De la lluita contra la nuclear de Cofrents al Govern valencià: la memòria ecologista de Carles Arnal

En la dècada del 1980, mapes i documents secrets de la central nuclear de Cofrents van arribar clandestinament, a través d’un treballador que denunciava practiques dolentes i deficiències, a les mans d’un jove ecologista llibertari anomenat Carles Arnal (Vila-real, 1957). L’escena de pel·lícula, narrada per Arnal en les seues memòries acabades de publicar Cal que floresquen mil margarides (NPQ Editores, 2020), serveix al biòleg i catedràtic d’institut d’arrancada per a comptar les seues activitats en els moviments ecologistes durant els anys del final de la Transició, quan l’esquerra va descobrir els límits del canvi polític a Espanya. “Jo conte el que he viscut de primera mà”, declara l’autor a elDiario.es.     

Carles Arnal, estudiant i jove militant de la CNT, va fundar el Grup Ecologista Llibertari, “amb un component proletari molt marcat”. “La tradició llibertària en tota la península ibèrica ha tingut sempre un component de preocupació per la natura, en les assemblees del moviment antinuclear hi havia un component llibertari important”, diu l’autor. Els papers de la central, obtinguts gràcies a un treballador que es va jugar la pell a les acaballes de la Guerra Freda amb l’espionatge de l’Est i de l’Oest licitant per aquesta mena de material, “no eren documents sensibles, però eren molt útils per a entendre les denúncies de les irregularitats i les soldadures en mal estat”, assegura Arnal. 

De l’ecologisme llibertari, Arnal va ingressar la dècada següent en Els Verds i el 2003 va ser elegit diputat autonòmic en la llista d’Esquerra Unida-L’Entesa. En les Corts Valencianes, la central de Cofrents, autèntica bèstia negra dels moviments ecologistes valencians, va tornar a encreuar-se en el seu camí. El diputat va rebre anònimament documents de treballadors del sindicat CGT sobre males pràctiques en la central (“me’ls van deixar damunt de la taula”, diu) i va procedir a fer-los públics. “Posteriorment em vaig assabentar que Iberdrola va contractar el comissari Villarejo per investigar els periodistes amb qui jo estava en contacte”, afirma Arnal. Iberdrola, segons va publicar El Confidencial, va contractar Villarejo per espiar als periodistes que van informar sobre l’auditoria de l’Associació Mundial d’Operadors de Centrals Nuclears (WANO, pel nom en anglés) que detallava deficiències importants en la planta. “D’alguna cosa devia servir si es van posar tan nerviosos”, celebra l’ecologista.  

El 2015, la coalició Compromís, en la branca verda de la qual (Verds-Equo) milita Arnal, va accedir al Govern autonòmic arran del Pacte del Botànic amb els socialistes valencians i amb el suport des del parlament de Podem. En el repartiment del poder autonòmic, als Verds-Equo els va tocar la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural, que va dirigir Elena Cebrián en una primera legislatura que va acabar com el rosari de l’aurora, amb destitucions sonades i un clima de divisió com només les formacions menudes de l’esquerra poden propiciar.  

Arnal dedica unes quantes pàgines en el seu llibre a aquestes distensions, especialment entre la consellera Elena Cebrián i el secretari autonòmic Julià Àlvaro. “No he volgut ocultar aquest vessant personal, però he intentat ser molt prudent”, diu l’ecologista. La lectura d’aquesta part de les memòries pot deixar el lector més compromés amb les polítiques verdes una sensació agredolça de fracàs i divisió d’un partit els efectius del qual, com deia l’acudit, caben en un taxi. “Més que tristor, en algun moment vaig sentir frustració, perquè una mesura determinada, com nomenar els directors dels parcs naturals, resulta molt complexa i necessita mesos de negociacions”, recorda Arnal, que postil·la: “És inevitable que vulguem anar més de pressa que la realitat”.  

Les “tensions entre Elena i Julià” van donar peu a episodis sonats, draps bruts llavats a la vista de tot el món i bregues monumentals. “El problema és que Julià no comprenia que havia canviat un factor essencial que començava a ser evident per a moltes persones dels Verds-Equo. Mónica Oltra ja no li donava suport sense fissures, si és que n’havia tingut mai”, escriu Arnal, testimoni directe dels fets, en Cal que floresquen mil margarides.

L’exdiputat lamenta que en la segona legislatura del Botànic, amb la incorporació d’Unides Podem a l’executiu autonòmic, la pota verda de Compromís va perdre pes en el repartiment dels càrrecs. La consellera Mireia Mollà “entén els problemes, però no és el mateix”, lamenta Arnal, que va estar un any treballant com a assessor de Cebrián abans de tirar la tovallola per motius de salut. “La transformació de la societat és una cosa molt grossa, evidentment no es pot aconseguir en quatre anys ni únicament amb una conselleria, necessitaria tot un Govern per a aquesta tasca prioritària i majories més àmplies”, diu Arnal. Malgrat tot, l’autor és optimista: “Sort hem tingut d’entrar en una conselleria”, conclou.