat i no imposat des de dalt; és una de les raons per la qual va tindre èxit. I aquesta categoria va esdevindre central bastant ràpidament, perquè es van adonar que el cercle de responsabilitat a poc a poc es va ampliar. Al principi eren Hitler i els seus ministres, al final dels anys 70 quasi tota la societat estava en aquest cercle: la indústria, els comerciants, els metges, els universitaris, els investigadors, l’exèrcit. Gràcies a això, la major part dels alemanys de la meua generació han estat molt impregnats per aquest treball. Encara hui a Alemanya hi ha la qüestió de la responsabilitat individual que per a mi explica que la democràcia funciona bé en aquest país.

I a França?

A França, durant dues o tres dècades, el mite ‘resistencialista’ i la versió oficial van ser dominants, cosa que no vol dir que tothom s’ho creia. És el mite segons el qual gran part dels francesos havia resistit més o menys activament, uns amb les armes i altres amagant jueus de la presència alemanya. Hi havia també el mite que la col·laboració va ser imposada per Alemanya. En els anys 70, el llibre de l’historiador americà Robert Paxton va derrocar aquest mite demostrant que va haver-hi un percentatge molt baix de la població francesa que va resistir activament.

Va requerir temps a França, és el problema habitual del temps i la memòria: el que va ser provat històricament va tardar encara 20 anys a passar a la memòria col·lectiva. Només en els anys 90 va haver-hi una consciència a França del fet que la major part de la població havia fet costat al mariscal Pétain, perquè va portar la pau. No va ser fins el 1995 que [el president de la República Jacques] Chirac va reconéixer la responsabilitat de França en els crims comesos sota la col·laboració. Des de llavors hi ha un treball de memòria extremadament dinàmic. No passa una sola setmana sense una pel·lícula en televisió a França sobre la Segona Guerra Mundial i [el règim col·laboracionista de] Vichy. Ja no hi ha revisionisme històric, però, per contra, no es parla de l’actitud de la major part de la societat francesa: estan els malvats col·laboradors, els herois de la Resistència (dels quals sabem que no n’eren molts) i les víctimes (els jueus). Però la resta és un misteri. Ha sigut abordat pels historiadors, però no ha entrat en la memòria col·lectiva com ho ha fet a Alemanya.

Vosté és francoalemanya. Quines diferències percep entre tots dos països?

Quan pensem en l’Alemanya nazi pensem de seguida en la vergonya de la societat alemanya, això és la memòria col·lectiva. A França, hem fracassat a aprendre del passat, és a dir, a enllaçar el que ha passat, especialment la deportació dels jueus a França i l’actitud de cadascú. Falta aquest vincle. És el mateix a Itàlia; Primo Levi ho deia ja en els anys 70: els italians no fan la connexió entre els camps de concentració i d’extermini i el feixisme, a pesar que va nàixer a Itàlia. És la tesi del llibre: hi ha una correlació entre aquesta absència de reflexió sobre el paper del Mitläufer i l’ascens d’un partit [d’extrema dreta] com el Rassemblement National a França.

En els debats a França sobre la memòria es mescla també la responsabilitat en el colonialisme.

A Itàlia és més evident, perquè Mussolini va dur a terme agressions fora del seu territori, a l’Àfrica i també als Balcans i Grècia, va ser el primer aliat militar d’Alemanya. Hi hagué camps de concentració a Líbia i atacs amb gas a Etiòpia. Ací hi ha un vincle molt fort: entre els crims del feixisme italià estan els crims colonials. A França és molt menys directe el vincle. La França del [mariscal Philippe] Pétain no va envair altres països a Europa, no era un aliat militar d’Alemanya, encara que hi ha un exemple en què va haver-hi conseqüències: Algèria. Com que era un departament francés, el règim de Vichy també va governar a Algèria, era exactament la mateixa legislació que a França contra els jueus, amb aplicació de mesures antisemites. Hi ha una competència memorial. De manera molt més general, hui a Occident, almenys des de fa cinc o set anys amb aquest moviment de destrucció de les estàtues, és com si aquesta memòria volguera consolidar un lloc més important que va ser ocupat durant molt de temps per la memòria de la Segona Guerra Mundial, del feixisme i de la Shoa [el terme hebreu que designa l’Holocaust].

El traumatisme de l’experiència dels seus avis alemanys s’ha transmés a les generacions següents?

Per a mi no era traumàtic. Al principi no volia escriure una història familiar, sinó un llibre sobre el treball de memòria a Alemanya, perquè em vaig adonar que era la clau que explicava moltes diferències entre Alemanya i França, especialment en matèria de transparència i de democràcia. Aquesta presa de consciència que el treball de memòria ha permés veritablement a Alemanya construir la seua democràcia és probablement aplicable a altres països. Em vaig preguntar per què altres països no ho feien tot i que és gratuït. És sempre aquesta percepció una mica errònia que el passat és un pes. Però depén de com tractem el passat, pot convertir-se en una riquesa. A mesura que vaig introduir la història familiar, em vaig dir que si parlava del treball de memòria i critique els que no ho fan, cal que ho faça jo mateixa, si no, no és creïble.

Com es va plantejar bolcar l’experiència familiar en el seu llibre?

Coneixia algunes coses, sabia que el meu avi era del partit nazi, que no havia estat en l’exèrcit ni n’estava molt convençut, però no coneixia aquesta història de la compra de l’empresa a un jueu. No sé si era perquè es tractava d’un traumatisme pel que no ho havíem parlat realment o si era perquè no vaig fer moltes preguntes. El meu pare parlava molt de la seua família, però quan es va produir el contenciós amb la família Löbmann era un xiquet menut. No crec que ell mateix conscientment estiguera traumatitzat. No s’ha d’oblidar que el que va fer el meu avi va ser un crim del qual va ser còmplice, com molts altres alemanys, però molt menys que uns altres, que generalment escriuen llibres perquè els seus avis estaven en les SS o havien tingut un paper important. És bastant singular escriure un llibre sobre un avi que, al final, fa una cosa molt banal.

Quin paper fa son pare en aquest relat?

No podem parlar de traumatisme per part meua. Pense que mon pare és molt representatiu de tota aquesta generació que va ser traumatitzada, perquè va descobrir una altra veritat i que els seus propis pares, pràcticament tots, hi estaven implicats, encara que fora per la seua indiferència. No tothom es va aprofitar com el meu avi, però la major part van ser indiferents, fins i tot seduïts per Hitler i el nacionalsocialisme, com la meua àvia. Tota una generació ha integrat aquest traumatisme, que en mon pare es percebia en la manera d’educar-nos, pel fet que era molt partidari de la llibertat per aquest passat traumàtic. Això és el que ens va transmetre: conciliar llibertat i responsabilitat, que una cosa no existeix sense l’altra.

Publicar aquest llibre va suposar alguna mena d’alliberament?

Jo mateixa, no crec que fora per casualitat si he contat aquesta història familiar, no sé si podem parlar d’alliberament, però en tot cas era important que aquesta història fora representativa. La història familiar sosté la gran història, més que al contrari. Utilitze la petita història per colar la gran història. Perquè la memòria és omnipresent per tot arreu en tots els països, com en la guerra d’Ucraïna. Les guerres memorials són extremadament actuals, però el que falta és la història. Hi ha una falta de coneixement històric i això és un problema, perquè si la memòria ocupa el lloc de la història, no funciona.

Cal que la història sostinga sempre la memòria, perquè es poden confrontar totes dues i ens adonem fins a quin punt la memòria no és fiable, fluctua i canvia no sols en funció de les persones, sinó també del temps: la memòria que tenim d’un fet canvia amb nosaltres mateixos. Als 20 anys tenia un altre record de la meua infància que hui dia. Ens servim de la memòria en funció del sentit que volem donar al present. I és totalment natural, llevat que cal ser-ne conscient, per això cal que la memòria no qüestione l’existència d’una realitat objectiva.

Com ha evolucionat la situació des que va publicar el seu llibre?

Vaig escriure el llibre quan la situació ja era inquietant, els resultats del Rassemblement National eren importants, en la segona volta de les eleccions presidencials del 2017 va obtindre el 34% [amb Marine Le Pen de candidata]. Era la primera vegada des del 2002 en què estava en la segona volta amb un 34% dels vots, ja era clar que la situació era urgent a França. A Alemanya, on no hi havia hagut partits d’extrema dreta veritablement significants des de la Segona Guerra Mundial, l’AfD [Alternativa per a Alemanya] augmentava amb la crisi dels refugiats. Hi havia ja molts senyals: a Itàlia la Lega Nord ja estava en el poder, Trump havia sigut elegit, el Brexit. El que no era previsible és que el llibre continuaria estant d’actualitat cinc anys després. Segueix d’actualitat, sobretot per al cas de França, on les últimes eleccions van ser veritablement inquietants i les pròximes ho seran encara més.

I a Alemanya?

De moment, l’actualitat ha demostrat la tesi segons la qual quan un país com Alemanya afronta el seu passat, la democràcia és més sòlida i resisteix millor. A Alemanya, l’AfD no va evolucionar com podríem haver pensat el 2017, sinó que més aviat ha reculat gràcies a una consciència molt ancorada en les institucions i en la societat, als grans pilars de la democràcia i també als mitjans de comunicació, que han fet un treball bastant conseqüent. És a dir, que està quasi en l’ADN alemany aquest rebuig de l’extremisme i aquesta lucidesa de no deixar-se manipular fàcilment, menys que en altres països, perquè hi ha aquesta educació que els permet desxifrar bastant ràpidament. L’extrema esquerra també és molt feble a Alemanya. L’extremisme a Alemanya no ocupa més que el 16% en el parlament. Hi ha aquesta lúcida intel·ligència política molt expandida.

El cas de l’Hongria de Viktor Orbán ja era un advertiment seriós en el context europeu?

El cas d’Hongria era un entre altres, encara que és un recorregut molt diferent, perquè en tot el bloc de l’Est la democràcia és molt més recent. No podem aplicar els mateixos estàndards a aquests països. Europa occidental porta quasi 40 anys d’avantatge democràtic que els països de l’Est. És normal que no siga la mateixa evolució. A Europa de l’Est hi ha hagut una memòria imposada per la Unió Soviètica, durant tot aquest període van ser obligats a commemorar l’Exèrcit Roig. És una situació extremadament esquizofrènica que no s’oblida de la nit al dia. Són països que ara van ser aliats del Reich adés van ser favorables a la victòria nazi perquè la majoria detestaven l’Exèrcit Roig, de qui tenien molta més por que de l’exèrcit alemany. Van haver de commemorar els herois soviètics, amb la qual cosa és normal que la seua relació amb la memòria estiga una mica pertorbada.

Quin efecte va tindre aquesta mena d’esquizofrènia amb l’entrada a la Unió Europea?

La Unió Europea, a partir de la caiguda del Mur de Berlín, va convertir l’adhesió a la línia oficial memorial en una condició de l’entrada a la UE. Una de les condicions era adherir-se al fet que la memòria de la Shoa, de la col·laboració i del feixisme servira de pedestal comú per a construir la democràcia i la pau. Tots aquests països tenen els seus museus de l’Holocaust, estàtues i monuments, però no ha servit de res, perquè va ser més o menys imposat. Només funciona quan prové de la societat i quan s’anteposa la categoria del Mitläufer. La societat hongaresa no ha fet el vincle.

Suposa un fracàs de la memòria oficial europea?

Jo matisaria que no hi ha hagut un fracàs, sinó una divisió a Europa entre els que han aprés de la història i s’adhereixen a aquesta idea que la memòria permet educar políticament, convertir-nos en menys idiotes i consolidar la democràcia i els que tenen una certa nostàlgia d’aquella època, els perdedors en una certa manera de la mundialització i de la democràcia, que per desesperació i frustració –també a vegades per oportunisme– s’acosten a aquests partits. Tant els uns, per a mi com a signe de fracàs, com els altres, són el signe d’un èxit. Gran part de la societat europea és molt sensible a aquestes qüestions, inclòs a Espanya, i cal no oblidar-los, són majoritaris, els altres encara són minoritaris a Europa.

Tot i això no veu aquesta minoria com un perill?

Sí, és una minoria molt forta. De fet, els que triaran la nostra sort és aquesta gran part que no vota i queda indiferent i no comprén que el seu vot tindrà una influència sobre la seua pròpia vida. El Mitläufer també contribueix a adquirir consciència que tenim un paper i una responsabilitat de conseqüències negatives, però també positives. És també el paper dels mitjans fer entendre que cadascú ha d’exercir un rol i pot influir en el curs de la història. Perquè hi ha també aquesta impressió d’impotència perillosa en portar a la indiferència. Val més previndre que curar, una vegada que aquests partits tenen el poder no pense que vulguen mantindre la democràcia. No hi hauria colp d’estat militar, serà més subtil i pervers. I després és molt més complicat d’actuar, cal ser una mica un heroi. Previndre és relativament fàcil: cal anar a votar, tindre consciència de les conseqüències dels seus actes i intentar actuar en coherència amb els valors propis. És aquesta part de la població qui decidirà qui guanyarà finalment.

En el capítol del seu llibre dedicat a Itàlia apareix un personatge la descripció del qual enllaça a la perfecció amb la victòria de Giorgia Meloni. Com ha viscut aquestes últimes eleccions?

El 2017, el resultat de les eleccions va ser un primer pas que es va concretar [amb la victòria de Giorgia Meloni]. El que Primo Levi deia ja en els anys 70 en una entrevista de la RAI, deia que els italians es van amagar darrere dels alemanys. És un dels problemes del fet que Alemanya va acceptar la responsabilitat de la guerra i de la Shoa. Però molts van pensar que va ser en el seu interés propi amagar-se darrere d’aquests crims a pesar que paradoxalment Alemanya va aprofitar per a retirar d’aquest passat negatiu el millor –i en certa manera va ser una mica exasperant–, això és extremadament intel·ligent més enllà de l’aspecte moral.

Per això, a Espanya, el partit conservador [el PP] pensa que val més la pena oblidar, i això és una cosa totalment idiota i ingènua. Es poden retindre del passat quantitat de coses per al present. A Itàlia no va tindre lloc i és una pena, perquè havia de servir la societat. A Itàlia hi ha una part de la societat molt madura democràticament, però hi ha una altra part que desafortunadament ha acceptat el confort que li proposaven els partits extremistes com [els Fratelli d’Itàlia liderats per] Meloni i també el problema de la rebaixa dels tabús. La vergonya és important, no és una cosa necessàriament negativa. Quan ja no tenim vergonya, es deixa via lliure a tots els excessos. És amb aquest rebuig de la vergonya que aquests partits han guanyat un electorat conseqüent quan la vergonya ens protegeix del pitjor.

En la primera edició francesa del seu llibre no al·ludeix a Espanya. Com percep el paper de la memòria a Espanya?

En la versió espanyola hi ha un epíleg de l’historiador espanyol José Álvarez Junco i pense que està bé que fora delegat, perquè en el cas dels Països Baixos vaig escriure un capítol molt criticat allà. Conec menys el cas d’Espanya, però la situació és una mica diferent, perquè, evidentment, va ser una guerra civil i l’enemic era interior. A Alemanya, la major part de la població va secundar o va restar passiva pel que fa al nazisme. No hi ha hagut grans controvèrsies memorials, perquè pràcticament tothom va ser més o menys nazi, la qual cosa va facilitar les coses. Perquè des del moment en què la norma és no defensar el nazisme sinó criticar-lo, tothom hi està d’acord.

Com percep l’amnèsia espanyola?

A Espanya hi ha dos camps molt clars i és molt difícil trobar un consens, perquè sempre n’hi ha un dels dos que pensarà que és el perdedor. Itàlia també té una mica aquest problema, perquè en els últims anys, en tot cas, va haver-hi una guerra partisana. El que m’estranya en el cas espanyol és que la voluntat d’oblidar hui dia sabem que no funciona. Era la reacció de la major part dels països europeus en els anys 50. En aquella època, el treball de memòria és una cosa nova que no es coneixia. A França, els Països Baixos, Itàlia (i també a Alemanya) van començar a construir un mite i a voler passar pàgina. Tothom volia passar pàgina fins que s’adonen que no funciona, ho sabem almenys des de fa 30 anys. Tots els països hui dia han abandonat completament la idea d’oblidar.

Què opina de la visió de la dreta espanyola sobre la memòria?

M’estranya que el partit conservador (perquè Vox no oblida, reescriu) tinga aquesta actitud completament il·lusòria. No existeix l’oblit: un individu no oblida i, per tant, una societat tampoc. Oblidar és més aïna deixar una mena d’abisme buit en què uns altres aprofitaran per a escriure. És ingenu. Fer com que s’oblida és, de fet, arriscar-se a estar encara més obsessionat pel passat. Estem tan obsessionats pel passat que intentem oblidar-lo. No funciona i val més la pena intentar confrontar-lo per integrar-lo en el present. Una democràcia madura, igual com un individu madur, intenta integrar el passat en el present. Perquè, de tota manera, el passat està en el present. Està ací tot el temps, això és l’amnèsia: fer com si no estiguera ací. Es tracta d’integrar-ho, intentar acceptar-ho en el present. L’etapa següent, que és encara millor, consisteix a servir-se del passat per a un present i futur millors. En l’escala individual, aprenem també dels errors del passat. Si preguntàrem a un individu si vol oblidar la meitat de la seua vida sota el pretext que hi ha ombres, ningú voldria; és igual en una societat. És una actitud que em sembla incomprensible.

I de Vox?

El que fa Vox és molt més banal, és revisionisme com fan la major part dels partits d’extrema dreta a Europa. S’aprofiten del passat, han entés que el passat en un pou d’or; Putin també ho ha comprés. Cal oposar a això altres interpretacions del passat, mostrar que és complex, que el passat és plural, però que, no obstant això, hi ha fets. Acceptar que aquest passat siga percebut de manera diferent, però no que els fets siguen reescrits. Quan va haver-hi massacres, va haver-hi massacres i morts. Potser hi ha encara una mena de confusió en la ment de la gent entre història i memòria viscuda. Cal tolerar la memòria dels altres, així s’opera un acostament. Cal usar la història per a acostar-se. Per contra, Vox usa la història per a dividir. Cal ser molt clar: no porta enlloc. No és ni tan sols un judici moral: no funciona. Des d’un punt de vista pragmàtic, no és el que farà avançar la societat ni unificar-la. També cal que de l’altra banda hi haja una voluntat de reconéixer els seus propis crims i abusos. Pense que si es fa aquest pas, es pot donar un exemple de maduresa. Sempre hi ha aquesta por que l’altre aprofite el reconeixement dels seus propis errors, però pense que cal confiar en la societat, que sap reconéixer la força del reconeixement dels seus propis errors.