El fracàs d’una negociació
El segon Pacte del Botànic s’ha signat malgrat que la negociació per a fer-lo possible ha fracassat. Faltant unes hores per al debat d’investidura de Ximo Puig en el segon mandat com a president de la Generalitat Valenciana, després de dues setmanes de reunions entre les tres parts, PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem no han arribat a un acord. És més, la negociació ha quedat trencada. Conseqüències de la fe en el poder de desgast de les reunions, tan comuna entre els polítics i, de vegades, tan poc fructífera.
Va ser una trobada d’última hora entre els líders de les tres formacions durant la qual, destaquen algunes versions, es van sentir crits al Palau de la Generalitat, fet completament inusual, com tots sabem, en un escenari tan noble i històric, el que ha precipitat la solució. Potser una combinació prèvia de contactes entre els dirigents que van acabar compareixent somrients al castell de Santa Bàrbara, a Alacant, per a elogiar les virtuts del diàleg, hauria ajudat a arribar més elegantment a un pacte inevitable. També hi hauria ajudat alguna dosi de lleialtat.
Ignore si l’estratègia negociadora dels socialistes té copyright, si va ser una improvisació del portaveu parlamentari, Manolo Mata, assessorat pel veterà Ciprià Ciscar, o si es va concertar amb el mateix Ximo Puig, però una bona part del problema en la mesa de negociació va provindre del fet que els dos socis del Govern, que han compartit gestió durant quatre anys amb resultats ben acceptables, no tenien una posició de mínims sobre la manera d’allotjar el nou convidat. En la pràctica, el PSPV-PSOE va fer augmentar les expectatives d’Unides Podem fins a fer creure als morats que podrien erosionar el poder de Compromís en el nou Consell més enllà del que era raonable. La idea dels socialistes era òbvia, que Compromís i Podem es destrossaren.
Compromís, per part seua, va fer l’efecte contrari. Escaldada encara per l’avançament de les eleccions autonòmiques decidit unilateralment per Ximo Puig, la coalició semblava que no tenia una estratègia definida més enllà de defensar una parcel·la disminuïda precisament a causa dels resultats d’aquests comicis. Els seus negociadors es van posar a la defensiva quan Unides Podem acuitava i els socialistes no solament els donaven un colp de mà, sinó que també encoratjaven l’envestida i joguinejaven amb la possibilitat de colar a última hora el fet que la presidència de la Generalitat computara com una peça a banda de les sis conselleries que els corresponien segons el repartiment proporcional de carteres. En un moment determinat, els valencianistes es van sentir víctimes d’“una pinça”, que amenaçava d’endossar-los una golejada.
Podem i Esquerra Unida, d’altra banda, van revelar que la seua coalició bipolar està, a més, desequilibrada pel que fa al domini dels procediments de la política. Els resultats són eloqüents: pletòrics per als de Rosa Pérez Garijo, que assumeix una conselleria reforçada de Transparència, abans en mans de Compromís, i només satisfactoris simbòlicament per als de Rubén Martínez Dalmau, que es converteix en vicepresident, però que no arranca dels braços dels valencianistes la política de Medi Ambient, com volia.
És ben curiós que els dirigents morats s’escandalitzaren quan se’ls va tirar en cara que la possibilitat de col·locar Julià Àlvaro en aquesta àrea del Govern autonòmic exacerbava les discrepàncies. “Aquesta no ha sigut mai la nostra intenció”, van al·legar, després d’haver exhibit el fitxatge i d’haver donat fotos i tribunes a l’ex-secretari autonòmic de Medi Ambient, que va intentar sense èxit emportar-se els Verds-Equo, un dels partits de Compromís, cap a Podem. Ingenuïtat? Incoherència?
Les entranyes de les negociacions acostumen a estar poblades d’escenes lletges, entre les quals de vegades resplendeixen moments brillants. En la mesa del segon Botànic ningú no volia trencar, però el dilluns 10 de juny la deriva negociadora era cada vegada més fosca. Llavors hi va intervindre Mónica Oltra i va començar a descarregar la tempesta. Per fi el cor habitual va poder esgrimir contra la líder de Compromís les crítiques habituals, encoratjades pel missatge frívol en les xarxes d’un membre ben conegut de la seua coalició que la va comparar amb la Khaleesi de Joc de trons. La intervenció de la vicepresidenta va afavorir que els negociadors se n’anaren a sopar sense haver de tornar a fer hores i que els consellers valencianistes, en canvi, s’abstingueren de sopar amb els socis socialistes, com estava previst, en el comiat privat dels integrants del Govern sortint.
Durant els moments de crisi en la política valenciana comença a ser un clàssic que sorgisquen les diatribes contra el geni, la tossudesa o la intransigència d’Oltra, la “dolenta de la pel·lícula”, com un anunci del final de l’episodi. Ja el sabem, el desenllaç: l’endemà Unides Podem es va alçar de la mesa perquè no li cedien competències de medi ambient. Amb l’aquiescència dels socialistes, Oltra va fer arribar al secretari general de Podem a la Comunitat Valenciana, Antonio Estañ, una proposta perquè assumiren la direcció d’una agència contra el canvi climàtic dins de la conselleria gestionada per Compromís. I Martínez Dalmau va esperar fins a la mitjanit per proposar la breu i acalorada reunió d’on l’endemà va eixir amb una vicepresidència sota el braç.
Tot va bé si acaba bé, diuen. I és ben cert en el cas de pactes com el que ha convertit el model de “govern a la valenciana” d’un bipartit en un tripartit. El multipartidisme ha arribat per instal·lar-se en la política del segle xxi i encara no s’han generat entre nosaltres usos i costums, procediments i fórmules que funcionen sense estridències ben notables. Cal assajar-ne. Per exemple, per a formar el nou Govern d’Espanya que presidirà el socialista Pedro Sánchez, que hem vist entrevistar-se amb la resta dels líders parlamentaris.
El més sorprenent del que ha passat en el procés de negociació a València és que no consta que Ximo Puig, quan semblava amenaçada la seua investidura com a president de la Generalitat Valenciana per a un segon mandat, no haja mogut ni un dit. Per a fer això, ja hi és la dolenta de la pel·lícula.
