L’única espanyola a servir com a metgessa en la guerra del Vietnam: “Els vietnamites no mereixen la seua desgràcia”

“La Dra. García ha fet totes les tasques que se li van encomanar [...] amb plena satisfacció i gran responsabilitat. Des del punt de vista mèdic i humà, es va entregar als seus pacients molt per damunt de la mitjana”. Les paraules del doctor Otto A. Jäger, responsable del vaixell hospital de la Creu Roja alemanya MS Helgoland i escrites en un llunyà 1967, no tindrien gens ni mica d’interés si no fora per a qui es referia: la jove anestesista Emilia García Fernández, una espanyola que es va incorporar al servei el 20 de gener de 1967 i que se’n va acomiadar el 13 de novembre d’aquell any mateix, data en què es va signar l’informe. El que dona un valor especial a aquestes paraules és que Emilia va ser l’única espanyola que va servir en la guerra del Vietnam.

La presència d’espanyols al Vietnam no és cap secret. A mesura que es produïa l’escalada al país asiàtic, els Estats Units va anar sol·licitant ajuda militar a altres països. La major part, Espanya entre els quals, van enviar metges i infermers, en total mig centenar, tots uniformats. Va ser la primera missió de l’exèrcit espanyol a l’estranger. La diferència és que Emilia García hi va acudir com a voluntària amb la Creu Roja alemanya. No consta que cap altra dona de nacionalitat espanyola prenguera part en el conflicte. “La seua estada al Vietnam va ser una cosa de què s’enorgullia tota la família. Ella, que, com a bona asturiana, no parla molt, d’això sí que solia fer-ho, encara que jo no li feia molt de cas —confessa entre somriures la seua filla Carmen Benavides—. El que se sap la història és Cipri, a ell sí que li semblava una cosa fascinant”.

Cipri, a qui es refereix Carmen, és el seu amic de la infància Cipriano Díaz, professor de llengua i escriptor sota el pseudònim C. Ros Caro. “Emilia la va marcar molt la guerra. De la seua estada al Vietnam sí que parlava, de la guerra, dels horrors que va veure, no tant. Era una cosa que no li podies preguntar, havia de ser ella la que traguera el tema”. El que és innegable és que allí és on va aprendre tot el que la va convertir en una metgessa tan reconeguda a Espanya que venia gent d’altres ciutats perquè els tractaren. Un ministre socialista, per exemple, va portar a València el seu fill perquè volia que el tractara “la millor”.

“Des del punt de vista professional, és evident que ningú tenia, ni des de lluny, la seua experiència, cosa que li va causar moltes enveges”, recorda Cipri. “Però és més, l’important és que allí va aprendre la manera de ser metgessa”. Quan va arribar al Vietnam, pensava que l’important, quan entrava un pacient, era curar-lo; després atendre’l i acompanyar-lo; i, finalment, no deixar-lo pitjor que estava. Després es va adonar que era al revés, que curar-lo era l’últim, i que no perjudicar-lo i acompanyar-lo era molt més important. De fet, és una manera de veure la vida que he aplicat a la meua manera d’entendre docència“, afig.

Una biografia impossible

La biografia d’Emilia no va ser la que caldria imaginar d’una dona nascuda un 16 de desembre de 1935 en una localitat tan menuda com és La Barraca, en el consell de Salas (Astúries), en què hui viuen unes 25 persones (i llavors tampoc n’hi havia moltes més). La seua va ser una família que va decidir tornar a Espanya des de Cuba el 1930, després d’haver fet fortuna. El seu pare, Claudio, va decidir establir-s’hi i va obrir un chigre —un local mig bar, mig ultramarins que encara existeix—, per a mantindre el contacte amb la seua família en compte d’optar per la veïna Oviedo. En una època en què una dona d’un poble tan menut enmig d’Astúries podia considerar-se afortunada si aconseguia anar uns anys al col·legi, ella va poder arribar a la universitat.

“En això —explica la seua filla— van influir dos factors: el primer, que la seua era una família amb una mentalitat molt oberta per haver viscut fora, amb molta tradició d’esquerres, que no sols mai es va oposar al fet que estudiara i viatjara, sinó que ho va encoratjar. El segon, que la idea que estudiara, en realitat, va ser d’uns oncles que havien amassat una fortuna a Mèxic, els Mier [de la qual descendeix el pilot de Fórmula 3 Alejandro Fernández], que no sols van pagar la formació, sinó que li van triar la carrera… i a ella li va semblar molt bé, encara que mai abans va pensar a estudiar medicina. Si hagueren dit dret, ella hauria sigut advocada”.

Així doncs, després d’acabar els estudis a la seua escola d’Oviedo, a la qual l’enviaven cada dia, i aprovar el Preu [l’examen d’accés a la universitat], es va traslladar a Madrid a estudiar a la Complutense. En acabant, després d’acabar els estudis en la Universitat de Granada, una beca li va permetre estudiar l’especialitat d’anestèsia a Alemanya. “En aquella època, Emilia no parlava ni pruna d’alemany, però això no la va frenar. Després, de manera quasi autodidacta, també aprendria anglés gràcies als llibres sobre anestèsia que comprava per a continuar formant-se”, diu Cipri, que la va utilitzar com a inspiració per al personatge central de la seua novel·la Los tres hermanos Valde Bocampo (NPQ, 2019). La diferència entre l’Emilia real i la literària és que, de la primera, hi ha dades sobre les quals ni els que la van conéixer es posen d’acord.

L’estada d’Emilia al Vietnam, on va arribar a 34 anys, també forma part d’una altra part de la seua biografia personal, la història d’amor amb el seu nuvi, Pedro Benavides, i que més tard es va convertir en el seu marit. Es van conéixer a Espanya, mentre ell cursava Filosofia i Lletres en la Universitat Granada —on va coincidir amb Joaquín Sabina, uns anys més jove que ell— i ella acabava la carrera. Allí, ella va obtindre la beca per les seues bones notes, cosa que li va permetre fer l’especialitat a Alemanya i ell, per motius polítics, va haver de llevar-se del mig i va aconseguir faena en L’École Nationale de Commerce de París, on va estar prop de huit anys. Espanya, França, Alemanya i el Vietnam, una història d’amor amb parada en quatre països. Per descomptat, no era normal en una època en què tindre una parella al poble del costat ja era un problema. “M’he unflat a llegir cartes d’aquesta parella. Raríssimes. Estan mig en codi. Intentant buscar-se la vida per a tornar a Espanya i retardant-ho contínuament, ell anava ajornant-ho per la falta de diners. Hòstia, que complicada que era la vida llavors!”, riu Carmen.

“La veritat és que eren totalment diferents. Ell era un xic de família bé que amb el temps havia pres consciència política i es va afiliar al Partit Comunista. La discreció, per cert, no formava part de les seues virtuts, perquè no sabia callar i això li va implicar molts problemes per a trobar faena. Ella, el pare del qual va arribar a militar un temps en el maqui, era molt callada i amb una gran consciència social, amb una mentalitat científica molt acusada, i molt progressista. De fet, era una gran defensora de l’eutanàsia quan ningú en parlava”. També va ser pionera en això de divorciar-se, “de fet van ser dels primers, quan es va aprovar el 1982”, recorda Carmen. I, com a bons moderns, la relació entre ells va ser excel·lent fins que tots dos van morir el 2007.

El drama del Vietnam

“Emilia no va prendre consciència al Vietnam, hi anava conscienciada de casa”, explica la seua filla, “però és veritat que desconeixia què hi passava i aquest no va ser el motiu pel qual hi va acudir. Es va enrolar quasi per casualitat. Durant un Congrés a Múnic es va assabentar que Alemanya hi enviaria el vaixell hospital MS Helgoland, proveït amb els materials més moderns de l’època. El que la va portar a Saigon i a Da Nang [els dos llocs on el vaixell va fondejar] era eixir de la rutina i aprendre”. Va haver-hi un tercer factor: a Espanya ningú volia contractar una dona per molta carrera universitària que tinguera, segons va explicar ella en una entrevista que va concedir a la Voz de Asturias al seu retorn.

En principi, l’MS Helgoland quedava un poc lluny del teatre d’operacions (encara que Da Nang estava molt prop de la línia que separava el nord del sud). De fet, la major part de les intervencions mèdiques que va dur a terme tenien poc a veure amb ferides de guerra, més aïna amb les malalties habituals dels llauradors de la zona. Però va haver-hi episodis molt durs, com quan tres dels seus companys van desaparéixer i només van poder recuperar els seus cossos metrallats. Però la monotonia es trencava quan hi havia un atac i, en un sol dia, havien d’atendre més de cinquanta persones. “Ella explicava com els queia la pell per culpa del napalm”, recorda la seua filla. “Els vietnamites són molt bondadosos, no es mereixen això”, deia en l’entrevista esmentada. Així doncs, no estranya que, en la seua avaluació, el doctor Jägger diguera d’ella que, “des del punt de vista mèdic i humà, es va entregar als seus pacients molt per damunt de la mitjana”.

“És veritat que no cada dia atenien víctimes de la guerra, però tampoc va ser un passeig amb barca”, insisteix Cipri. “De sobte, de matinada, sonava un telèfon i era una telefonada del comandament americà que els avisaven perquè anaren preparant-se: això és que anaven a bombardejar un poblat i que s’acostava una allau de ferits. Segons sembla, avisaven en pla gràcia ‘escolta, bonica, que us n’enviarem a alguns’. L’actitud dels americans no li agradava gens, però dels vietnamites sempre va parlar amb molt d’afecte”.

Precisament va ser un incident amb un d’ells el que la va portar a prendre consciència d’on estava. Un militar nord-americà que la rondava la va convidar un dia a fer un vol en el seu avió, probablement un Cessna Skymaster de reconeixement. Carmen i Cipri coincideixen a contar que “va tornar horroritzava” després de veure els efectes devastadors del napalm sobre el terreny, encara que ja coneixia el que feien sobre les persones. A l’americà, que va continuar picant pedra, no li va tornar a fer cas.

Durant la seua estada va fer aproximadament 500 anestèsies generals i, prova de la confiança que havien depositat en ella, va dirigir la sala de guàrdia amb dotze llits, a més de col·laborar en la policlínica, on diàriament s’atenien de 120 a 140 pacients (bàsicament, malalties tropicals). En total, el Helgoland disposava de 150 llits, dels quals cent eren quirúrgics i 50 de medicina interna. Durant l’estada d’Emilia, hi van passar uns 1.500 pacients, a qui caldria sumar els 1.500 de la policlínica. D’aquesta etapa li va quedar una punxa clavada: el Helgoland tenia mala fama i ningú sap bé per què. “Supose que hi hauria rumors que entre ells s’embolicaven o una cosa així. No ho sé, però només se m’ocorre això, encara que ja m’ho diràs: en un vaixell, perduts a Àsia, enmig d’una guerra… què havien de fer? Doncs, imagina-t’ho”, comenta Carmen entre riures.

El més cridaner és que Emilia tampoc no es considerava una aventurera a l’ús, o potser només ho va ser fins a la seua etapa del Vietnam, on va aprofitar per a visitar l’Índia unes quantes vegades; del primer destacava la seua escassetat de mitjans, però sense arribar a pobres; de la segona, la seua misèria. “Quan va tornar i es van casar, se’n van anar a Saragossa, on, per motius polítics, Pedro no aconseguia faena, així que van acabar a València, on hi havia una miqueta més de llibertat. Ella va ser de les que va inaugurar La Fe [l’hospital de referència de la ciutat durant dècades]. Ací, durant anys, va anar de casa a la faena i de la faena a casa i ja està. Crec que el Vietnam la va marcar, i que això la va portar a fer-se intensivista, de la mateixa manera que la mort de la meua germana Clara, sent una xiqueta, la va fer dedicar-se a nounats”, aventura la seua filla Carmen.

Però entre anar de casa la faena i de la faena a casa n’hi ha més. En La Fe va patir assetjament psicològic durant anys. En un món tan classista com el de la medicina —en què abundaven les sagues— i on l’accés a la funció pública tenia porta posterior, “ella venia d’un poble d’Astúries i es va traure la plaça amb molt bona nota. A més, estava el seu compromís polític que, una vegada mort Franco, hi ha qui pensava que ser comunista era demodé, un crim només comparable a la seua negativa a tindre una consulta privada”, recorda Cipri. “Podia passar tres dies seguits a l’hospital i em telefonava perquè anara a comprar coses de menjar per a ella i les infermeres: elles l’estimaven moltíssim”.

L’escriptor afig una anècdota més per a perfilar Emilia, que es debatia entre la seua discreció i la impossibilitat de passar desapercebuda. “Mai acceptava un no. Em recorde quan algú li deia ‘això és impossible’, ella li agafava del braç, li somreia, i li responia amb tota la seua dolçor: ‘estimat, tot es pot fer’. I al final, es feia”.

Elegant, bonica —la confonien sovint amb Núria Espert—, molt estimada pels seus subalterns, era massa independent perquè li ho perdonaren. Tampoc agradava als seus col·legues que mentre ells, metges, es permetien mirar al pacient per damunt del muscle, ella haguera instaurat ‘l’hora de les abraçades’ per a bressolar una estona cada dia uns pacients menuts de qui, després d’una operació, només se separava “una vegada que hagueren pixat”, ja que això era la prova que l’efecte de l’anestèsia havia passat. Durant els seus últims anys va estar malalta, i van ser molt pocs els companys que li van donar suport i molts els que ho van aprofitar per a intentar llevar-se-la del mig.

La vida d’Emilia està plena d’anècdotes sorprenents, que fan que el seu pas al Vietnam quasi no és el més important. Hi ha anècdotes com quan, el 1973, va visitar Cuba amb els seus companys del PCE. Però això és una altra història.