‘Le Monde Diplomatique’, un far de l’esquerra mundial editat en 22 llengües amb una base d’operacions a València

Fundat el 1954 pel periodista Hubert Beuve-Méry com a suplement del diari Le Monde, el mensual Le Monde Diplomatique s’edita actualment en 22 llengües, després del llançament d’una edició en llengua macedònia. La publicació, especialitzada en geopolítica i un dels referents intel·lectuals de l’esquerra mundial, va tindre un rellançament amb el nomenament de Claude Julien com a director el 1973. Però la seua internacionalització va vindre de la mà del periodista d’origen gallec Ignacio Ramonet, nomenat director el 1996, quan es crea una empresa autònoma, filial de Le Monde SA, en què el periòdic de referència francés deté el 51% de l’accionariat i el 49% restant queda en mans de l’associació de lectors Les Amis du Monde Diplomatique i de l’associació Gunter Holzmann, que agrupa els treballadors del periòdic mensual. 

L’edició acurada, amb una cartografia de primera línia i un valuós arxiu disponible en línia, té una influència majúscula en l’esquerra (sense anar més lluny, un editorial d’Ignacio Ramonet va propiciar la creació de l’associació ATTAC a França). Cada número es tradueix a 22 llengües i s’edita des de Colòmbia fins al Japó passant per Alemanya o Noruega. Le Monde Diplomatique està gestant per a l’any que ve una edició en castellà per a l’Uruguai i una altra en línia en xinés. Els últims números van ser vetats a Algèria, tal com ressenya el director actual, el periodista Serge Halimi, en el número d’aquest mes.

La publicació inclou, a més dels textos d’anàlisis, reportatges de gran format i un dossier monogràfic en cada número. Els autors solen ser periodistes o acadèmics de primera línia. A més de Ramonet i Halimi, en la plantilla de Le Monde Diplomatique figuren periodistes de la talla d’Anne-Cécile Robert, Renaud Lambert, Mona Chollet, Martine Bulard o Pierre Rimbert, entre altres. 

L’edició espanyola, el primer número de la qual va eixir a la llum al novembre del 1996, s’edita a València. El seu director general, Ferran Montesa, explica a elDiario.es els orígens del projecte. “La primera edició en castellà va eixir a Mèxic en la dècada del 1980. Jo comprava l’edició francesa en els pocs quioscos a Espanya que venien premsa estrangera”, conta Montesa. 

Actualment ja compta amb 24 edicions en paper i set de digitals. “Són com unes franquícies, per dir-ho d’alguna manera, llevat de l’espanyola, que es constitueix com a societat l’any 2000 i en què els francesos tenen una participació del 40% del capital”, detalla el director general. Així doncs, la resta de les edicions internacionals sorgeixen de periodistes interessats a publicar Le Monde Diplomatique en els països respectius. Després de la jubilació d’Ignacio Ramonet com a director a París, actualment dirigeix l’edició espanyola. 

El mensual publica textos d’anàlisi, amb notes a peu de pàgina, que contrasten amb la brevetat i la immediatesa dels mitjans en el món de les xarxes socials. “Una de les característiques de Le Monde Diplomatique”, explica Montesa, “és el periodisme d’anàlisi i reflexió, sense pressa”. “Hem mantingut una línia en què, efectivament, la informació té un cost no sols econòmic, també un cost intel·lectual per a poder llegir i reflexionar”, agrega. Fa poc, la publicació ha sumat el format podcast.

Referència de l’esquerra altermundialista, els valuosos arxius de Le Monde Diplomatique compten amb els 750 exemplars de l’edició francesa, a més d’altres edicions, i més de 3.000 mapes. “La cartografia és un dels elements diferenciadors d’aquesta mena de periodisme”, assenyala Ferran Montesa. Així doncs, l’edició espanyola ha seguit l’exemple de la seua homòloga francesa amb l’edició dels atles acurats, a més dels suplements bimensuals Manière de Voir. 

Els seus promotors espanyols no oculten les dificultats que suposa editar una publicació densa i per a llegir amb molta calma; encara més en un moment d’acceleració i idiotització de les xarxes socials i de les plataformes digitals que distrauen fins el més avesat dels lectors. “Le Monde Diplomatique no és portaveu de res, però sí que és un referent per la mena de periodisme que fem”, conclou Montesa.